Els Homo Sapiens Sapiens tenim un problema: justament la nostra capacitat de pensar i actuar simbòlicament. Això, que ens ha dut fins on hem estat capaços d'arribar, ha estat i és, també, la nostra particular gàbia de ferro. Som presoners de la nostra cultura i no podem mirar-nos el món més enllà d'aquesta gàbia. I, com que la cultura és formada en bona part de símbols, estem condemnats a veure el món a través de la simbologia que nosaltres mateixos hem creat i compartim.
Algunes espècies animals presenten alguns trets que es poden considerar culturals, però per regla general estan lligades al seu medi pels seus instints. Als humans ens agrada pensar que només nosaltres podem ser lliures i que la natura és el regne de la incultura. El problema és que la nostra llibertat es converteix, com dèiem, en la nostra gàbia de ferro: que allò que ens ha fet lliures difícilment ens deixa altra cosa que una certa llibertat condicional.
És en aquest sentit que s'ha dit que la natura no és mai verge perquè la nostra mirada no és mai neutra. O sigui, que veiem en la natura allò que culturalment esperem trobar-hi. I a vegades és justament al revés: que no veiem la natura fins que ens passem en la dosi de cultura que hi posem i, per oposició, això realça els seus valors naturals. Massa cultura fa ser pagès.

La natura inexistent
La il·lustració adjunta correspon a una pintura que ara té uns sis mil anys. La varen pintar en un moment que hi havia una fauna molt diferent de la que coneixem actualment. És obra d'una gent que vivia de la cacera i la recol·lecció; una gent que, per tant, havia de conèixer perfectament el medi geogràfic en què vivia, les plantes i els animals que el formaven, els seus costums, llocs de pas… Per això feien rituals com el que veiem a la il·lustració, però fixem-nos que més enllà d'ells, d’elles i d’uns animals –avui dia impensables en aquest marc geogràfic– no hi havia res més. Tenien prou capacitat simbòlica per saber com aconseguir incrementar la cacera o com fer que els animals es deixessin atrapar… i malgrat tot, sembla que no veien el medi ambient que els rodejava.
Els experts en paisatge ens diuen que aquest medi ambient no es va veure fins al Renaixement, o sigui, que no va ser fins llavors que els i les occidentals vàrem començar a donar valor als fondos, a la natura com a ens amb una idiosincràsia pròpia. I llavors, el paisatge, que no és més que el resultat d'una manera concreta de veure el món, s'ha convertit en la nostra mediança preferida. La més estesa i la que més ens acosta a persones portadores d'altres cultures. Ens hem construït una Arcàdia on ens creiem integrats.

Un lloc bell i agradable
Els parcs naturals i nacionals, però també les altres zones protegides, formen part d'aquesta Arcàdia que és tant a l'interior del nostre cap com a fora de nosaltres. Varen aparèixer en un moment determinat de la nostra història, quan socialment vàrem estar culturalment preparats per veure la natura com un lloc bell i agradable o com un espai dotat de certs valors naturals. Abans eren el regne del no-res, i si no, mireu-vos les representacions cartogràfiques que en va fer, per exemple, el calderí Josep Aparici. On era i com era el Montseny per a aquest cartògraf reial? Simplement, no hi era. Com tampoc no hi era el Montnegre. Però, en canvi, Montserrat ocupa un gran espai, hi té una representació especial, potser fins i tot excessiva. Però fixeu-vos quin Montserrat hi veiem: un Montserrat calcat dels gravats que corrien en el seu moment, perquè aquesta era la imatge que Aparici i els catalans i catalanes del moment en tenien. En canvi, Sant Llorenç té una representació diferent de les altres muntanyes, segurament pels orígens vallesans del cartògraf que estem tractant.
I, malgrat tot, Sant Llorenç no va ser el primer paisatge català, ni de bon tros. Se li va adelantar Montserrat, que tenia un no sé què que el va fer despuntar quan encara la resta d’espais muntanyencs eren o ignorats o temuts.
Bona part dels espais protegits vallesans corresponen a espais muntanyosos, sobretot els primers a obtenir aquesta qualificació. No és estrany, atès que el sorgiment de la relació paisatgística en el nostre país sembla que va començar per aquí. La muntanya oferia en aquell moment la imatge més propera a una Arcàdia perduda, a un paradís endolat que s'anava perdent mica a mica.
Durant dècades es convertiria en un espai de distinció i sobre ella es posarien en pràctica algunes activitats de nova creació, com l'esquí, que té el seu naixement lligat als pendents de Matagalls. Era una natura i una muntanya cada cop més endiumenjada, un nou espai d'esbarjo, apèndix del món urbà que té als seus peus. Un espai per seguir corrent (córrer a la feina, córrer a la ciutat), però ara un córrer per gust. I així la primera cursa de muntanya va celebrar-se a Sant Llorenç del Munt l’any 1914.
En aquest espai, els autòctons i les autòctones començaven a fer nosa, però sort que de tant en tant hi havia algun indígena assenyat, que parlava la mateixa llengua que els kamakos, que sabia llegir i escriure, que els donava conversa i els recitava poemes… Oi Lola?

Llocs immutables
Però tot s'acaba, i la muntanya paradís perdut, va haver de deixar lloc a l'escenari d'accions esportives. Digueren als nostres avis i àvies que calia cultivar la cultura espiritual, però també la física. I quin espai millor que aquestes muntanyes que ens envolten?
Aquestes muntanyes, cap d'elles, no havia existit abans. Existien boscos, pins, avets, pastures, congestes de neu… espais de treball, recursos naturals i algunes llegendes que ajudaven a entendre les coses importants. Però cada vegada més, els kamakos i kamakes hi veien pistes d'esquí, camins per (re) córrer per gust, escenaris d'històries passades, la reserva genètica del país… Hi dedicaven unes poesies carrinclones que ningú entenia. Sí, potser els feien riure, però en el fons eren l'himne de la seva despossessió.
L’altre dia rellegia el viatge de Víctor Balaguer pel Montseny, buscant a veure si en treia alguna informació sobre el món indígena, però res. Ni dues paraules més enllà de quatre tradicions o llegendes mal documentades, escrites a l’ombra d’una memòria de viatger capaç de recordar coses diverses, de barrejar-les entre elles i de fer-ne un poti-poti romàntic gairebé irreconeixible.
Nascuts a l’ombra romàntica, avui dia els espais protegits se'ns presenten com a llocs immutables i inamovibles; ens sembla que sempre han estat així i volem que així segueixin estant, pels segles dels segles. Tenen morfologies pròpies que els caracteritzen i individualitzen. Tenen un paisatge que sempre ha estat tal com és ara (o això, o els seus gestors no han fet bé la seva feina).
I és aquesta imatge la que s'ha de conservar, si convé a cops de maquinària, com s'ha fet darrerament al Pla de la Calma. Deixar que la natura segueixi el seu curs natural sembla que sigui un delicte perquè hi perdrem aquella imatge naturalitzada que creiem natural. Però només hem de mirar enrere per veure que el medi ambient ha canviat constantment, que no només ha canviat la nostra mirada.
A l'extrem sud del Pla de la Calma encara es conserven alguns avets que testimonien un paisatge diferent. Als anys trenta, l'Agrupació Excursionista de Granollers volia repoblar-lo amb faigs. I ara sembla que sempre haguessin estat landes i bruguerars. Fins i tot l’època, molt recent, en què s'hi plantaven patates hem hagut d'oblidar en favor dels espais “naturals”. Espais tan naturals que es gestionaven, sense saber-ho, amb ramats de xais i cabres. Espais tan naturals que, una mica pertot arreu, amaguen antics marges, camps, carboneres… No hi talleu cap arbre, diu la saviesa popular; no hi talleu cap arbre, encara que mai no n'hi hagués hagut.
Tot plegat no són més que imatges, relats per dir-ho en modernet, que es poden intercanviar. Imatges contradictòries que ens recorden la fragilitat de l'existència humana: som, sempre, presoners de la nostra cultura.

Realitat virtual
Han de ser espais de producció? De recreació? De vius o de morts? Espais per museïtzar o per viure? , ja que difícilment es poden concebre com a espais per viure-hi. La Generalitat de Catalunya ho diu ben clarament: “La gestió dels parcs naturals està encarada al fet que el visitant pugui gaudir del seu temps lliure coneixent, apreciant i estimant la natura i tots els seus valors patrimonials.” Això vol dir que els animals i les plantes són benvinguts, però els i les indígenes, on queden? Es pot viure, en el marc d’una agricultura competitiva, en un espai adreçat a les visitants?
La resposta no és no. La resposta és turistifica la teva vida, fes-la compatible amb el discurs dominant pensat des dels despatxos. Munta un restaurant o un museu, tant hi fa on. Tant hi fa la necessitat que n’hi hagi. Fes veure que no veus el que costa dur les cisternes d’aigua per fer funcionar aquests equipaments. I no cal que us digui allò de són vostres aquestes mongetes? – I tant, bé les hem pagades, miri’n la factura!
Espais que han de ser històries per poder-se explicar. Que han de captar l’atenció del visitant mitjà, que resulta que els experts ens volen fer creure que té un nivell d’estudis de primària. Espais immersius, tridimensionals, que han de permetre veure i sentir allò que és a fora al nostre interior. Realitat virtual, en diuen. Com si la realitat no fos virtual per ella mateixa.
I fora d’aquesta virtualitat, els espais sembla que es redueixin a punts concrets: un indret, una perspectiva, un mirador amb un cartell interpretatiu, un itinerari temàtic, unes taules per fer la barbacoa... punts de mel sacrificats per salvar-ne d’altres. Espais sotmesos a fortes pressions antròpiques que algun dia esclataran, com ho fan alguns indrets que resulta que no tenen protecció: morir d’èxit. Portals d’entrada que s’han convertit en pixadors de gossos i gosses. Abocadors de cendres dels nostres parents difunts i làpides que ens recorden qui foren. També els cementiris es gestionen. I si els espais naturals han de ser cementiris, gestionem-los, com a mínim, amb discreció i elegància.

Retorn a la ciutat
És possible que el futur sigui encara més negre: o comencem a restringir accessos a determinats llocs, o les noves generacions d’excursionistes, ciclistes, corredores, salubuscadores, etc. desbordaran els punts de mel i ocuparan l’espai que, d’entrada, s’ha definit com a públic. I aquí tindrem un problema de democràcia: qui podrà accedir a aquests espais i sota quines condicions? Acotarem espais prohibits i obligarem els nous visitants a desbordar-se cap a altres llocs fora de la gran corona barcelonina? O implantarem el carnet de collir bolets, caminar senders, i posarem peatges a cada punt d’entrada? I llavors, quan tinguem l’espai protegit ben protegit, què en farem de nosaltres mateixos? Ens haurem de protegir els uns dels altres?
Quan el privilegi de gaudir d’aquests espais s’hagi socialitzat, on anirem per distingir-nos els uns dels altres? Tornarem, potser, a la ciutat, que al cap i a la fi és el món que els va engendrar?
Potser sí, perquè cada vegada que algú intenta fer un pas més en la violació del món natural, apareixen, com bolets amb la humitat, els elements que suposadament l’haurien caracteritzat. És així com el quart cinturó va despertar l’interès per espais propers que fins llavors gairebé ningú s’havia mirat: quatre pins, un bosc espès...