És cert que només a l’hivern és possible contemplar els esquelets dels arbres, intuir les direccions que prendran els brancatges o la diversitat de colors de les capçades. Els volums arboris, a més de cobrir-se de fulles, hauran generat fruits i llavors amb elaborades estratègies de supervivència i mobilitat. Els dies d’hivern posen al descobert l’arquitectura dels nius, l’elasticitat dels troncs per combatre ventades i tempestes o les proteccions per temperar els focs.
Avui, però, l’amenaça és una altra, el planeta està ferit. Com passa amb els millors artistes, Víctor Català, en el seu poema L’hoste nou (1905) va anticipar l’expressió «crispament de por», el mateix que avui recorre tots els paisatges fins a mobilitzar, cada divendres, joves adolescents d’arreu del món. Els experts asseguren que ja no s’hi és a temps, que s’ha abusat dels recursos naturals sense límits i els vestigis de l’abús (a hores d’ara impossibles d’amagar), són contestats per joves ciutadans del món, liderats per la sueca Greta Thunberg, que no estan disposats a acceptar una herència de devastació.

El Montseny com a programa
Si bé els primers tempteigs en el dibuix van apropar Carles Puche al món del còmic, aviat el massís del Montseny va convertir-se en una mena de programa d’aprenentatge permanent per a un autodidacte curiós i incansable. En el tombant dels anys setanta i vuitanta del segle passat, Carles Puche era un il·lustrador novell, el seu interès per dibuixar la natura el va conduir a una doble orientació: la d’il·lustrador científic vinculat a la recerca i el coneixement i la de dibuixant naturalista dedicat a la divulgació científica.
Caldria afegir-n’hi una de tercera, la de mestre i docent d’alumnes de totes les edats i nivells.
La seva formació va consolidar-se durant els anys en què l’interès pel medi natural i la consciència ecològica van estendre’s, propiciats per científics, estudiosos, divulgadors, mestres, professors o institucions amb qui Carles Puche ha col·laborat estretament. L’exposició “Dibuixants al Montseny” (1981) comissariada pel geògraf Martí Boada, l’edició de publicacions junt amb els biòlegs Ramon Folch i Jordi Sargatal, els primers dibuixos identificadors de la formiga Technomyrmex caritatis per al Museu de la Ciència que dirigia Jorge Wagensberg, les regulars col·laboracions amb el biòleg Toni Arrizabalaga del Museu de Ciències Naturals de Granollers o amb la biòloga i pedagoga ambiental Teresa Franquesa, són alguns exemples destacables, d’entre molts d’altres.
Els seus dibuixos han aparegut en publicacions ben diverses, des de col·leccionables de premsa (Enciclopedia de la Naturaleza y el Medio Ambiente, 1992) fins als dos-cents originals exclusius per a l’edició de luxe de L’origen de les espècies, de Charles Darwin, produïda per la Universitat de València l’any 2009.
A les exposicions individuals o col·lectives, les que ha comissariat i coordinat dedicades a la il·lustradora Suzanne Davit (1897-1973) i al seu admirat botànic Eugeni Sierra (1919-1999), cal afegir-hi infinitat de cursos i tallers impartits al Montseny (Diputació de Barcelona) als Aiguamolls de l’Empordà, al Centre d’art i natura de Farrera, al Jardí Botànic de València, a la Universitat del País Basc, a la Universitat de Vic o en incomptables iniciatives puntuals.
El seu arxiu ha anat creixent com a fons objectual, documental i bibliogràfic de primera línia i el coneixement de múltiples tècniques pictòriques, audiovisuals o de tecnologia digital, han eixamplat el ventall de recursos i possibilitats gràfiques, per triar la més adequada a cada tipus d’encàrrec o a les necessitats d’impressió. Però per molt sofisticats que puguin ser els estris de captura o ampliació d’imatges, a la pregunta de quines són les eines bàsiques d’un dibuixant naturalista, Carles Puche no dubta: paper de dibuixar, tres llapis de grafit (tou, dur i mitjà), plumilles i mànec, tinta xina, maquineta de fer punta i goma d’esborrar, i en especial: una mirada neutra.

L’entrenament de la mirada
En aquesta especialitat, no es pot dibuixar el que no es coneix. Dibuixar la natura, necessàriament ha de ser fruit de l’observació directa, de l’entrenament de la mirada, de l’esguard atent, de la contemplació i el contrast que són exercicis previs. No es tracta de transcriure una noció preconcebuda, ni menys copiar un dibuix ja reproduït, es tracta de veure quelcom -per molt familiar que sigui- com si fos la primera vegada. I aquest principi, de renovada humilitat, és igualment vàlid per a experts i profans, la continuïtat dependrà de l’interès de cadascú.
Però els autodidactes, a més de l’entusiasme que contagien, també saben trobar els mestres més estimulants, els que guien i fan créixer. Entre la dotzena de llibres de consulta bàsica, n’hi ha un parell que són els seus referents, es tracta del llibre La vegetació dels Països Catalans (1981) de Ramon Folch i Guillen amb il·lustracions rigoroses i bellíssimes de Josep Nuet i d’Eugeni Sierra, aquest darrer considerat per Carles Puche com a mestre inqüestionable, i el llibre, també de Ramon Folch Guillen Comprendre la natura (1990) pel seu enfocament innovador.

La ferida del planeta
A despit de la indiferència de governs, organismes i grans corporacions, es pot desafiar la desesperança. Estendre l’oportunitat d’experimentar les capacitats d’observació de la natura, per traslladar-les amb un llapis damunt del paper, farien la ferida del planeta –segur– més lleu.