Laieta Duran

Pagesa ancestral, fura de rostoll

Vicenç Relats (text) , Aina Relats (fotografies)

“A mi no em feu cas, que tabalejo”, et deixa anar, múrria, de primer Déu vos guard, quan la vas a veure per fer-la petar i te la trobes triant pèsols. “Sempre s’ha de fer una cosa o altra, si es pot, encara que hi ha coses que ja no me’n recordi”, deixa anar.
I, sí, ves, què us ha de dir? Ja voldríeu ni que fos un bocí de la seva aptitud i memòria prodigiosa quan us faltin trenta anys per arribar al segle llarg que ara ella ja passeja. “Em diuen Laieta, perquè així ho va voler la meva padrina, que era de Santa Eulàlia de Ronçana, que posava el nom d’Eulàlia a totes les seves filloles, que se li morien totes i amb mi va voler canviar i em va posar Laieta, que abans no n’hi havia de Laies”, constata. I, ves a saber, potser aquell diminutiu desacostumat li va servir d’assegurança de vida...
La padrina era santeulalienca, com el seus pares –de Can Duran, ell, i de Can Torras, ella– que van anar a fer de masovers al mas de Ca l’Artigues de Lliçà d’Amunt, on ella va néixer i créixer, en una família que s’acabaria conformant de quatre noies –l’Antònia, la Laia, la Montserrat i la Conxita– i un noi –en Joan. Ella va ser la segona de la colla i, esclar, ara ja n’és l’única supervivent. El germà va ser el primer de faltar, ja que va morir a la maleïda Guerra Civil, l’any 1938, en un hospital de Lleida, no pas a causa de cap projectil sinó per haver-hi emmalaltit en les vicissituds penoses que hi va haver de viure. I això que era de la lleva del biberó i s’hi va incorporar tard, després d’haver estat temps emboscat, com el marit de la Laia, l’Andreu Padró, que va desertar i va ser de la colla dels amagats al castell de Montbui.

Sobreviure la guerra
Esclar, el de la guerra 1936-39 és un dels molts passatges que es pot repassar amb precisió amb la Laieta, casada el 1935, als 19 anys, i mare del primer fill –en Bartomeu– l’any 1937. Recorda bé que va haver d’afrontar molt sola aquell malson de guerra –com quan el comitè antifeixista anava a buscar el seu marit amagat o quan li van requisar un camp de patates que acabava de collir sola– i que quan es va haver acabat el foc de les armes encara va haver-hi la darrera mala passada: la compra que li van fer d’un cavall i d’un ramat de divuit porcs pagant-li “amb diners dolents, que no valien”, just quan les autoritats franquistes acabaven de treure de circulació els bitllets republicans. “Sempre n’hi ha hagut de savis que són mala gent”, deixa anar.
Però de passatges històrics sentits explicar de prop us en diria molts d’altres, com el que van protagonitzar un oncle del seu marit, Julià Padró, i la seva esposa, Florentina Duran, que amb una altra parella de catalans van ser dels pocs supervivents del tràgic i mític naufragi del Titànic l’any 1912. “Era una història sonada que el oncles explicaven poc quan venien de Cuba per la Festa Major”, cap allà als anys 40 i 50.
La Laieta i l’Andreu Padró s’havien casat l’11 de setembre de 1935 i recorda que van fer el tec nupcial a la Fonda Europa de Granollers i que potser van arribar a ser una quarantena, comptant els d’una família i els de l’altra. I que van anar de viatge de nuvis a València, on es van desplaçar amb tren, i que van tornar-ne per mar fins a Barcelona, que li va fer passar“la marejada més gran” de la seva vida.
La Laia va treballar de valent ja de nena, en deixar d’anar a escola als onze anys, perquè no li agradava estudiar –“mira si n’era de burra, això llavors no era com ara”, diu–, i es va quedar a fer feina a casa, que prou que n’hi havia. “Al col·legi al matí ens ensenyaven de lletra i a la tarda a costura”, diu.
Per anar a l’escola hi tenia un bon trajecte a peu, d’uns tres quilòmetres en cada sentit, que també va fer el parell d’anys que va anar a treballar a la fàbrica del poble, la tèxtil La Linera. Al migdia a casa li duien el dinar a mig camí i altres temps ja se l’enduia al matí i se’l menjava en una casa del nucli urbà. Era el mateix trajecte que feien els diumenges quan anaven a ballar a la sala de l’Aliança, esbarjo del qual no podia acabar gaire tard, perquè en arribar a casa encara caldria munyir la vaca.

Sense mirar prim
I és que la Laieta ha estat una pagesa de cap a peus que quan era l’hora de segar o de llaurar, agafava el volant o l’arada i el cavall, ben igual que els homes, i que també se n’anava a lligar garbes i a fer pallers d’aquells tan vistosos, de quan encara no es coneixien les màquines d’embalar. Un ofici que va continuar fent quan amb el seu marit es van establir a la masia de Can Tiret i menaven la terra conreant-hi cereals, patates, vinya i avellaners, engreixant bestiar. Una vida de treball diari només trencat per la festa del diumenge i per l’anada al mercat de Granollers de cada dijous, primer amb carro i després amb l’auto de línia del Joanet, on la Laia pujava amb els cistells conillers, disposada a anar a vendre pollastres, conills i ous i a comprar el que caldria per la setmana. Aquest era el dia a dia d’una casa on just acabada la guerra, l’any 1939, va néixer la nena, la Maria, i on el fill petit, el Francesc, arribaria el 1943. “Encara tinc el record de quan el Bartomeu amb cinc anys anava amb la lletera a buscar la llet de Can Tiret a Ca l’Artigues, que és un bon tros”, fa, com si expliqués una pàgina viscuda del Patufet.
Amb els fills ja gambats va aparèixer el negoci de les tòfones, que suposarien uns guanys extres que, entre altres, els van permetre comprar la primera nevera l’any 1970, el mateix any en què la Laia va enviudar, amb 54 anys. Aquell bolet tan apreciat, olorós i fosc com el carbó, va ser una moda sobtada, molt buscat per restaurants i empreses de conserves, que va crear un mercat informal i ben remunerat. “Un comprador de Moià passava per aquí cada setmana i tothom s’amagava el cistell perquè no es veiés què hi duia”, diu la Laia. “Les tòfones es fan de novembre a març, amb el fred, i cal que plogui i pedregui”, explica, sabedora que “ara no se’n fan, no sé si pel temps o perquè no hi ha camps d’avellaners tan ben conreats”.
No se saben pas els secrets d’una longevitat tan ben portada com la de la Laieta Duran, que va estar activa amb la casa i el bestiar de Can Tiret fins als 99 anys i que ara que en té quatre més encara trafica airosa a casa del seu fill Francesc i la seva jove, la Carme. Sempre amb un somrís als llavis, amb un gorra de visera que li protegeix els ulls, i a punt de prendre, també, un xarrup d’Orujo de tant en tant per ajudar a pair.
A vegades es pregunta que “què fa encara aquí”, en aquest món, però tan sàviament com respira en sap el per què: “si no em demanen és que encara no m’hi deuen voler”, diu. I que per molts anys!
Laieta Duran

La Laieta Duran, de 103 anys, retratada a la casa on viu, a Lliçà d’Amunt.

Una tofonaire experta. La Laieta Duran i Torras (Lliçà d’Amunt, 1916) és tota una fura de rostoll. I no ho és només perquè en la seva llarga vida pagesa també hagi estat una tofonaire experta, que es treia sous generosos buscant entre avellaners i amb gossos ensinistrats aquest bolet reputat que la gastronomia francesa va posar tant de moda, sinó sobretot perquè als seus 103 anys manté la vivesa d’una mustela.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara