Documentat des del 1079, el Palau Comtal de Vilamajor va tenir una època florida amb Ramon Berenguer IV, –comte de Barcelona i Girona, príncep d'Aragó i comte de Ribagorç– i la seva muller Peronella –reina d'Aragó– com a protagonistes. Així doncs, sembla que, sobretot la reina, passaven a Vilamajor llargues estades estiuenques i s’explica que, fins i tot, és ben possible que hi nasqués el seu primer fill, que havia de ser la primera persona que va aglutinar alhora els títols de comte de Barcelona i rei d'Aragó: Alfons el Cast.
Aquesta trama, els fets històrics documentats, van atraure l’atenció de Teresa Sagrera que el 2006 havia entrat a formar part del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor. Justament des d’aquest organisme d’estudis locals, l’activista cultural Higini Herrero i, també, Mercè Jordà –directora Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor– la van animar a escriure el que seria el seu primer llibre. Efectivament, editat pel Centre d’estudis, l’any 2009 va publicar-se el llibre Vols que t'expliqui... Vilamajor?, un volum que, il·lustrat per la mateixa Teresa Sagrera, acostava la història del poble a tota mena de públic. “A través d’aquest llibre vaig conèixer els documents que explicaven les estades dels comtes catalans al palau de Vilamajor. I em vaig anar enamorant d’aquest document que havia estudiat a fons la hstoriadora Mercè Aventín”, diu la Teresa, amb mirada bellugadissa, perspicaç.
I és que aquesta mestra, que quan era una nena imaginava històries mentre anava a jugar a la riera de Vallserena de Sant Pere de Vilamajor o corria pels carrers amb els genolls esgarrinxats, va anar descobrint, de mica en mica, que la fal·lera de l’escriptura començava a ser un element central en la seva vida.

L’ofici d’escriure
Ben aviat es va adonar que de tot aquell entramat històric en podia sortir una història molt bonica i, amb avidesa, va començar a escriure una novel·la. “Em va costar molt perquè treballava a l’escola amb jornada sencera i escrivia esgarrapant temps d’on podia: sacrificant nits, caps de setmana i vacances per, primer, documentar-me molt i, després, anar escrivint...”, explica. La novel·la, que una vegada enllestida va ser finalista del Premi Néstor Luján de novel·la històrica, avançava amb tenacitat, però “hi havia moments que no sabia com continuar perquè no tenia mètode però com que la vaig rellegir tantes tantes vegades...”. I és que quan començava a escriure, després de la jornada de feina a l’escola i per no perdre el fil de la narració que anava bastint, anava rellegint i corregint tot el que havia escrit. Justament, les bases del Premi Néstor Luján van ser l’empenta i l’energia que li calia per avançar: “em vaig penjar les bases de la convocatòria davant de l’ordinador, com un horitzó. Així va ser com vaig enllestir, amb la data de presentació de la novel·la sempre al davant: el 29 de juny”. El dia de Sant Pere, doncs, va presentar Confidències d’una reina a un jurat que, excepcionalment, no va donar només un únic premi i va considerar la primera novel·la de Teresa Sagrera com a finalista. “El mateix dia de termini vaig presentar la novel·la i em vaig posar les arracades que no m’he tret des d’aquell dia”, diu fent un gest furtiu amb la mà. Va ser la seva irrupció en el panorama literari català. A partir d’aquell moment tot va començar a canviar: ja escrivia amb sentit professional, i se li va començar a crear la necessitat de temps per escriure, de manera que va decidir canviar aules per ordinador. Tot un repte.

Vilamagore medieval
Des del 1992, a Sant Pere de Vilamajor s’hi celebra una fira medieval per rememorar les estades dels comtes catalans al castell de Vilamajor. Durant els primers anys, s'hi va representar un retaule teatral, obra de Francesc Bardera i dirigit per Alfred Lucchetti. Però en aquells moments, l’Alfred ja s’havia mort i es volia fer una revifada a la festa, “va ser quan em van proposar de fer l’adaptació teatral de la meva novel·la. Amb en Jaume Baucís, que porta tota la vida fent teatre, vam anar fent el redactat de les escenes que ell mateix havia seleccionat i ara ja fa cinc anys que s’escenifica durant la festa de ‘Vilamagore medieval’, que se celebra cada any a inicis de novembre”. I és que allargar la vigència d’una novel·la en un món en què les novetats literàries són tan constants i nombroses, exigeix esforç i constància.

Ara, Sal roja
Ben aviat, la Teresa va ampliar el seus horitzons literaris quan va entrar en contacte amb el Grup d’escriptors del Montseny (GEM), una organització que uneix a escriptors, dibuixants, poetes i altres persones per a la promoció de la cultura al Montseny. “El GEM comporta un intecanvi de maneres de veure i de fer sobre l’escriptura. A més, el Montseny ha estat molt atractiu històricament per a molts escriptors i escriptores i, alhora, un lloc màgic, que concentra moltes coses en molt poc tros i engloba molts municipis. Té una força especial, identificadora”, indica. És en aquest entorn que coneix Ramon Gasch i, ara sí, es posa en marxa un nou projecte literari: amb ell tracen el trajecte que els ha de dur a escriure, a quatre mans –”a dos caps”, diu ella– la seva darrera novel·la: Sal roja, una història èpica sobre la guerra de Successió i el que va representar realment per al país, centrat en el castell de Cardona i les seves enigmàtiques mines de sal. “M’agrada llençar-me a propostes noves i no pas repetint el de sempre, sortir del teu espai de comoditat, fer coses noves i tornar-te a reinventar”, diu, fent referència al nou repte.
Aquesta nova novel·la històrica, escrita amb una autoria doble –cosa que implica un grau de flexibilitat i de compromís molt gran– ha estat un dels gran èxits de la temporada. I, com sempre, una gran feina de documentació perquè “partim de la bibliografia que, en general, es centra en grans temes i grans persones, però la història la fa i la pateix la gent del poble i, amb tot aquest principi de versemblança i rigor històric, després, a sobre, hi afegim un relat novel·lat, en un altre pla, diguem”. Un relat de persones que es troben atrapades pels esdeveniments i no se’n poden pas escapar.
Això, com la vida mateix.