La biòloga i geògrafa Èlia Montagud Blas ha posat xifres a l’evolució del paisatge agrari de Montornès els darrers 65 anys. Es tracta del volum titulat La transformació del paisatge agrari a Montornès (1950-2015), obra guardonada amb la beca premi Montornès de recerca històrica de 2016.
La investigació és feta a partir de la utilització de mètodes objectivables, basada en tècniques relacionades amb la fotografia aèria, el cadastre i els sistemes d’informació geogràfica, amb mapes i gràfiques, i a partir de la consulta als arxius. Posa per primera vegada xifres a l’evolució dels usos i les cobertes del sòl del municipi. Les entrevistes, les aportacions d’escriptors i l’observació de postals antigues complementen l’anàlisi.
A mitjan segle xx Montornès era un poble eminentment agrícola on hi vivien poc més de mil habitants, la majoria dels quals es dedicava a feines relacionades amb els conreus o la ramaderia. El secà, els horts i la vinya, junt amb el bosc, conformaven el paisatge. La zona urbanitzada era ínfima.
En els darrers setanta anys, el sòl urbanitzat s’ha expandit i, mai més ben dit, ha guanyat terreny, mentre que l’ús agrari del territori ha baixat moltíssim i ara són molt poques les parcel·les cultivades i inexistent l’ofici de ramader.
Salta a la vista aquesta gran transformació: s’ha passat d’un predomini de l’ús agrari del territori a un grau d’urbanització que podem considerar excessiu. Avui tenim un mosaic de poques i petites parcel·les agràries enmig d’un contínuum urbà ocupat per habitatges, urbanitzacions i indústries En aquest sentit, Montornès del Vallès és un exemple paradigmàtic del que ha succeït a Catalunya, i molt especialment a la Regió Metropolitana de Barcelona, en aquest període.
El terme municipal de Montornès del Vallès presenta tres grans patrons o matrius de paisatge: el forestal de muntanya baixa, el de la plana amb conreus i l’urbà, tots tres amb les seves variants. A grans trets, en l’interval de temps estudiat, les proporcions d’aquests tres grans patrons, en percentatge, són les següents:

%	bosc	conreus	urbà
1956	25,1	73,7	1,2
2015	34,3	16,4	49,3

A Montornès s’ha pogut quantificar aquesta evolució gràcies a la possibilitat de comparar les imatges aèries d’entre 1956 i 2015. Es constata que hi ha hagut un augment molt acusat de la zona urbanitzada, especialment de les zones urbana (incloent-hi urbanitzacions) i industrial. Aquest creixement ha estat a expenses de terrenys que abans estaven dedicats als cultiu, ja que la superfície de bosc ha presentat poques variacions.

Vinyes cada cop més petites
A banda de la creixent urbanització, en els mapes i les gràfiques elaborades per l’autora, es comprova una pèrdua de diversitat de paisatges, a la part de muntanya i a les planes fluvials (can Bosquerons i can Torrents), amb les taques de vinya i d’altres conreus cada vegada més petites i aïllades. Aquesta fragmentació dels usos del sòl és conseqüència de l’abandonament de moltes parcel·les que esdevenen matollars i, posteriorment, bosc. Aquestes transformacions han comportat una banalització del paisatge, amb llocs i paisatges diferents, més o menys urbanitzats, però tots ells utilitzats intensament.
El llibre comença acotant què s’entén per paisatge avui dia en el món acadèmic, i acaba advertint de l’amenaça latent que suposa el canvi climàtic que exigeix mesures urgents relacionades amb la cura del paisatge i dels ecosistemes. Un dels instruments promoguts des de les Nacions Unides és el Pla Clima 2030, que recomana controlar i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, augmentar les inversions en energies renovables locals, millorar l’eficiència energètica, renaturalitzar les zones urbanes, fomentar l’ús de recursos hídrics alternatius, avançar cap a l’autosuficiència alimentària i promoure una ciutadania activa.
És un estudi exhaustiu que planteja quines són les principals eines de defensa dels paisatges que poden portar a gestionar-los de manera sostenible i amb visió de futur, i presenta arguments a favor d’una planificació raonable del territori que assumeixi els errors del passat i promogui un paisatge humanitzat com a element fonamental del benestar individual i col·lectiu.