Collserola, natura a tocar de la ciutat

La muntanya metropolitana per excel·lència és un espai essencial de patrimoni natural i cultural a l’abast de milions de persones

El Parc Natural de la Serra de Collserola s'ubica al massís del mateix nom, formant part de la Serralada Litoral, amb una superfície d'unes 11.000 hectàrees. Situada entre els rius Besòs i Llobregat, separa el pla de Barcelona de la depressió del Vallès. Collserola conté una àmplia mostra d'ambients naturals mediterranis, predominantment boscos. aquests, juntament amb diverses formacions vegetals arbustives i herbàcies formen un mosaic que acull una variada fauna. L'empremta humana és palesa a la serra, tant pel que fa a la modificació del paisatge com per la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s'hi troben, i que constitueixen un patrimoni cultural de gran valor.

Carles Castell (text) , Josep Prims (fotografies)

El ceramista, crític d’art i intel·lectual Josep Llorens i Artigas va escriure l’any 1922 sobre el Montseny: “És la muntanya en la qual la ciutat deu ésser posada a prova. L’obra que damunt d’ella s’exerceixi ha de donar el to a la ciutat. La ciutat serà bona i serà culta, o la ciutat serà encara primitiva o imperfecta segons sàpiga tractar la muntanya”. La seva reflexió de fa gairebé un segle és ben actual i es pot aplicar amb tota la seva significació també a Collserola.
I és que Collserola constitueix un clarobscur de la naturalesa de la metròpoli que l’ha modelat, amb tot un seguit de mals usos i impactes molt severs sobre la muntanya, però també amb decisions territorials, fermes i sovint avançades al seu temps, que han permès conservar la natura que encara tenim avui. Els reptes de la planificació i gestió de Collserola han variat notablement durant el darrer segle, des del progressiu abandonament rural i l’aparició de l’urbanisme descontrolat, fins a la creixent demanda d‘espais per a lleure que han dut a una intensitat excessiva d’ús públic en molts indrets. Els desafiaments han canviat, però la necessitat de trobar mecanismes que garanteixin continuar gaudint d’un espai únic que posa a l’abast de la ciutadania un bosc, una escola de natura, un itinerari a la vora d’una riera a pocs minuts de casa continua sent la mateixa. De fet, tant els riscos associats a la degradació de Collserola –canvi climàtic, desastres naturals, erosió, pèrdua de la capacitat de producció d’aliments, aïllament de la resta d’espais naturals– com els beneficis que n’obté l’entorn urbà –qualitat ambiental, protecció davant dels riscos naturals, mitigació dels episodis meteorològics extrems, productes alimentaris de proximitat, lleure, esport– han crescut exponencialment i la nostra salut i benestar en depenen totalment.
Cada vegada més persones pensem que s’ha de conservar la natura perquè no tenim cap dret a provocar l’extinció d’una espècie, perquè hem de lliurar el patrimoni natural als nostres fills en un estat millor del que l’hem rebut. Tanmateix, si aquestes qüestions ètiques no resulten prou convincents per a tothom, haurien de considerar, si més no, que no existirà qualitat de vida sense qualitat ambiental, i que la nostra pervivència a llarg termini passa per la preservació dels espais naturals, en especial dels que estan situats en una posició tan estratègica com Collserola.

La conservació d’un espai vital
L’any 2010 el govern de la Generalitat va aprovar la declaració del Parc Natural de la Serra de Collserola. Aquesta protecció va reconèixer i reforçar els instruments ja existents des de feia anys, iniciats amb l’aprovació del Pla especial de protecció, l’any 1987, per part de la Corporació Metropolitana de Barcelona i complementats posteriorment per les polítiques catalanes i europees d’espais protegits, amb la seva inclusió en el Pla d’Espais d’Interès Natural i la Xarxa Natura 2000, respectivament.
En l’actualitat, el Consorci de Collserola –format per la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i els nou municipis del parc– gestiona la superfície de gairebé 8.300 hectàrees del Parc Natural. D’aquests nou municipis, tres pertanyen al Vallès Occidental –Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac–, amb més de 180.000 habitants dels gairebé dos milions dels nou en total. Així mateix, aquests tres municipis aporten gairebé la meitat de la superfície del parc natural (3.940 ha) i la serra de Collserola ha constituït sempre un element fonamental d’aquest territori vallesà des del punt de vista natural, social i econòmic.

Una serra baixa, de grans contrastos
Collserola és un espai singular, essencial, per molts motius. En primer lloc, per la seva ubicació estratègica, entre les desembocadures del Llobregat i el Besòs, la plana vallesana i el mar. Una serra d’escassa altitud però de pendents sovint abruptes a les carenes, amb contrasts entre els vessants assolellats i les valls obagues que davallen vers la plana. Aquesta situació geogràfica única explica l’existència de restes neolítiques de més de 7.000 anys d’antiguitat en una cova propera a la Torre Negra, a Sant Cugat; i els poblats ibers de Can Xercavins i, especialment, el de Ca n’Oliver, al turó de Montflorit, a Cerdanyola, o el forn ibèric prop de Sant Adjutori.
A banda de la ubicació, la serra de Collserola ofereix una gran varietat de recursos naturals, que explica també el seu poblament i les activitats associades al llarg dels segles. L’interès i la diversitat geològica de Collserola és elevadíssima, i ha estat reconeguda amb tres espais d’interès geològic (geozones) que recullen la varietat de tipus de roques, la presència de fòssils extraordinaris (com els mamífers marins) i minerals poc freqüents.
La diversitat de sòls comporta necessàriament una notable varietat de formacions vegetals. Encara que la vegetació és essencialment mediterrània, existeixen diferències ambientals notables entre els prats secs sobre sòls prims als solells, força àrids, i els boscos frondosos amb espècies de caràcter centreeuropeu, en les fondalades més humides. A Collserola trobem una molt bona representació de les formacions arbustives, bé per les condicions ecològiques o com a comunitats en regeneració després d’incendis, com ara les brolles, les garrigues i sobretot les màquies de bruc i arboç, barrejats amb rebrots d’alzina i roure, sobre les quals apareix sovint un estrat arbori de pi blanc. En molts indrets, en absència de noves pertorbacions, aquestes màquies poden evolucionar cap a formacions forestals dominades per l’alzina i el roure.

La Font Groga, reserva natural
Els boscos de planifolis es concentren en les capçaleres obagues i les fondalades de les valls vallesanes on s’han pogut preservar rodals tan significatius com la roureda de roure martinenc de la Font Groga, declarat Reserva Natural per la seva rellevància. L’altra Reserva Natural, de la Rierada-Can Balasc, protegeix la millor representació de les formacions de ribera del parc natural, al llarg de la riera de Vallvidrera, en especial les escasses vernedes encara existents, així com espècies singulars de la variada fauna de Collserola, com el rat-penat de cova. De fet, l’aigua, i les nombroses fonts de la serra, moltes avui desaparegudes, són un dels seus elements més característics, associades sovint a l’excursionisme i els aplecs: les conegudes fontades. Els paisatges vegetals es completen amb els espais oberts: els prats secs i ginestars, molt abundants als vessants barcelonins i del Llobregat, i els conreus que encara es mantenen, cada vegada menys, als escassos indrets planers de la vora del parc, a tocar de les viles. Un paisatge divers, humanitzat i amable, que convida a perdre’s per camins frescals a tocar de les rieres a l’estiu i pels assolellats marges de camps i bosquines les curtes tardes d’hivern.

De la Torre Negra a Sant Medir i Sant Iscle
La petjada humana a Collserola es va intensificar a l’edat mitjana, amb la construcció de nombroses masies i l’aprofitament dels recursos naturals. Bona part de les cases estan avui en ruïnes, però resten notables mostres ben conservades als municipis vallesans, algunes de les quals encara mantenen associada una certa activitat agrària, com Can Codina, Can Bell o la Torre Negra, una magnífica masia romànica fortificada del segle xii. D’altres ofereixen serveis de restauració –com Can Gener o Can Borrell–, son equipaments del parc –com Can Coll, que permet conèixer com era la masia tradicional masia– o fins i tot incorporen reserves naturals privades –com és el cas de Can Catà.
De la mateixa època són les diverses edificacions de caràcter religiós, principalment ermites, que avui dia encara conserven tradicions i aplecs seculars. És el cas de Sant Medir, a Sant Cugat, i Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, a Cerdanyola, ambdues d’origen romànic i de llarga tradició popular. La seva ubicació, a les valls del mateix nom, ha convertit les passejades al llarg de les rieres en dues de les rutes més habituals del vessant vallesà, que aplega centenars de caminants i esportistes cada dia.

De les cases modernistes als senders per fer salut
A inicis del segle xx, Collserola va acollir residències modernistes, equipament socials i sanitaris, i fins i tot grans projectes d’oci, com l’efímer Casino de l’Arrabassada. Eren tal vegada un precedent dels usos vinculats al lleure i la salut que ofereix avui la muntanya. Llavors es va iniciar també la urbanització de determinats sectors, amb projectes com La Floresta-Pearson, que a partir de mig segle va desembocar en l’aparició de les actuals urbanitzacions, amb una gran diversitat de qualitat dels serveis, integració paisatgística i adequació legal, i que deixen una notable empremta sobre la muntanya.
Els darrers trenta anys la protecció de la serra ha permès evitar nous impactes i reduir-ne alguns dels existents, però tant les transformacions internes (sobretot els túnels de Vallvidrera, les línies elèctriques i les urbanitzacions de l’eix central) com externes (vinculades als creixements urbans i les infraestructures de transport perimetrals) han causat l’isolament gairebé absolut de Collserola vers la resta d’espais naturals i una fragmentació interna que redueix els valors naturals i causa fortes pressions. En aquest context, el valor de Collserola per a les persones s’ha posat més de manifest que mai i s’ha incrementat el nombre de ciutadans que utilitzen habitualment el parc per al lleure i l’esport aprofitant la seva gran accessibilitat i els més de 300 quilòmetres de camins i molts altres de senders. Collserola s’ha convertit així en una gran infraestructura de salut i benestar per a milions de persones que tenen l’espai com a lloc preferent per a l’oci en un entorn privilegiat.
Collserola, natura  a tocar de la ciutat

Una espectacular imatge de Sant Iscle de les Feixes. Foto: iStock.com / Diputació de Barcelona.

Una imatge del Parc Natural de Collserola.

La Torre Negra, una masia romànica fortificada que data de l'any 1145.

Una imatge de l’església romànica de Sant Iscle de les Feixes que actualment està gestionada pel Museu d'Història de Cerdanyola.

El gran Hotel-Restaurant la Rabassada, l’any 1916. Foto: Fons Agustí Duran i Sampere. Arxiu Nacional de Catalunya.

Una imatge de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, a prop d'una cruïlla de camins que unien Montcada, Horta i Cerdanyola.

L’ermita de Sant Medir, prop de l’antic camí romà d’Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que –passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)– entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac.

Quina Collserola volem?

L’elevat ús públic del parc de Collserola –amb al voltant de 5 milions de visites anuals, segons els darrers estudis– provoca tant conflictes entre visitants com una gran pressió i impactes diversos sobre el medi, ja que no hem d’oblidar que es tracta d’un parc natural amb element de gran valor ecològic, cultural i paisatgístic. Al mateix temps, les escasses explotacions agrícoles, ramaderes o forestals existents lluiten per sobreviure en un entorn molt transformat que fa encara més complicada la prou difícil situació arreu del país. Però no ho hauríem de veure com un sector marginal, que no mereix preocupar-nos per la seva possible desaparició, ja que les activitats agràries garanteixen una gestió equilibrada del medi, aporten espais oberts –prats, pastures, erms– de gran valor ecològic, produeixen aliments de qualitat i proximitat, permeten el manteniment de les tradicionals masies i han creat, en definitiva els paisatges de Collserola.
El repte està servit: garantir l’equilibri entre un patrimoni natural ben conservat –que contribueixi a mitigar els efectes del canvi global–, el manteniment dels usos agraris i el patrimoni cultural associat, i el gaudi de la serra per part de milions de persones que hi realitzen activitats ben diverses. I tot en un entorn fortament tensionat per la dinàmica socioeconòmica de la gran metròpoli. Com resulta habitual, no hi ha fórmules màgiques, sinó molta feina. Un compromís polític i social per conservar i restaurar els valors de Collserola, els recursos materials necessaris per a la seva adequada gestió i la implicació de la ciutadania per defensar un espai que constitueix un “territori vital”, com resa el lema actual del parc.

El pi d'en Xandri, un pi pinyoner monumental de més de 230 anys situat a prop del camí que porta a l'ermita de Sant Medir, ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat del Vallès i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi.

Un espai natural excepcional enmig de la metròpoli

Moltes persones que visiten Barcelona per primera vegada es meravellen amb el seu modernisme, el casc antic de la ciutat o el front de mar. Tanmateix, si els convides a pujar als ferrocarrils, al bell mig de la ciutat, i baixar després de deu minuts i quatre parades de viatge, segur que es fregaran els ulls amb incredulitat quan es trobin al bell mig de Collserola. Si més no, això m’ha succeït sempre que han vingut companys de professió i me’ls he endut a fer una escapada. Realment, existeixen ben pocs exemples de grans ciutats amb un espai natural de les dimensions, la diversitat i l’estat de conservació de Collserola.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona, una de les zones urbanes més denses, compactes i dinàmiques d’Europa, no seria allò que és sense la presència de Collserola al seu bell mig. Igual que el blanc del paper dona sentit al negre de les lletres, l’espai natural de Collserola resulta essencial per al benestar, la salut i la qualitat de vida dels més de tres milions de persones que vivim al seu voltant. I també determina les característiques de la metròpoli: la seva estructura i funcionament, la seva petjada sobre el territori, el seu atractiu social i econòmic, serien molt diferents sense l’existència de Collserola.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara