Carol Duran

Domadora de veu i violí, relleu al Tradicionàrius

Laura Pinyol i Puig (text) , Josep Tomàs (fotografies)

El violí és un instrument per a acròbates i la Carol el va començar a domar al Conservatori de Música de Terrassa però, mica en mica, va abandonar el violí clàssic perquè no li interessava prou i va descobrir el caràcter més popular i tradicional. L’any 2008 posava rumb a Hèlsinki per estudiar al Sibelius Academy, un dels centres més especialitzats del món en violí folk i cant tradicional. Amb un instint autodidacte i intuïtiu que l’ha fet escalar una via pròpia d’especialització en tot aquest camp, la Carol ha comptat amb els millors mestres, com Simone Lambregts o Oriol Saña, i s’ha nodrit de l’experiència de tocar en moltes formacions musicals.
Com a intèrpret, ha estat una part del trípode que sustentava La Carrau, juntament amb els també terrassencs Núria Lozano i Joan Boada. Vint anys de grup i cinc discos, que van donar peu a noves etapes per als seus integrants, quan cadascú volia entomar projectes més personals. Soroll Blanc és, en el seu cas, aquest projecte: cançons pròpies amb veu i violí que, des de l’any 2015, la Carol ha fet sonar en diferents concerts, com els del mateix Tradicionàrius, o la Fira Mediterrània de Manresa.
Però també ha col·laborat en d’altres formacions i solistes, com Les Violines, Kamerata Flamenca, La Botzina, o amb cantautors com Joan Dausà i Tipus d’interès, Cheb Balowsky, Josep Thió, Feliu Ventura o Pepet i Marieta. Una de les seves últimes participacions ha estat com a integrant del grup Las Migas, el grup de flamenc que integra dues guitarres, violí i veus. Durant dos anys (2018-2020) ha girat per Sud Amèrica, en països com Equador, Colòmbia, Xile, Uruguai i d’altres, com Alemanya, Suècia i Argèlia. Una experiència interessant i exigent que l’ha connectada amb una altra de les seves passions: el flamenc.

Mirada panoràmica
Amb l’arribada de la pandèmia, l’any passat, el sector musical, com tota la cultura, han patit una aturada abrupta. La suspensió de la música en directe, agreujada en el cas dels grups de música tradicional, la més festiva dels registres populars, ha estat un impàs sorollós. La Carol ho ha notat, com tots els músics, i ha fet valer el seu altre vessant formatiu, el de la gestió cultural, que ha arribat al seu màxim amb el seu recent nomenament. Aquest perfil ve a subratllar la dedicació que ja ha professat a aquesta feina d’intentar programar i fer arribar la música a més sales i imprimir-li accessibilitat i pedagogia. Des de l’ICUB i, també des del mateix ESMUC, la Carol ja havia programat cicles de concerts en diferents districtes i espais de Barcelona, amb aquesta mirada panoràmica d’intentar sobrepassar formats i estils, perquè la música sigui música i arribi a tot arreu.

Tradicionàrius
La Carol es confessa hereva del llegat de Jordi Fàbregas, el director que va saber imprimir al Tradicionàrius la identitat que l’ha convertit en un festival de referència. Ho fa amb aquesta dèria que ja ha desplegat en d’altres ocasions d’intentar eixamplar els espais on la música pot sonar, sigui de l’estil que sigui, i fer-la arribar a nous públics. Fer nexes, fer xarxa, emprar la música com un vehicle per portar músics aquí, portar-los enllà, descobrir-ne de nous i fer-los conèixer, i reivindicar aquesta música tradicional i d’arrel que té un caràcter tan popular, i alhora, universal.
Confessa que el nomenament com a Directora Artística del Tradicionàrius li escau com l’anell al dit, perquè sinergia els dos vessants de la seva professió. Una feina que li permet mantenir un peu dalt dels escenaris i, ben aviat, presentarà el disc que prepara amb una formació de bluegrass, un estil musical popular dels Estats Units que és ràpid, virtuós i molt vital, i que exigeix el compàs d’un banjo, un contrabaix i un violí. Això, assegura, li permetrà fusionar aires de flamenc i músiques tradicionals d’aquí, jugant, jugant, a veure què surt. Aquesta aventura la comparteix amb Lluís Gómez i Maribel Rivero.
Encara hi ha altres ocasions per veure-la actuar, com l’espectacle de cuplets en català que interpreta amb Núria Lozano. La Fira Modernista de Terrassa és una ocasió perfecta per reivindicar aquest estil popular que, també durant el modernisme, alguns autors van reclamar per treure de la llengua catalana la penyora de llengua provinciana que arrossegava. Si els cuplets eren moda, també havien de poder-ho ser en català. De la recerca que ha fet Lozano d’aquesta rauxa popular, n’ha sortit aquest altre divertimento.
Després de viure divuit anys a Barcelona, avui la Carol torna a fer ostentació de terrassenca. Va i ve de Ca n’Anglada, el barri que l’ha vista créixer, a Gràcia, el barri que l’ha acomboiat durant tots aquests últims anys de virtuosisme musical, en un anar i venir de casa a la feina i de la feina a casa. Terrassa, tan lluny i tan a prop de Barcelona, és la ciutat amable de la infantesa, de la família i, ara, de la qualitat de vida. El lloc on creix el Pau, un petit trompetista que està prendat dels Doctor Prats.
Carol Duran

Carol Duran, en plena actuació.

Música i gestora d’arrel. Carol Duran Moreno (Terrassa, 1979) és violinista, cantant i des de l’octubre del 2020 la directora artística del Tradicionàrius, el consolidat festival de música d’arrel i tradicional catalana, que reuneix formacions dels Països Catalans i obert també a formacions d’arreu del món, que se celebra des de l’any 1988 a Barcelona. El festival es programa durant dotze setmanes i congrega més de 12.000 espectadors. Llicenciada en Humanitats a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es va formar com a gestora cultural a l’ESMUC en Promoció i Gestió Musical i on també tragué el grau superior en música tradicional.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara