Enric Majó

“Ser de poble sempre et fa tocar de peus a terra”

Entrevistar a soles, a casa seva, un actoràs com l’Enric Majó i Miró (Rubí, 1945) que ha fet tots els papers de l’auca al teatre català, et fa sentir per un moment com el privilegiat i absolutament singular públic d’una representació feta a mida. Però quan fins en tres ocasions diferents al protagonista de l’obra se li fa un nus a la gola i se li humitegen els ulls –recordant la mare, parlant de la mort silenciada de l’oncle assassinat pels franquistes i de la tragèdia viscuda al seu poble en les rierades del 1962– constates que allò no és cap interpretació teatral sinó un exercici de sinceritat d’un home d’una gran sensibilitat humana, que alhora va acompanyada d’humilitat i modèstia. La sensibilitat del fill d’un pastor d’aquell Rubí que a la seva infantesa era una poble rural de 6.000 habitants i que, a la ratlla dels 80.000 actuals, ha crescut fins a esdevenir irreconeixible. Un escenari local transformat del tot, però que continua sent un marc d’afectes essencial per a qui va ser un infant criat en els seus carrers llavors de terra, on hi va aprendre les primeres i més grans lliçons de vida. Un escenari arrelat que encara a hores d’ara li fa notar que “ser de poble et dona la gran sort que sempre toques de peus a terra”, per més que això ja no serveixi per als qui neixen a la ciutat de Rubí d’avui en dia. I és que aquesta lliçó no és poca cosa en cap cas i encara menys en un món com el del teatre i el de l’espectacle en general, on l’èxit pot pujar tan fàcilment al cap, si un no sap acceptar que tot allò que puja també baixa. Tot això, t’ho explica enfeinassat entre assajos, tot preparant il·lusionat la representació al Teatre Fortuny de Reus de Mort a Venècia, de Thomas Mann, en un cicle de grans mestres de la interpretació en el qual no falla cap any. I de camí, també, a l’acte que cada dimecres al vespre organitzen a la Plaça del Rei de Barcelona amb els col·legues de TeatRe amb R de República, per reclamar la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. Més que mai, emergeix el compromís cívic d’un home de la cultura.

Vicenç Relats (text) , Màrius Gómez (fotografies)

La teva llarga trajectòria de més de 50 anys s’engega el 1965, interpretant “Después de la caída”, d’Arthur Miler, dirigit per Adolfo Marsillach. D’on surt aquell noi de Rubí que amb 20 anys debuta per primer cop dalt d’un escenari a Barcelona?
Buf, això va ser al Teatre Poliorama. Aquell noi surt d’una inconsciència total, perquè no sabia on es posava. Jo no soc un actor vocacional del teatre, encara que sembli mentida, després de tants anys de dedicar-m’hi. Perquè quan era petit ni em passava pel cap ser actor. De fet, tampoc no tenia previst ser res, perquè no hi havia res que m’entusiasmés. Però part del meu camí va ser gràcies al senyor Ribera de Rubí, que ens feia classes a una escola nocturna que es deia Taller de Natzaret, quan jo tenia dotze anys. Perquè jo havia dit a casa que volia estudiar batxillerat, però un mestre del meu col·legi, les escoles Ribes, va dir que jo no servia per estudiar i això em va fer plegar, per decisió pròpia. Jo vaig dir que, si no servia, què hi havia d’anar a fer...

De mestres savis que deien coses d’aquestes n’hi va haver molts en determinades èpoques.
Sí, uns quants... I llavors els pares em van voler apuntar al Taller de Natzaret, on ensenyaven oficis. I és aquí on el senyor Ribera ens feia classes de dibuix. Un any, quan s’acostava Nadal, va dir que faríem un pessebre i que en faríem les figures amb fang. Jo no havia tocat mai l’argila, però em va tocar fer la Mare de Déu. I només començar a treballar el fang em va demanar qui me n’havia ensenyat i què havia fet i li vaig haver de dir que no havia fet res més que jugar amb el fang del carrer de casa, quan plovia. El Rubí de la meva infantesa era un poble agrícola de 6.000 habitants, on els carrers no estaven asfaltats, molt fàcil de viure per a una criatura... Li vaig dir que ningú me n’havia ensenyat i em va dir una cosa que en aquell moment no vaig entendre: que aquella figura tenia moviment. Em va demanar què voldria ser de gran i li vaig dir que no ho sabia, perquè no servia per estudiar. Llavors va demanar-me que digués als pares que l’anessin a veure i que parlarien. I va ser així com, amb dotze anys, em va agafar com a aprenent seu. I vaig fer una aprenentatge fantàstic, amb algú que era exalumne de la Massana, la millor escola d’arts i oficis de Barcelona i d’Europa. Ell dominava totes les tècniques de la pintura –l’oli, l’aquarel·la, el pergamí, el retaule... – i em va ensenyar de manera intensiva el que es feia amb anys d’escola a la Massana, perquè cada dia ho posava en pràctica. Per tant, a ell li dec que no hagués acabat sent un fuster o no sé pas quin ofici, perquè no en tenia cap de clar. Tampoc de pintor, eh? El que passa és que vaig anar a parar allà i m’hi trobava bé i me’n sortia bé. I vaig acabar tres o quatre anys fent d’aprenent al seu taller, disposat a fer el que em manés: un fons per a un quadre amb oli o amb determinades tonalitats, per als quadres que ell feia i venia. M’ensenyava la tècnica, el gust per la pintura. La cultura va venir després. Va ser un aprenentatge com de l’escola clàssica dels grans pintors, però sense pretensions. Després d’aquí, ja vaig treballar com a pintor i dibuixant, fent el que m’encarregaven.

“El Rubí de la meva infantesa era un poble agrícola de 6.000 habitants, on els carrers no estaven asfaltats, molt fàcil de viure per a una criatura."


I això ho feies encara a Rubí, vivint a casa mateix, que era una casa de pagès, ja que el teu pare era pastor, oi?
Sí, sí, tenia un ramat de cabres. Era una casa dins del poble, d’un poble petit del qual aviat estaves als afores, situada al veïnat de la Plana. Una casa gran i amb corrals, Can Cavil·la, on hi fèiem vida els pares i tres germans: un germà molt més gran que jo, un servidor i la meva germana, que ha estat la meva companya de tota la vida, que encara viuen tots allà... Quan deixo de treballar a casa del senyor Ribera, me’n vaig a treballar a Terrassa i després a Barcelona, sempre com a pintor de quadres, en un lloc on fèiem reproduccions. Era un cul inquiet, tafanerot ... No tenia una vocació concreta, però m’agradava tot. I em vaig apuntar a dansa –també a l’esbart de Rubí– i a dansa clàssica, tot i que era un pèssim ballarí. Pintant vaig fer coses ben curioses; vaig estar un any sencer al Poble espanyol de Barcelona, vestit de pintor de la bohèmia parisenca, pintant aquarel·les en un lloc on passaven turistes i compraven el que jo havia pintat. Estava contractat per fer això. Jo ho feia al matí i a la tarda ho feia un altre. Era als anys seixanta, quan devia tenir setze anys. Baixant cada dia en tren de Rubí a Barcelona...

I la connexió amb el teatre quan arriba?
Arriba quan, ja estant a Barcelona, vaig conèixer una colla que eren uns trons, molt divertits. Eren alumnes de l’Institut del Teatre. Vaig començar a estar amb aquesta parròquia, passant-m’ho molt bé amb ells, i m’hi vaig matricular. La Núria Golobardes, una actriu molt divertida –la viuda del Ricard Salvat–, era una d’aquella colla, on també hi havia la Cèlia Motis –que després va anar a Ràdio 4. I com que feien les classes a la tarda, m’hi vaig apuntar i hi anava quan acabava de treballar. Perquè, per educació familiar, el que sempre vaig tenir molt clar és que, em dediqués al que em dediqués, jo m’havia de guanyar la vida, perquè a casa meva no era una casa on poguéssim viure de renda. Ho combinava, doncs, amb la feina en una empresa on fèiem reproduccions de pintures de molta grandària. Llavors es feien ampliacions fotogràfiques de quadres sencers i nosaltres, tot un equip, els donàvem color.

El lligam amb el teatre, doncs, ja ve directament a Barcelona... A Rubí no hi vas fer res?
De nen, al Casino espanyol, sobre el bar del jardinet, hi havia hagut un petit teatre, on una vegada vam fer-hi uns Pastorets en els quals vaig fer un paperet. Però això ho havia fet com tantes altres coses. No puc pas dir que llavors pensés que volia ser actor. Jo jugava i vaig entrar a l’Institut del Teatre jugant, per passar-m’ho bé, més que per aprendre una professió. I estant a l’Institut del Teatre, sense ni tan sols acabar el primer curs, em va agafar l’Adolfo Marsillach, que va veure exercicis i em va proposar si volia entrar a la seva companyia, cosa a la qual vaig dir que sí, amb una inconsciència total.

Caram! Això sí que va ser un pim-pam.
I tant, i si arribo a saber on em posava, no ho hauria fet. Perquè hi havia una companyia de noms molt destacats: Adolfo Marsillach, Marisa De Leza, Fernando Guillen, Antonio Vico, Carme Carbonell, Conchita Barden... Una colla de grans professionals amb jo penjat per allà al mig, en un paper on deia quatre coses. Però la responsabilitat que s’ha de tenir per sortir a un escenari no la tenia i la vaig fer amb una inconsciència total.

“Amb els estiuejants vaig rebre una de les primeres lliçons de discriminació social, classista.”


Llavors ja et vas establir a Barcelona?
Jo anava i venia, però en aquesta època em vaig començar a quedar a Barcelona. De fet, on vaig sentir que em passava alguna cosa especial amb el teatre va ser un dia que estàvem assajant Después de la caída. Els de la companyia feien dues funcions –de tarda i nit– de Pigmalió, de Bernard Shaw, i quan s’acabava la segona funció, al vespre, començàvem a assajar Después de la caída, fins cap a les dues de la matinada. A mi m’anava bé agafar el tren de les dues, que era l’últim tren dels Catalans que anava a Rubí. De les dues fins a les cinc no n’hi havia cap altre. Un dia l’assaig es va acabar més tard de les dues i vaig perdre el tren i, per no quedar-me assegut a les Rambles a aquelles hores –un noi de 18 anys que no coneixia la vida nocturna–, vaig demanar a l’Adolfo si em podia quedar dins del teatre, ja que anaven a muntar les llums de l’espectacle. I aquella nit em va passar alguna cosa especial, que no sabia què era. Però veure com es transforma un espai a partir de les llums va ser una impressió molt forta, com un enamorament sobtat. Aquell joc de llums i de tramoies em va subjugar. I arran d’allò puc dir que, malgrat no ser un actor vocacional, vaig sentir que alguna cosa em passava i que notava que allò m’interessava com res de totes les altres coses. I a partir d’aquí no he parat de treballar.

O sigui que aquella nit especial és quan sents la crida a ser actor.
Sí, dic que no soc vocacional perquè no soc com tants companys que de petits ja deien que volien ser actors o actrius. Jo no. Aquell dia em va passar alguna cosa i se’m va despertar la passió, una passió barrejada amb aprenentatge. Vaig deixar d’anar a l’Institut del Teatre en aquell moment perquè, malgrat que els estudiants s’hi divertien molt, vaig trobar que tot allò era molt vell i per a mi no em funcionava.

Així, la teva formació és molt autodidacta?
Sí, més tard vaig tornar a estudiar, però en aquell moment vaig anar enllaçant paperets directament. La companyia de Marsillach estava establerta a Madrid i recordo que l’Adolfo em va oferir d’anar-hi, quan el van fer director del Teatro Español. Però llavors jo acabava d’aterrar al teatre i no m’hi vaig veure en cor, tot allò em superava. I vaig tenir la sort immensa d’entrar a fer El Baldiri de la Costa, amb Pau Garsaball, cosa que em va permetre afermar la meva economia i veure que podia viure del teatre, un món en el qual rarament tens contractes llargs. El Baldiri de la Costa va mostrar que, en funció de quina obra fas, es pot viure del teatre. Vam dur-la nou mesos de gira per Catalunya, els anys 1966 i 1967. Allà hi érem la Sardà, la Bruquetas, el Dotú, que és un actor que s’ha passat al doblatge i n’és una estrella a Madrid. Nosaltres érem els joves de la companyia, una companyia grossa... Va ser un èxit acollonant, però després em va passar una de les putades de la meva vida i és que em va tocar fer la mili, amb una sort especial: infanteria de marina, dos anys, a Cartagena. Va ser una de les patacades fortes, perquè van ser vint-i-quatre mesos sense entendre moltes coses que passaven al món, com ara el 68 francès, que per mi era la guerra civil. Des d’allà dins, què en podia saber? Què podia llegir? La verdad de Múrcia, que era el diari que hi havia allà...?

“Per fer teatre cal tenir una gran capacitat de resistència, perquè hi ha moments que tot et facilita deixar-ho."


Per sort, els militars no van arribar a estroncar la teva carrera.
No, tot i que la mili em va caure com una llosa i vaig passar una depressió molt bèstia, perquè era intolerable el que feien amb nosaltres. I en tornar-ne vaig pensar que, encara que amb el teatre em pogués guanyar la vida, em calia reforçar la formació i em vaig apuntar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Em va permetre respirar una altra cosa, una llibertat que al país llavors no era permesa ni es podia viure gens. Dins de l’Adrià Gual, dirigit per Ricard Salvat i amb la Maria Aurèlia Campmany al seu costat, estaves en una illa perquè podies expressar-te amb tota llibertat. Va ser una delícia perquè la companyia ja m’havia captivat quan vaig veure La Ronda de mort a Sinera, el 1965. L’Escola i la companyia Adrià Gual també van ser els primers de portar Bertolt Brecht a Barcelona i a Espanya, qui el van introduir, amb la gran ruptura i avanç en el teatre que això representava. I quan jo vaig entrar-hi ja hi havia qui qüestionava Brecht i es començava a parlar de Grotowski, un altre innovador en estil i tècnica. Jo em vaig apuntar al més nou, el que impulsava Pere Planella, que l’havia portat aquí provinent de l’escola de Nancy. Vam fer un Edip Rei a la cúpula del Coliseu que va ser la primera vegada que jo vaig sortir als diaris, no encara com a Enric Majó, sinó com a Escola Adrià Gual que feia un Grotowsky on sortien mig despullats, que va escandalitzar una gent i va causar molt d’interès en una altra. Fèiem servir la traducció de Carles Riba, però com que utilitzàvem la tècnica Grotowsky, nosaltres sabíem el que dèiem, però no ho dèiem, fèiem encantacions de veu. Era el text de Riba, que només l’enteníem nosaltres, que l’havíem deformat i l’havíem convertit en una altra cosa. Era una tècnica molt interessant, que va ser una veritable bogeria per a mi. Van ser uns mesos fantàstics.

A l’Adrià Gual vas deixar de ser autodidacta, doncs, eh?
Jo havia estat molt autodidacta, però en la meva formació anterior hi havia hagut gent que m’havia ajudat molt, per exemple a llegir. A Rubí hi havia hagut dues bibliotecàries, l’Antònia Montmany i la Mercè Colomer, que venien de la Universitat, que em recomanaven lectures. Elles formaven part d’un grup de gent que hi havia a Rubí preocupada per la cultura, el Grup 64, que va néixer aquell any. Ens agradava anar al teatre, a veure exposicions interessants i compràvem entrades conjuntes per anar al cicle de teatre llatí del Romea. Fèiem aquest tipus de coses. Al grup també hi havia en Josep Maria Rosset, un gran fotògraf rubinenc, que va tenir la Creu de Sant Jordi. Amb aquest grup, l’any 1964 vam anar a l’estrena de Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, i no en vaig entendre res, però encara més del que em pensava... Era una estètica del meu carrer de Rubí, que per a mi no havia estat valorada, i era un llenguatge riquíssim de l’Espriu, amb paraules difícils, però que acabava entenent. Recordo que l’endemà vaig anar a veure l’Antònia per dir-li que què podia llegir de l’Espriu. Vaig tenir la sort, doncs, de trobar-me amb gent que m’ha ajudat a créixer malgrat ser autodidacte absolut. És important anar amb els porus oberts i deixar-te influir, impressionar i gaudir...

Quina impressió guardes d’aquell teu Rubí petit i pagès, ple de vinyes, en plena postguerra franquista, en el qual vas néixer?
Jo vaig néixer just quan acabaven de matar el meu oncle Joan Busquets Clousó, que és una víctima silenciada del franquisme. El van matar mesos abans que jo nasqués el març del 1945. Era un rubinenc que després de la guerra es va exiliar, se’n va anar amb la seva dona com tants d’altres catalans, i van anar a parar als camps d’Argelers. Ideològicament era republicà, comunista, anarquista, en la línia del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). I com que no tenien cap delicte de sang, la iaia els va dir que tornessin, que no els passaria res... Van tornar, sense ofici ni benefici, en un moment que era molt difícil d’obtenir feina. I curiosament els de l’ajuntament franquista de l’alcalde Iglesias li van donar feina per fer de sereno a l’Ajuntament de Rubí. Molt sorprenent, però després tot va lligar. Perquè un matí que l’ajuntament no obria se’l van trobar mort a dins. Tots sabem que el van matar. Perquè li van fotre una esterrecada al cap i li van obrir les venes dels polsos dels canells i dels turmells i el van deixar escolant-se dins de l’ajuntament, amb la barra de voler fer-ho passar com un suïcidi. És molt fort i una cosa que no se sap massa, tot i que ho hem explicat alguna vegada, en els primers anys d’ajuntaments democràtics, quan era alcalde en Miquel Llugany. És una d’aquestes històries amagades pel silenci i la por de la postguerra que jo la sé per la meva mare i sobretot per la meva àvia materna, que era una confident per a mi, que m’explicava moltes històries d’aquelles que s’havien d’explicar amb veu baixa. Per tant, vaig néixer enmig d’aquest silenci de la por, just acabat de matar el meu oncle i, per tant, com a la majoria de gent de la meva generació, se’ns deia que de política no se’n parlava, ni t’hi posessis...

Això de l’oncle és realment brutal.
Molt fort. Consta com a suïcidat i fins i tot hi ha un metge còmplice que firma que va ser així. En aquella època passava que, al cuartel local de la Guàrdia Civil, a més d’haver-hi els agents destinats n’hi havia com d’artistes convidats que passaven pels pobles a fer-hi estades. I hi havia una parella d’aquests guàrdies civils convidats que, poc després d’aquest assassinat, anaven sovint a casa del meu avi i de la vídua a suposadament compadir-los, en una actitud que encara els delatava més. “Pobre Juan, que cosas y que manera de acabar este hombre, ¡con lo buena persona que era!”, els deien. I això va durar fins que l’avi els va demanar que fessin el favor de no anar-hi més. Anaven allà a veure si sospitaven d’alguna cosa, per si algú pogués voler posar una denúncia, cosa que llavors era del tot inimaginable.

Doncs neixes en un context ben tràgic i desesperançador.
Sí, un context que gaire divertit no era... Però un nen és un nen i un nen s’ho passa bé, encara que jo era un nen melangiós, no gaire animós.

I el teu pare anava a pasturar el ramat amunt i avall?
Sí, es guanyava la vida fent de pastor, sense menar terra, combinant-ho amb una altra activitat ben curiosa. Perquè a casa hi havia una biblioteca monogràfica de temes de llibres de salut d’una tendència molt concreta: Doctor Vander, Doctor Ferrandiz, Profesor Capo... Tot això eren els llibres que hi havia a casa, on estava prohibit llegir novel·les i estava gairebé prohibit anar al cine i al teatre, perquè el pare era vegetarià i naturista i, com a bon mascle de l’època que s’imposava, això volia dir que ho érem tots. El que predominava és que s’havia de fer una vida saludable i no hi havia res pitjor que un teatre o un cinema amb tanta gent tancada allà dins, respirant-hi els microbis de tothom. Com podia jo imaginar el meu pervenir al teatre!

Certament, el teu pare no t’hi empenyia gaire...
Érem una família curiosa en aquest sentit i alguna cosa de marginal hi havia en tot això, que no era normal i que devíem semblar uns estrafolaris. El meu pare era molt reaccionari però al mateix temps prenia banys de sol en pilotes, cosa insòlita, que no encaixa... La meva mare no n’era, de reaccionària, venia d’una família d’esquerres i ho tenia molt clar. Però la dèria del meu pare va fer que a casa llegíssim molt –sobretot a l’hivern, perquè a l’estiu jugàvem al carrer– els seus llibres naturistes, que ens llegia en veu alta. Ens instruíem sobre teories sobre com s’havien de fer els banys quan s’està constipat, per exemple... Teníem això o escoltàvem les històries de l’Angelina, una senyora que ens explicava històries d’aparicions que et feien venir una por terrible a l’hora de pujar les escales per anar a dormir!

Caram!, quines coses fèieu a can Cavil·la! No sé com lligava el vegetarianisme amb un ramat de cabres que acabaven a l’escorxador.
Sí, ell sortia amb el ramat, amb un llibre d’aquests sota el braç i, sí, sí, les cabres i els cabrits es criaven per dur-los a sacrificar i no passava res..., encara que nosaltres no mengéssim carn. A casa hi havia les cabres, el boc que les cobria, i els cabrits que criàvem fins que els desmamaven, però amb el que més es guanyaven la vida era amb la llet, que es venia i en produïen matons. En tota això hi treballaven els pares i també hi havia un o dos mossos.

“Vaig néixer just quan acabaven de matar el meu oncle Joan Busquets, que és una víctima silenciada del franquisme.”


Tu no hi treballaves gens?
Jo tot això ho detestava. No tenia clar res, però si alguna cosa tenia clara és que no volia ser pastor, ni cabrer, ni pagès. No em va interessar mai gens.

I ara, quan t’ho mires, tens la mateixa sensació de rebuig?
No, ara quan ho miro ho veig com una cosa llunyana, que no m’és gens pròpia. Jo no m’hi veia... I això que a casa, vista la fal·lera del pare pel naturisme, van posar una herboristeria. Va treure’s les cabres i ens vam convertir en l’herbolari de Rubí. El pare i la mare venien d’aquesta tradició naturista. La mare n’era més víctima, perquè s’havia d’empassar aquelles lectures, encara que a ella també li interessaven. Els fills, en canvi, sempre podíem tocar el dos... Després de fer estudis acadèmics sobre el tema, la meva germana es va acabar fent càrrec de la botiga i ara ho porta un nebot, la tercera generació, en un altre lloc, perquè la casa mare es va aterrar. El pare, el pobre, als anys seixanta va dir que la casa tenia unes bigues de fusta defectuoses i que les havíem de posar d’un ciment nou, fantàstic, que va resultar ser d’aluminosi. I allò va sentenciar la casa, que al cap d’uns anys va haver d’anar a terra. En fi, la botiga és l’herboristeria Majó, però per als rubinencs de tota la vida jo soc el fill petit de Cal Cavil·la.

D’on ve aquest nom tan curiós de Cal Cavil·la?
Ve d’un rebesavi meu que es veu que en un canvi de moneda que hi va haver al segle xix, un dia, tot d’un plegat, va dir al seu grup de col·legues “he passat la nit cavil·la que cavil·laràs pensant quants quartos fan una pesseta”. I els altres li preguntaven: què dius que has fet? “Que cavil·la que cavil·laràs, tota la nit”. I d’això li va quedar el nom del Cavil·la.

De la riuada del 62, tan mortífera per al Vallès i especialment per a Rubí, quin record en tens?
Buf, un record molt viu i molt dur. Jo tenia disset anys i hi vaig perdre amics. Va ser una experiència terrible. Plovia molt, moltíssim. Tant, que nosaltres que acabàvem de fer obres a casa i vivíem en una mena d’àtic airejat, vam tenir goteres quan mai n’hi havia hagut ni mai més n’hi va haver. Hi havia algun degoter i de cop es van sentir les campanes de l’església que tocaven esverades. La mare, que coneixia el codi del toc de campanes, va dir que allò volia dir que tocaven a “arrebato” i que en passava alguna de grossa i que anava a veure què passava. La mare tenia un esperit molt solidari... Jo la vaig voler acompanyar i a l’església vam veure una imatge dantesca, com no n’he vist d’altra. Se n’havia anat la llum i el poble estava a les fosques. No hi havia lots com ara i la gent anava amb torxes, amb foc, i la imatge era medieval. Van començar a portar morts a la plaça, de color marró, tenyits pel fang. Els duien amb draps, era espantós. Amb tot, a les fosques, no acabàvem de saber què havia passat, la magnitud de la tragèdia, i ens en vam tornar a casa esperant que es fes de dia. Sabíem que era una riuada, perquè se sentia fort l’udol de l’aigua. Més tard, la gent del poble ens vam presentar tots davant del barri de l’Escardívol i vam constatar que, allà on hi havia un barri de cases i fàbriques, hi havia una platja de sorra, que no hi havia res, tot havia desaparegut...

No hi havia ni els cadàvers?
No, res, absolutament res, només sorra. Havia baixat tot. Els cossos van anar apareixent pels canyars, a les vores de la riba i molts fins i tot al mar. Vam anar esperant que es fes de dia i a mesura que despuntava era no creure-s’ho.

Els cossos devien sortir dies després.
Tot era molt estrany. Amb alguns companys anàvem a veure com havia quedat tot i la impressió va ser tremenda. Jo estava cagat de por, amb la por que em feia trobar cadàvers, perquè hi havia amics meus entre els desapareguts. A partir d’això, el cap et fa una rebolcada en què no t’acabes de creure res ni entens res, amb una gran sensació de fragilitat... I la desconfiança de l’aigua m’ha quedat per sempre. M’agrada molt i no em fa por banyar-me, però prop d’un riu no hi viuré mai. Quan es descontrola, no l’atures i més si la riera estava bruta i s’hi havia construït especulativament... L’aigua es va emportar cases senceres, fàbriques i fins i tot telers, que pesaven tones i que es trobaven deu quilòmetres més avall, a Molins de Rei. Mesos després va arribar la gran nevada del 62, que ens tornava a fer present que hi havia situacions d’un univers del tot incontrolable.

La nevada va ser menys dramàtica, no?
Sí, evidentment, però de bucòlic no ho va ser gens, perquè la neu en un poble com Rubí o una ciutat com Barcelona que no hi estaven preparats no feia cap gràcia i encara menys venint del que veníem. Allò també ens feia pensar en què podia passar. Jo havia estat preparat per als llamps i trons, per saber què s’havia de fer en una casa de poble, però per l’aigua no i per la neu tampoc.

Fins i tot abans del 1962, a Rubí el que devies notar és l’impacte dels estiuejants, que n’hi havia força.
Sí, sí, n’hi havia, sobretot a la Plana. I amb els estiuejants també vaig viure un dels aprenentatges de la vida, que no saps mai com et pot anar arribant. Recordo que les noies anaven amb bicicleta i que passaven per davant de casa per anar a jugar a tennis, amb els seus vestits estupends i amb la xarxa sota el braç, com una escena de El Jardín de los Fizzi Contini. Venien de Barcelona, però devien ser senyors de poca monta, perquè venir a Rubí no era anar a Caldetes... En tot cas, però, nosaltres ens ho miràvem des de fora, perquè eren un món a part. Al carrer de casa també venia una família d’estiuejants i, sent jo un crio, em vaig fer amiguet d’un nen d’aquella família, amb qui jugàvem plegats. Una vegada van fer una festa al seu pis –ni tan sols tenien casa amb jardí, casa meva era molt més gran, eh!- i el nen va dir a la seva mare que m’hi havia convidat. I la mare li va dir que no, que l’Enric “no era dels nostres”. I aquella va ser una de les primeres lliçons de discriminació social, classista, que vaig registrar de petit petit, quan tenia vuit o nou anys. Saber això em va anar molt bé. De petit, de fet descobreixes moltes coses. Perquè a Rubí hi havia una colònia de gitanos catalans, dels que anaven als mercats, i recordo que van fer un casament, que es va celebrar al Casino i que va durar uns quants dies. I recordo que allà és on vaig veure ballar la primera rumba catalana, amb unes gitanes remenant les faldilles d’una manera que em semblava obscena, que ens feien obrir uns ulls com unes taronges. Quan s’és petit es passen moltes vivències que, si es registren, permeten confegir un material molt útil per al que viuràs després. I jo en vaig registrar unes quantes d’aquestes.

“Amb la rierada del 62 vaig viure imatges dantesques com no n’he vist d’altres.”


Déu n’hi do! Tornant al teatre, hem de concloure, doncs, que la teva carrera té poc lligam amb la tradició teatral rubinenca de l’Agrupació Santiago Rusiñol, per exemple.
Sí, res a veure. Si de cas, només puc dir que una vegada vaig participar en una sarsuela dirigida per Ramon Bassas, director del Casal Parroquial de Rubí, on jo cantava al cor. Però d’això no se’n pot dir que fos cap col·laboració. Hi havia gent que cada diumenge feien funcions, però no va ser el meu cas.

En alguna ocasió has dit que s’ha de ser un supervivent per dedicar-se tants anys al teatre...
Cal tenir una gran capacitat de resistència, perquè hi ha molts moments que tot et facilita deixar-ho: dificultats econòmiques, inseguretats... Ara mateix això ho explico amb molta seguretat, però els actors som molt insegurs. La nostra feina és mostrar coses que la resta dels humans no mostraran mai. En la nostra feina hi ha tot un procés d’engany i de ficció que fan posar sobre la taula sentiments que la majoria dels humans no mostren mai. I això et produeix molta inseguretat: Ho estaràs fent bé? A algú més l’interessarà allò que estàs fent? Per això s’ha de ser un resistent. S’ha d’acceptar que en un moment donat la cosa va malament i que no et contracten i t’has d’inventar una altra cosa i fer un recital o el que sigui... I per aquests vaivens en aquesta feina hi hem hagut de passar tots.

De les moltes coses que has fet –amb tants clàssics catalans i universals representats–, de quina n’has quedat més penjat?
Em va agradar especialment celebrar el centenari de Bertolt Brecht amb Ricard Salvat a l’Institut del Teatre a Terrassa, amb A la jungla de les ciutats, o haver fer un Edip Rei amb la companyia Adrià Gual molt innovador, o haver estat tres anys pel món fent Yedra, de Garcia Lorca, amb la companyia de Núria Espert. Allò va començar l’any 1971 i va ser una bogeria, que em portava a viure entre aeroports. Però jo sabia perfectament que allò s’acabaria. Una cosa molt bona que té ser de poble és que sempre toques de peus a terra. Jo sabia que aquell ritme de vida que portava –ara Venècia, ara Berlin, Belgrad, Nova York, Buenos Aires... – no era definitiu sinó fruit d’un moment excepcional. Allò el fill de Cal Cavil·la sabia que no podia ser sempre així. Sempre he tocat força de peus a terra.

Ser de poble, doncs, dona perspectiva que tot allò que puja, baixa?
Sí, ha fet que no m’hagi tornat tonto. Hi ha actors que s’han tornat tontos perquè no han acceptat que no es pot estar sempre a dalt de tot. I és difícil superar-ho, perquè és fàcil penjar-se a l’èxit. Però jo, per sort, he sabut trampejar-ho, perquè he passat moltes coses molt bones –Hamlet, Terra Baixa..., que han significat molt– però també n’hi ha hagut d’altres que no han sigut tan conegudes, però que van ser brutals per mi, com l’Edip Rei que vaig fer molt jove, pel que representava de coneixement personal i del cos, per saber fins on podia arribar...També va ser molt important fer Una visita inoportuna, de Copi, que vaig fer amb la Companyia Flotats, que parlava de la sida amb humor i en què l’autor va morir de sida sense ni tan sols veure-la estrenada... Era un tema en el qual personalment m’havia implicat en moltes campanyes contra la discriminació de les persones infectades.

En el camp televisiu, la interpretació que vas fer del pintor Goya en una sèrie per a TVE potser va se el més destacat.
Sí, va sortir molt bé, però va resultar duríssim. El resultat va ser bo, però no en tinc gens de bon record, perquè va ser un any de la meva vida molt dur. Encara que era un producte per televisió, el rodatge era en cinema. I la convivència amb una part importantíssima de l’equip –direcció i producció– va ser dura perquè estaven enfrontats i allà rebies per totes bandes. Tothom és part d’un engranatge i si els grans se les fotien i tu sempre eres al mig, no paraves de rebre. Els resultats són bons, però va ser tan dur que no en tinc bon record. Hi ha gent de l’ofici que només parlen bé de les coses, però jo soc molt franc... I sé que només per haver dit això, hi ha gent del cine que no em pot ni veure, perquè diuen que soc conflictiu. Per dir la veritat...

També vas ser una icona de la primera televisió en català, del circuit català de TVE.
Allà vaig aprendre televisió, perquè venia del teatre i de l’escola Adrià Gual. Hi vaig trobar bons mestres, com Sergi Shaff i Antoni Xic, que me’n van ensenyar, perquè a televisió només hi havia fet paperets i tonteries i llavors el que calia era un protagonista. A Televisió Espanyola a Catalunya –al circuit catalano-balear, que en deien– va arribar-hi un senyor d’Àvila, Juan Manuel Martín de Blas, amb sensibilitat cap a la qüestió catalana. Es va posar d’acord amb Terenci Moix, Montserrat Roig, Benet i Jornet, Maria Aurèlia Capmany... I llavors el Terenci, amb qui érem parella des de feia quatre anys, em van trucar a l’Argentina, on estava fent Yedra, per proposar-me si volia fer Les onades sobre una roca deserta. Em va demanar per quan en tenia, que encara em faltava un mes, i es donaven uns tempos que van lligar. I em va caure un paperàs a televisió. Allò era just abans de morir Franco, l’any 1973 o 1974. I allà ens vam trobar amb l’Àngels Moll, que ja havia fet molta televisió, la Rosa Maria Sarda, que no n’havia fet tanta però Déu n’hi do, i jo, i vam treballar força. També hi havia el Carles Velat...

“La lluita antifranquista era cosa de molta menys gent, el que passa ara és majoritari.”


Ostres, l’Àngels Moll, ben desapareguda! Què se n’ha fet?
Sí, sí, és veritat, està volgudament molt apartada. Està molt bé a casa seva i no té ganes de sortir per res. Fins i tot l’any passat ens van demanar de participar en un acte pel centenari de Maria Aurèlia Capmany, perquè anéssim a parlar d’Un lloc entre els morts, que havíem fet per televisió, i no ho va voler. Va dir que no en tenia ganes i jo ho entenc... Arriba un moment que a casa s’hi està molt bé. Jo mateix surto molt, no paro de fer coses, però no vaig a les estrenes ni als llocs on professionalment s’hauria d’estar.

Hi ha qui diu que l’actor no ho deixa mai...
Hi ha qui ho diu, però jo ho he deixat força. No tinc la fal·lera de la funció diària, ni la trobo a faltar, ja n’he fet moltes...

A la teva edat a la resta de professions la gent ja s’ha retirat.
Si, i jo de fet soc un feliç pensionista, i si em fa gràcia puc preparar una obra, com ara aquesta Mort a Venècia que fem a Reus un dia, amb un director amb qui m’agrada treballar, com Francesc Cerro, en coses que m’agrada triar. Però no tinc cap necessitat de no parar de treballar. Potser hi ha un excés de responsabilitat per part meva, però en les meves etapes de funció diària, que ho he fet molt, i de teatre comercial de llargues temporades, no he pogut fer res més que això, perquè ho trobo incompatible. Recordo que fa anys em van proposar de ser cordonista de la festa de Sant Antoni de Rubí amb la meva germana i no ho vaig poder fer, perquè estàvem fent obra al Borràs. Com vols estar repartint caramels en una festa tan bonica i després haver de fer dues funcions? Jo no tinc energia per fer això. Ni per sortir a fer gaires copes a la nit. Jo ja havia anat a la Barceloneta a fotre’m una paella de matinada després de dues funcions, com havíem fet, però ara això ja no toca i, de fet, vaig deixar de fer-ho molt aviat. Fer teatre per mi és un exercici de responsabilitat que exigeix molt, tant si la sala és plena com si n’hi ha dos rengles. Sempre s’ha d’estar al cent per cent.

Per tant, ara fas ben bé el que vols... I amb la situació política que viu Catalunya, una bona colla d’actors i actrius us heu activat en la iniciativa TeatRe mb R de República.
Sí, no parem. Ara faig més bolos que mai. Cada dimecres fem un acte a la Plaça del Rei llegint poemes, amb la intervenció de corals, però ens fem un tip d’anar a actes grocs, en suport als presos i exiliats. Darrerament també m’ha agradat molt impulsar una trobada de trenta poetes dels Països Catalans per parlar de llibertat i república que hem fet a Berga i a València i que hauria d’anar a Palma i bàsicament a Barcelona. Ja ho farem! No parem, no.

Qui t’hauria de dir que, després d’haver viscut les lluites del final del franquisme, ara viuries aquestes situacions de repressió als drets civils.
Malgrat la situació terrible de tenir gent a la presó i a l’exili, és fantàstic el que està passant. Que el país estigui reaccionant de la manera que ho fa, és acollonant. Tant en l’eufòria del procés com en la zona de depressió en la qual estem ara. Jo no em pensava que fóssim capaços de respondre tan bé i de forma tan majoritària.

I tu pots comparar amb el franquisme.
Sí, però llavors la lluita antifranquista era cosa de molta menys gent. Després de la mort de Franco semblava que tot era possible i les rambles van ser una festa, amb mobilitzacions sonades com les de la lluita homosexual. Però malgrat tot, eren moviments de minories. El que ha passat ara és majoritari i és incomparable amb altres moments de la nostra història. Les manifestacions milionàries i després l’1 d’octubre, amb aquella responsabilitat pel vot, no les oblidaré per més anys que visqui. I no es pot anar enrere de cap manera, per més que la lluita dels catalans per la llibertat no es resoldrà en vuit dies ni vuit mesos.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara