Fa uns 10.000 anys, el blat i un grapat de cereals aparentment modestos van començar a domesticar l’Homo sapiens. Efectivament, en sentit estricte, l’agricultura va fer que la humanitat, fins aleshores nòmada, arrelés sedentàriament en una casa –‘domèstic’, del llatí domestĭcum, pertanyent a la casa, domus. Des d’aquell moment, a tot arreu i al Vallès també, la pagesia –el conjunt d’habitants d'un pagus o llogaret– ha anat conformant la manera de fer i de veure la vida de les persones. La pagesia ha modificat el territori i ha generat formes de propietat. Ha originat excedents, ha propiciat tota mena de lluites i, implacable, ha configurat la manera de pensar i d’actuar de la humanitat. Tota sencera.
Durant segles, doncs, l’agricultura i la ramaderia han estat a la base de qualsevol activitat humana i només els ineludibles canvis laborals i les subsegüents revolucions industrials han anat reconfigurant l’estructura social –i de pensament, i d’adaptació davant els inconvenients del dia a dia– del món occidental.

Pagesia i territori
El 18 d’agost de 1474 el rei Joan II de la Corona d’Aragó va confirmar per carta els drets per regar als agricultors del pla de Llerona. Així doncs, fa més de cinc-cents anys que el pla de Llerona és terra de regadiu, fèrtil i grassa. Aquesta documentació, tan antiga, ja ens explica que el territori vallesà s’ha anat configurant al ritme que la pagesia anava evolucionant. I la mateixa tranformació de la pagesia des de mitjans del segle xx fins ara, ha generat una autèntica subordinació gradual al món urbà i industrial, que ha anat ocupant l’espai i modificant la funció de la pagesia.
Sovint, segurament massa sovint, la pagesia tradicional, essencialment productivista, havia anat convertint-se en simple proveïdora d’aliments barats. Aquesta mateixa tendència, alhora i paradoxalment, va anar convertint aquesta pagesia –per la dependència a unes despeses creixents en maquinària, fertilitzants, energia, etc.– en subsidiària i poc eficient. La infravaloració resultant de la feina de la pagesia es va anar accentuat i, correlativament, la implantació de polígons industrials i l’augment indiscriminat de la urbanització dispersa dels espais inicialment agrícoles –amb la proliferació persistent de residències de regust periurbà en urbanitzacions insostenibles– va anar modificant d’una manera alarmant la fesomia d’una bona part del que havien estat unes terres fèrtils i grasses.

Dues pulsions lligades a la terra
El que havia estat el motor absolut de l’activitat tradicional del Vallès, doncs, va anar perdent relleu. Però, alhora, al costat de les explotacions de caire convencional, ara més especialitzades i renovades, han anat neixent noves propostes pilotades per una nova generació, ben formada i sovint procedent del món urbà, amb una percepció lligada als valors de la pagesia ecològica i responsable. Així, al Vallès hi conflueixen aquests dos impulsos que a vegades han estat invisibles l’un de l’altre i que, en canvi, representen dues pulsions d’una mateixa embranzida: la necessària dignificació d’una manera de viure lligada a la terra.

Ruralitat perduda
Sigui com sigui, el món rural ha anat perdent vigència. La ruralitat, entesa com a manera de viure pertanyent o relativa al camp, a la vida aspra que s’hi esdevenia i que, a més, comportava un cert deix pejoratiu –amb el sec memorable que han deixat a la literatura i al propi concepte els Drames rurals de Caterina Albert– ha deixat de ser un sinònim gairebé perfecte de pagesia. Ara mateix, a l’Europa opulent d’inicis del segon decenni del segle xxi, ser rural equival pràcticament a viure per sota de l’estàndar occidental de benestar. És ben representatiu que justament la Comissió Europea hagi batejat un dels seus projectes de creixement de l'àrea mediterrània com a ‘Rururbal’, que juga amb aquesta dicotomia rural/urbà d’una manera ben enginyosa però que no amaga que la integració és, només, en un sentit.
La pagesia, doncs, embrancada en aquella dignificació de la seva vida i de la seva feina, ha hagut d’optar en uns pocs decennis per un desenvolupament que obviï aquesta diferència essencial entre societat urbana i societat rural. La ruralitat, doncs –tancada en les mostres etnogràfiques de patrimoni antic o, directament, en els museus de vida rural–, ara només és una disciplina que descriu les maneres de pensar i tradicions antigues, gairebé arcaiques. Tot un món de relacions simbòliques i de coneixement integrats a la vida urbana que, tot i això, necessita una pagesia viva i, a vegades, transformadora.

Canvi de model
I la vitalitat de la pagesia vallesana va lligada estretament a un cert canvi del model agroindustrial internacionalitzat, a la vigència de les pautes de consum alimentari actual i, també, a l’acció conjunta entre institucions públiques i el propi sector de la pagesia.
Iniciatives públiques com la Xarxa Productes de la Terra, impulsada per la Diputació de Barcelona l’any 2010 i que agrupa més d’un miler d’empreses productores i elaboradores de productes alimentaris de qualitat de la demarcació de Barcelona són un exemple d’aquesta empenta pública I també ho són les diferents iniciatives que acosten el producte de qualitat als consumidors finals com ho són la Tavella (latavella.cat), una iniciativa social de Cardedeu amb la Fundació Viver del Bell-lloc, o els Campaners (elscampaners.cat) encapçalats per la família Simó d’Ullastrell amb generacions fent de pagesos i venent els productes al Mercat de Sant Pere de Terrassa. O també la proposta De l’hort a casa (delhortacasa.cat) de Collserola que, després d’un procés de relleu generacional i ampliació, ara compta amb un nou equip de persones especialment motivat per tirar endavant el projecte; o Cal Cerdà (botiga.calcerda.cat) de Sant Antoni de Vilamajor i que serveixen a pobles del Baix Montseny. O les cistelles ecològiques d’El Rave Negre (ravenegre.wordpress.com) que ara deixen de produir i que formava part de l’Associació Agroecològica de Gallecs; les cistelles tancades de la Verdolaga (verdolaga.cat) de les Franqueses; productes del Montseny (montseny.proparc.cat), o la cistella ecològica responsable de la Kosturica (lakosturica.cat).
Totes aquestes iniciatives, entre d’altres, compten amb un lloc web de venda virtual i no són només una explotació de productes ecològics de proximitat per a la clientela final sinó que, a més, inclouen, en diferent mesura, activitats de conscienciació lligades a aquell canvi de model que dèiem abans.

Banc de Llavors
A la base d’aquest canvi de model hi ha iniciatives de recuperació i de difusió de varietats locals com ho és el Banc de llavors del Vallès Oriental (llavorsvallesoriental.cat), una resposta a la mal entesa intensificació de l'agricultura i que ha portat a estar a punt de perdre bona part de la seva biodiversitat agrícola, un patrimoni molt valuós i que, durant anys, s’havia anat oblidant. El Banc de llavors ha aconseguit catalogar, recuperar i difondre l’agrobiodiversitat de la comarca i, alhora, incrementar la presència de varietats tradicionals en el mercat agroalimentari amb un repositori de centenars de llavors que són a l’abast d’explotacions i particulars.
Un aspecte que es beneficia d’aquesta feina callada però necessària pel que fa a les llavors són els horts de lloguer que ofereixeen terra i una estructura bàsica perquè l’usuari mantingui el seu hort particular. És el cas dels Horts de can Catxu de Palau-Solità i Plegamans (hortscatxu.blogspot.com) o de l’Hort comunitari de Mira-sol, a Sant Cugat (hortmirasol.cat) que es planteja com un espai amb funció formativa, un espai productiu i d’ajuda a l’economia domèstica, un espai socialitzador i un espai recreatiu, de salut i de seguretat per a tots el col·lectius del barri i, especialment, per als més vulnerables. Hortus Can Samon a Samalús (hortus.cat), a banda d’horts ecològics de lloguer, també inclou experiències a la masia per a famílies i grups, i estades escolars a la vida a pagès a la granja escola.

Ruralitat perduda
Efectivament, el canvi de consciència necessari exigeix una feina feta en paral·lel des de diferents punts de vista. Però, alhora, les possibilitats de futur passen perquè explotacions que s’abandonen es puguin arrendar per nous pagesos i pageses. I això, bàsicament es pot fer en horta perquè llogar un tros de terra i fer-hi horta és relativament fàcil. En explotacions ramaderes de vedells, porcs, etc. és ben dificil posar-s’hi del no res. Les fortes inversions i la necessitat de fer-les rendibles són un aspecte central a l’hora de projectar la pagesia del futur.
Els cavalls que fa dècades omplien els camps vallesans en jornades inacabables ara han estat substituïts per moderns tractors de tres-cents cavalls amb aire condicionat que llauren quatre hectàrees en una hora i mitja. I això, esclar, també és pagesia. Un tou de pagesia vallesana, de tots colors i mides.