Les fonts del Montseny vallesà

El Projecte Fonts del Montseny identifica i estudia vuit centenars de fonts de la Reserva de la Biosfera del Montseny, de les que més de 300 es situen al Vallès Oriental

Oscar Farrerons Vidal (text) , Adrià Corella Moragas (fotografies)

Una font representa posar l’aigua a l’abast de tothom, significa la socialització d’un recurs imprescindible per la vida, ja sigui una surgència natural o arranjada per la mà de l’home. És sabut que les fonts al Montseny són nombroses, però el que ha portat a terme el “Projecte Fonts del Montseny” en els darrers anys és identificar quantes n’hi ha, en quines condicions, enumerar les coordenades d’on són ubicades, descriure el seu estat de manteniment, el tipus d’aigua que brolla del seu manantial, i en general estudiar tot allò relacionat en cada una de les fonts.
Des del “Projecte Fonts del Montseny” s’han identificat quasi 850 fonts entre els divuit pobles que formen la Reserva de la Biosfera del Montseny. Totes han estat posicionades a googlemaps Projecte Fonts del Montseny amb les seves coordenades GPS i un resum de la seva informació. Podeu consultar aquest plànol al codi QR annex en aquest article. El projecte inclou visitar les fonts, comprendre el lloc, escriure una fitxa de cada brollador amb la situació, l’estat, la manera d’arribar-hi, les llegendes i històries de la font i del lloc, i fer un conjunt de fotografies de cadascuna.

Les fonts antigues
La relació del Montseny amb l’aigua ve de molt antic. Els primers assentaments humans es relacionen amb la presència d’aigua com a element del tot necessari per a garantir la subsistència. Amb la romanització, els nous assentaments entre els segles iii i i aC, es van situar a les planes que voregen el Montseny, prop de les vies de comunicació, com la font dels Enamorats d’Aiguafreda, situada prop d’un mil·liari romà.
En la cultura antiga, les fonts eren llocs sagrats i espais de salut. Aquesta bondat de les aigües era conseqüència de mites lligats als seus orígens. Les surgències naturals entre roques i naixements de rius es convertiren en santuaris de nimfes en el món antic. Les deus amb dolls abundants com la font d’en Vinyes de Tagamanent estan relacionats amb aquestes llegendes. En el Montseny vallesà, aquestes fonts antigues es situen als bassals del massís, allà on el poblament es va estabilitzar, com la font de Can Cortina a Gualba.

Ocupació humana i fonts
Des de fa més de mil anys, la presència humana i les deus d’aigua del Montseny mantenen una relació intrínseca. El recurs de l’aigua corrent ha condicionat des de temps immemorials la ubicació del poblament. Podem trobar una font prop de cada masia, com la font de Can Viader Vell a Gualba o la font de Bellver a Tagamanent. Al Montseny la majoria d’esglésies tenen prop un doll d’aigua, com la font de l’Abadessa a tocar Aiguafreda de Dalt. Trobem fonts als caminois que menaven a nuclis de població, com la font del Burro de Fogars de Montclús. Les fonts sempre han anat paral·leles a l’ocupació i explotació humana de la muntanya, com element indestriable de la relació de l’home amb el medi.

Les fonts i l’imaginari
Més enllà del patrimoni material, les fonts i la puresa de la seves aigües formen part de la nostra pròpia identitat cultural, en forma de llegendes o mites. Les creences a l’entorn de les fonts al Montseny consideren que és de mal averany rentar-se els peus a les fonts. Per Sant Joan les fades d’aigua surten esperitades i amb els seus cants sedueixen als bons homes de la muntanya. Les contalles ens expliquen la bondat de les aigües de les fonts, com la font Monner de Sant Pere de Vilamajor. O històries divertides com la font Figuereta de Sant Esteve de Palautordera (avui desapareguda), on s’explica que el rector hi enviava els escolans a buscar aigua, posant a prova la seva paciència ja que el broc era tan baix que sols hi cabia un got.

Primers excursionistes i estiuejants
El Montseny va seduir els primers excursionistes de la Renaixença des del darrer terç del segle xix. Els novells muntanyencs provinents de la burgesia seguiren les passes de la pionera guia d’Artur Osona (1879), on es dona rellevància a les fonts “d’aygua, abundosa, rica y fresca” (sic). Els atractius del paisatge de la muntanya feren aparèixer ben aviat hostals i fondes per allotjar aquests primers viatgers. A la vall de Santa Fe s’instaurà un dels primers centres turístics no urbans del Montseny, per aquelles famílies adinerades que cercaven la bondat de les aigües de les fonts de Passavets i del Frare. Molts d’aquests racons i petites deus d’aigua foren adequades a l’estil de la moda arquitectònica de l’època, com la font de Montserrat de Campins, cercant l’ideari de passeig noucentista i quedant plasmades en les postals antigues, com per exemple a les fonts de Raspall i de Can Santa Digna de la Garriga.

Fonts calentes, ferroses, i curatives
A l’època grecoromana era habitual l’ús d’aigües termals però aquesta tradició s’anà perdent i no serà fins al segle xviii en què hi hagué una recuperació del culte higiènic de les aigües termals, moltes vegades relacionades amb les fonts, com és el cas de la font del Pou Calent de la Garriga. En els balnearis es duia una vida de repòs, d’atenció a la salut i de tracte social allunyat de la vida quotidiana.
Hi ha vàries fonts ferruginoses al Montseny, com a Gualba la font del Ferro , però el municipi vallesà amb més deus d’aigua ferruginosa és Sant Pere de Vilamajor, amb cinc deus ferroses amb diferent toponímia, les fonts Tosca, del Sofre, del Ferro, Roja i la desapareguda font Ferrusa. Moltes de les fonts curatives foren promocionades pels mateixos metges que encomiaven la ingesta de les seves aigües. Tenien fama per ser bones per la salut les fonts de la vall de Santa Fe, la més bona era la font Nova, on el seu pedró deia “Font Nova y la millor” (sic).

Fontades i aplecs
Les fonts han estat tradicionalment espai de gaudi i trobada, ja que en les caloroses tardes d’estiu la font proporcionava un recer a l’ombra i aigua fresca. Des dels estiuejants del noucentisme fins a la primera meitat del segle xx la gent celebrava fontades amb esmorzars i berenars, aplecs i tornabodes de Festa Major a l’entorn de les fonts. Fonts antigues es redissenyen seguint els nous estils arquitectònics i esdevenen inspiració per a literats. Ben aviat algunes d’aquestes fonts es dedicaren a escriptors i poetes, com al municipi de Montseny la font d’en Vila dedicada a Maragall.
Menció especial mereix l’activitat d’arranjament de fonts duta a terme des de l’Aplec del Matagalls, en què cada any des del 1950 s’inaugura o es restaura una font a la muntanya. En tenim una cinquantena d’exemples repartits al voltant del Matagalls, i al terme del Montseny la font de coll Pregon n’és una bona mostra. La religiositat també es manifestava a l’entorn de les fonts de camí, en els vots a Sant Marçal des del poble del Montseny les processons feien parades per esmorzar o resar a la font de les Nàiades.

Les fonts perdudes del Montseny
Encara avui dia en alguns casos les fonts són bàsiques per garantir el subministrament a petites poblacions, però en d’altres les deus d’aigua han desaparegut o resten oblidades a la muntanya. De vegades les fonts es perden perquè són canalitzades cap als masos propers per aprofitar l’aigua per a tasques agrícoles, com la font de ca l’Oliveró a la Garriga, o perquè ja no es reguen els camps que les alimentaven, com la font de Ca l’Andreu de Figaró-Montmany. Algunes fonts estan a tanta altitud que quasi no tenen recorregut subterrani, el que fa que ragin de forma discontinua i s’acabin oblidant els seus camins d’accés, com ha passat amb la font de l’Obra de Tagamanent.

La nova indústria de l’aigua
L’home al llarg del temps ha establert una relació de domini de l’aigua, l’aprovisionament de les fonts i la seva comercialització n’és un bon exemple. La modernitat i la concentració humana a les ciutats va obrir un nou mercat per a la venda d’aigua mineral embotellada. Al massís del Montseny, des del darrer quart del segle xix, apareix l’explotació de les fonts naturals amb les indústries embotelladores d’aigua. Una de les importants deus d’aigua embotellades prové de la font de Sant Antoni del municipi vallesà de Sant Esteve de Palautordera. Segons l’Associació Catalana d’Envasadors d’Aigua el 80% de la producció a Catalunya procedeix del Montseny, on la majoria de les envasadores es concentren a la conca de la Tordera fora dels límits del parc natural.

Espais patrimonials a redós de les fonts
Les fonts del Montseny construïdes són les més ben conservades i més freqüentades, ja sigui per excursionistes o garrafaires. Cada veïnat del Montseny té les seves fonts més estimades, aquelles que representen un espai patrimonial propi identitari. A vegades són fonts que trobem en camins històrics com la font Borrell de Sant Pere de Vilamajor o la font del Lleó de Cànoves i Samalús. Altres fonts patrimonials són de caire urbà que, malgrat haver perdut la deu d’aigua natural i estar connectades a la xarxa municipal, mantenen un interès històric com la font del Pontasco d’Aiguafreda. A les places majors o als carrers principals dels pobles no hi pot faltar mai una font, a Campins la font de Sant Joan és just davant el conjunt parroquial.

La nova indústria de l’aigua
Els entorns propers a les fonts del Montseny presenten ambients naturals més o menys alterats per accions antròpiques. A les boscúries les fonts solen estar més integrades en el medi natural, amb espècies típiques d’entorns humits. En canvi, a les fonts amb més freqüentació els valors ambientals han estat relegats en favor de l’aprofitament antròpic. El patrimoni natural i humà de les fonts del Montseny és un clar exemple de la relació intrínseca d’ambdós factors, i al Vallès hi ha varis exemples d’això. Lamentablement, algunes actuacions urbanístiques han comportat la desaparició de fonts històriques que constituïen un valor que calia haver mantingut per raons culturals, però també per la càrrega simbòlica i per ser part del paisatge, en una societat actual cada vegada més urbana que necessita les fonts com element harmònic en un entorn de tranquil·litat.
Les fonts són un element del patrimoni social, cultural i natural destacat al Montseny vallesà. És per aquest motiu que cal donar-les a conèixer i s’ha de preservar la qualitat de les seves aigües, per assegurar que les properes generacions en puguin gaudir. Cal preservar la “cultura de la font”, els costums i hàbits que es duen a terme a redós de les fonts. L’estudi de les tradicions, les llegendes i la història permetrà afavorir la conservació d’aquestes deus d’aigua. Conservar les fonts, en la nostra societat de les presses i de l’aigua embotellada, és una feina heroica i necessària.
Les fonts  del Montseny vallesà

Font de Bellver, a Tagamanent.

La Font Borrell a Sant Esteve de Vilamajor.

La font de can Cortina, a Gualba.

La font de les Acàcies, a Cànoves i Samalús.

El Montseny vallesà

El parc natural del Montseny va ser aprovat al 1977, i un any més tard la Reserva de la Biosfera del Montseny. La Reserva ocupa 550 km2, comprenent la pràctica totalitat dels termes municipals que formen part del parc natural. Els onze municipis vallesans sumen 257 km2 i en ells s’hi han identificat 356 fonts (fins ara), el que representa un 47% del territori i un 42% de les fonts de la Reserva de la Biosfera del Montseny. Queda demostrat que les fonts són un gran patrimoni natural, històric i cultural del Montseny en general i del Montseny vallesà en particular. Val a dir però, que el veritable encant de les fonts del Montseny no és tant el seu nombre elevat, sinó lo variades que són. Hi ha fonts a gran altitud, i altres són a tocar les lleres; n’hi ha d’urbanes, d’agradoses, d’humitoses, generoses, romàntiques... Algunes estan perdudes, altres mig amagades. Hi ha fonts històriques, algunes són portentoses i presumides, i per contra d’altres són ben senzilles i vergonyoses. N’hi ha de captivadores, de juganeres, de misterioses...

La Font Raspall de la Garrriga.

Diagnosi ambiental de les fonts del Montseny

En l’estructura geològica del Montseny hi predominen materials silicis juntament amb granit, d’aquí ve que les aigües que hi circulen siguin poc mineralitzades. Aquest fet, juntament amb una activitats humanes poc invasives en les àrees supraforestals, ha propiciat que en general les fonts mantinguin un estat ambiental bo, com la font de les Acàcies de Cànoves i Samalús. No obstant això, es pot observar que els dolls van minvant per disminució dels nivells dels aqüífers, com la font dels Castanyers de Figaró-Montmany. Malgrat el valor mediambiental de les fonts, no ha estat fins els darrers anys que han aparegut estudis científics de diagnosi. Primer relacionant les característiques químiques de les aigües i el seu context geològic, i més tard desenvolupant un mètode d’obtenció de dades per fer propostes de millora del seu estat. Darrerament hem estat portant a terme estudis dels paràmetres mineralògics de fonts al Montseny nord i oest, i en propers anys estudiarem aquests mateixos valors a l’àmbit del Vallès.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara