Can Farrarons: la baula entre dos móns

Sense deixar la seva proverbial dedicació a la pagesia, a la centenària masia de santa Eulàlia de Ronçana han sabut trobar el futur en la cria de vaques braves

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Els estadants de Can Farrarons, una masia documentada des de l’any 1642, a Santa Eulàlia de Ronçana, sempre han viscut de la feina de pagès. Aquesta constància, segurament, és fruit de la mateixa essència de la pagesia, que ha viscut sempre entre la natura, generalment inclement, i la confiança inalterable en la seva capacitat d’adequació.
Fa pocs anys, en Josep Ciurans encara portava una explotació mitjana de vaques de llet, ben usual a la zona. Però “va arribar un moment”, diu, “que la mateixa evolució del nostre món ens va fer veure que o creixíem o desapareixíem. I créixer significava haver de marxar de Can Farrarrons perquè no teníem espai suficient per assumir aquest creixement necessari”. I ells descartaven anar-se’n.
Aquesta realitat tan dura de pair es basa en un fet irrefutable: el preu de la llet. Efectivament, les explotacions de vaques de llet han hagut de suportar un estancament del preu de venda del seu producte bàsic, una tendència adversa que s’allarga des de fa decennis. Només hi havia un camí, doncs, “si tenies cinquanta vaques ara n’has de de tenir tres-centes –i per això hi ha un gran nombre de granges que s’han quedat pel camí–, o bé calia ser cada dia més eficient i fer les coses molt i molt ben fetes per poder aconseguir uns beneficis a partir d’aquesta contradicció entre augment de despeses i estancament del preu del litre de llet. Fixeu-vos: les vaques, fa trenta anys, a Catalunya, produïen 5.000 litres de llet per animal de mitjana i ara n’estan produint, de mitjana gairebé 10.000”, explica posant de relleu aquesta necessitat de fer la feina molt ben feta. A Can Farrarons van fer, encara, un pas més.

Braves i animals de recria
Descartat el creixement, a Can Farrarons van optar per un camí nou, inexplorat. “Vam liquidar l’explotació de vaques de llet i vam trobar un nou apartat dins del mateix sector: la compra-venda de vedelles. Ens convertim en el nexe de connexió entre aquella explotació de vaca de llet que té un excés de vedelles de recria, filles de vaques en producció, i aquella explotació que, pels motius que sigui, té un dèficit de braves, és a dir, de vaques a punt de parir per primera vegada”. Així, en Josep compra aquestes vedelles petites desmamades d’entre cinc o sis mesos, les cria i les fa créixer. Quan tenen tretze o catorze mesos les fa quedar prenyades per inseminació artificial i, al cap de nou mesos, quan són animals adults a punt de parir –i, per tant, a punt de produir llet– les ven a explotacions lleteres de volum. Un balanç perfecte entre dues necessitats evidents.
De fet, la major part dels animals, quan els compra, venen genotipats: són animals dels quals, treient-los un cabell de la cua o una gota de sang, els han llegit el genoma i ja sap, d’entrada, quines són les seves característiques futures. “En funció d’aquestes característiques l’insemines, la prenyes amb un toro o un altre del qual també ja saps quines són les seves característiques de genotip per intentar, simplement, millorar l’espècie. El que s’ha fet tota la vida en ramaderia des que es van començar a apilar quatre cabres salvatges: triar quins individus eren millors en funció de les necessitats que el pagès primitiu observava, per aconseguir-ne una millora”. És, per tant, el que s’ha fet sempre, però d’una manera més tecnificada, adequant-se a la realitat i reduint l’espai de l’atzar.

Cinc quarteres, massa terra
Fa trenta anys el Vallès, juntament amb el Segrià, l’Empordà i Osona eren de les zones amb més cabana ramadera de vaca de llet de Catalunya. “La nostra situació periurbana fa que això vagi clarament a menys perquè la rendibilitat passa pel volum, que cada vegada ha de ser més gran. I aquí no tenim aquests espais: Cinc quarteres massa terra!”, diu, murri, en Josep. Les diferents crisis acumulades durat els darrers anys tampoc han ajudat. “L’evolució de la societat en general, fa que s’avanci a dues marxes: pocs rics cada vegada més rics i més pobres cada vegada més pobres”, diu. Fent un cert paral·lelisme, si ho apliquem a la producció de llet, “hi ha un volum de gent que vol menjar de qualitat i, en el nostre cas, vol llet ecològica (i productes làctics) i de proximitat. Per tant, les explotacions que els puguin oferir aquest producte, podran anar tirant. Però també hi ha una massa de persones creixent que vol menjar barat i menjar segur, perquè els productes dels supermercats potser no tenen unes característiques organolèptiques, de gust, excel·lents, però les seves garanties sanitàries estan totalment garantides, i aquí és on tenen espai les grans explotacions lleteres”, constata.
Fer confluir tots aquests factors és complicat. “Jo crec que la independència de Catalunya ens podria ajudar molt a recuperar una part dels diners que ens expolien cada any i que, d’aquesta manera, classe mitjana augmentés», sentencia, fent ullets.
Can Farrarons: la baula entre dos móns

Les braves de Can Farrarons, menjant.

La inscripció que ens informa que la casa la va edificar Josep Farrarons l'any 1694.

Apunts fets de la producció d’ametlles i avellanes a la paret del porxo de Can Farrarons on es guardava la collita anual de fruita seca.

L’esponerós hort de Can Farrarons amb les patateres al fons i, en primer terme, les tomaqueres.

Can Farrarons, amb els detalls d’insinuació turca de la xemeneia després que en la reforma de la casa feta a inicis dels anys trenta el mestre d’obres de Can Mestret visités pavellons exòtics de l’exposició universal de 1929 celebrada a Barcelona i s’hi inspirés.

Josep Ciurans, pare i fill, davant la porta d’entrada a la masia.

Benestar animal

En un món tan complex com el de la vaca de llet, amb marges extremadament baixos, l’objectiu és aconseguir animals que un cop hagin acabat la seva vida productiva portin molta llet feta. Com s’aconseguiex? “Doncs amb genètica, amb animals amb una potencialitat alta però, també molt important, amb bona alimentació i comfortabilitat. És a dir, perquè una vaca tingui una producció alta durant molt temps ha d’estar molt ben alimentada i ha de viure en un lloc on estigui bé: neta, eixuta, tranquil·la i amb altes condicions de comfortabilitat. Estem anant cap a un model en què el benestar animal és bàsic”, explica en Josep Ciurans de Can Farrarons. Amb aquest element de comfortabilitat assegurat, la vaca de la mena Frisona-Holstein és la vaca lletera per antonomàsia. “La raó és molt senzilla: la Holstein és més gran i, per tant, té més capacitat d’ingesta; i si mengen més, més llet produeixen. Així de senzill”.

Una vedella de Can Farrarons a punt de ser prenyada.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara