La Mola, el refugi del Vallès

Monestir durant l’Edat Mitjana, va ser masoveria i refugi des de mitjans del segle XIX, després de la primera operació de reconstrucció

Laura Pinyol i Puig (text)

Si una cosa fa iconogràfica la Mola, el cim de Sant Llorenç del Munt, és la caseta, el monestir benedictí que la corona i es fa visible des de tota la plana del Vallès. Amb una alçària de 1.104 metres, és el punt més alt de la serralada de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, establert com a parc natural des de l’any 1972 i avui propietat de la Diputació de Barcelona. El cim és ample –ocupa tres hectàrees a partir de la cota 1.080 metres–, i és una atalaia privilegiada per observar les comarques meridionals catalanes, i les serralades de Montserrat, del Montseny i del fris dels Pirineus. En dies especialment clars i de bona visibilitat, pot veure’s Mallorca; i no és broma, cada any milers d’excursionistes n’acrediten la visió amb fotografies.
La Mola, com es denomina tant el cim com el conjunt de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, és l’indret més concorregut del parc natural. S’hi pot accedir per múltiples camins i canals, tot i que els més freqüents són el camí dels Monjos, des de Matadepera, que segueix l’antic camí entre el monestir de Sant Cugat fins al cim, i la carena del Pagès, des del Coll d’Estenalles.
Des dels diferents vessants, sempre destaca imponent el monestir, reconstruït al llarg del segle xx, que avui allotja un restaurant i un punt d’informació del parc. El monestir benedictí va ser fundat l’any 985 per monjos procedents de Sant Cugat, que la tradició assegura que fugien de les tropes d’Al-Mansur. D’estil romànic llombard, propi del segle xi, se’n conserva l’església, orientada de ponent a llevant, l’atri i l’hostatgeria, amb un pati interior al qual s’accedeix per la porta principal. El temple té tres naus, cobertes amb volta de canó, i els absis corresponents, característics per la decoració amb bandes que tenen dos petits arcs cecs a la part superior, un element decoratiu molt propi del romànic català.
L’estat de conservació de l’església és satisfactòria i no dóna símptomes dels anys d’abandonament del monestir. L’església es va tancar al culte l’any 1804, després que la vida monacal s’hagués extingit, per la disminució dels monjos i el difícil accés. A començaments del segle xix el conjunt estava abandonat i en un estat ruïnós. Però Sant Llorenç va comptar amb una restauració primerenca, en comparació amb altres conjunts monàstics catalans, de la mà de Mossèn Antoni Vergés de Castellar del Vallès, que va impulsar la consolidació de l’església entre els anys 1868 i 1871. A partir d’aleshores, i durant un segle, la Mola va comptar amb masovers que en tenien cura, si bé durant algunes centúries va restar desocupada, i se’n guardaven les claus als masos de Can Robert o de Can Torres.
L’any 1931 va ser declarat Monument Històric i Artístic per la Generalitat de Catalunya, cosa que no va impedir, no obstant i això, que durant la Guerra Civil patís algunes destrosses.

Els Amics de la Muntanya
El moviment de La Renaixença va fer aflorar l’excursionisme com una activitat que responia al desig de coneixença, estudi i estima del país. Des de finals del xix, la Mola registrava visitants que utilitzaven les instal·lacions de la masoveria per fer-hi nit. Però a partir dels anys vint, aquesta pràctica es va generalitzar i els caps de setmana, especialment, hi arribaven excursionistes cada vegada de més lluny.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’església del monestir va ser atacada i la família que n’ocupava la masoveria en aquells moment, els Dolcet, en van fugir; situació que condemnava el conjunt un altre cop a l’abandonament, i al deteriorament. Coneixedors de l’activitat que havia tingut la masoveria com a refugi abans del conflicte bèl·lic, un grup d’excursionistes de Barcelona, Terrassa i Sabadell, van emprendre una campanya per salvar-la. Així es va constituir el grup d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, sota l’impuls inicial del Centre Excursionista de Catalunya que, anys a venir, serviria per assentar les bases del futur parc natural.
Els membres d’aquesta associació –molt especialment els del Vallès– van fer campanyes per a recaptar diners –fins i tot segells– i iniciar les obres de reconstrucció. Tota aquesta empresa es va haver de consensuar amb la família de Quadras, que eren els propietaris de tota la muntanya de la Mola i ostentaven el títol de comtes de Sant Llorens concedit pel papa Benet XV l’any 1905.

Refugi de muntanya
El Centre Excursionista de Catalunya ja havia instigat la construcció de refugis de muntanya arreu de Catalunya, des de principis de segle. Els Amics de la Muntanya van optar per reproduir aquest model aprofitant diverses conjuntures: en Virgili Garcia i Marià, un dels primers impulsors del grup, era l’autor de Refugis pirinencs (1930); Jeroni Martorell havia estat el dissenyador del refugi d’Ulldeter i Josep Ros i Vila, arquitecte, havia estat l’encarregat de l’ampliació de la Molina i va esbossar els plànols de reconstrucció. Però, a més a més, aquest darrer també havia començat en paral·lel la construcció de l’ermita i l’hotel de Sant Bernat del Montseny que pertanyia a la propietat de Delmir de Caralt, casat amb Pilar de Quadras i Feliu, la germana del II Comte de Sant Llorens, Josep Maria de Quadras i Feliu.
El Xalet de la Molina (1925) va servir d’exemple i implicava que alguna persona visqués sempre dalt la Mola, tant per supervisar les obres com per començar a bastir el refugi. El primer va ser Joan Ros, muntanyenc i esquiador, que se n’hi va anar amb la seva companya Maria Casals, i hi van viure de l’any 1949 fins l’any 1966, quan van marxar per muntar un restaurant prop de Matadepera: Can Bondia.
Durant aquest primer període de reconstrucció del monestir, es va anar transformant la masoveria, que va esdevenir una hostatgeria per als visitants i els excursionistes amb dos menjadors i dormitoris per a trenta persones. Durant els caps de setmana, es registraven les puntes d’ocupació però en d’altres èpoques, com a l’estiu, també s’hi instal·laven famílies senceres.
El telèfon hi va arribar l’any 1955 i l’electricitat, el 1959. La connexió telefònica va ser cabdal per posar en marxa una estació meteorològica que permetia registrar i comunicar les dades recollides.
Els últims masovers de la Mola van ser Josep Gimferrer i Teresa Tortosa, que hi van ser fins l’any 1989. A partir d’aquell moment, la Diputació va ser la nova propietària de la muntanya, la gestora del Parc i l’encarregada de la concessió del que avui és el restaurant. Tot el menjar i les begudes que s’hi serveixen es segueixen pujant amb burros pel Camí dels Monjos. Les instal·lacions tenen més visitants que mai, però ja no funciona com a refugi de muntanya.
Però la Mola és avui una de les excursions més populars que poden fer-se al parc natural i potser l’últim repte és com preservar-la no tant del deteriorament per la seva ubicació de difícil accés sinó per l’amenaça que comporta l’alta afluència de visitants.
La Mola, el refugi del Vallès

Una imatge del el monestir de Sant Llorenç, emplaçat al cim de La Mola. Foto: Diputació de Barcelona.

Una de les imatges més antigues d'excursionistes, a dalt la Mola. Foto: Cedida per Esteve Renom. Arxiu Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell.

Un grup d'excursionistes al peu del Cavall Bernat, a la serra de Sant Llorenç del Munt, el febrer de 1919. Foto: Ignasi Canals i Tarrats, Ignasi/ © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Controlar l’elevada afluència de visitants és un dels grans reptes de la Mola. Foto: Santa Eulàlia Camina.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara