Sant Llorenç del Munt i l’Obac, entre cims espectaculars

El parc natural s’endinsa en una massa muntanyosa de conglomerats que configura un veritable pulmó verd per a Terrassa, Sabadell i els pobles del rodal

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac estàformat pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac. Té una superfície protegida de 13.694 haectàrees repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental i el Moianès. El singular paisatge del parc està format per cingles i monòlits de conglomerat rogenc (localment conegut amb el nom del pinyolenc) que contrasten amb el verd de les pinedes i els alzinars que colonitzen els faldars i les canals de la muntanya. El monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim de la Mola, és el monument més emblemàtic d'un massís on també són abundants les restes arqueològiques, les ermites i les masies.

Jaume Valls i Vila (text)

El parc natural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac és un pulmó essencial per a les ciutats de Terrassa i Sabadell, que oxigena també els pobles vallesans, bagencs i moianesos on arriben els seus límits. Va obtenir la declaració de parc natural l’any 1987 –tot i que des de quinze anys abans ja disposava d’un pla especial de protecció–, gràcies a la reivindicació de les entitats naturalistes i excursionistes. Ocupa un territori colonitzat per l’home des de temps molt reculats, amb una superfície de 13.694 hectàrees, després de les successives ampliacions de què ha estat objecte.
Els cims de La Mola i el Montcau, amb 1.143 i 1.075 metres d’altitud, respectivament, estableixen el sostre d’aquest parc gestionat per la Diputació de Barcelona, conformat per nombrosos indrets paisatgístics i significats vestigis històrics que fan part del patrimoni sentimental del Vallès del qual ha estat una fita emblemàtica dels excursionistes, des de final segle XIX. El seu relleu espectacular està modelat sobre una massa de conglomerats que afavoreixen el treball d’erosió per causa dels canvis de temperatura, pel vent i les aigües de pluja que han format monòlits, turons i cingles que li confereixen una fesomia característica, d’aires montserratins.

El Camí dels Monjos
El parc està creuat per dues carreteres principals: la BV 1221 –que de Terrassa puja a Mura i Talamanca– i la B 124 –que va de Sabadell a Prats de Lluçanès–, a més d’una innombrable xarxa de camins, senders i corriols que permeten accedir als racons més amagats de la muntanya. D’entre aquests camins en destaca el Camí dels Monjos, que uneix el Monestir de Sant Cugat del Vallès amb el de Sant Llorenç del Munt, sense travessar cap riu ni riera. També en són eixos clau el camí ral de Barcelona a Manresa, que travessa el parc des de La Barata fins al Pont de Vilomara; el sender Matagalls-Montserrat, des de Sant Llorenç Savall a Vacarisses; i el sender de gran recorregut GR 5, anomenat sender dels Miradors, que uneix Sitges amb Canet de Mar.
Les fonts i cursos d’aigua són escassos com correspon al clima mediterrani. La riera de Les Arenes, que neix a Coll d’Estenalles, només porta aigua després de la pluja, igualment com el riu Ripoll, que brolla a la font de Cal Llogari, i que té un minso cabal irregular. Dins el parc natural i voltants hi brollen unes noranta fonts i surgències. Les més cabaloses són la font del Llor, que al repeu del Montcau origina la riera d’Horta encaixada a la vall homònima; la font Freda; la de la Portella; la de Carlets; la de la Boada; la de la Pola; la Soleia; la del Rector i la Font Flàvia; que brolla a 987 metres d’altitud i és la més alta del massís. Un fenomen de surgència intermitent són els Caus del Guitard, prop de Terrassa, que ragen després de períodes de pluges intenses.
En un indret de tanta vivència excursionista, cada accident geogràfic ha rebut un nom que l’identifica, i també han estat batejades les nombroses vies d’escalada i els avencs i coves que s’obren entre el conglomerat.

Alzinars i arbustos
Les poques terres de conreu i els boscos de pi blanc amb brolla d’arbustos i plantes al sotabosc s’estenen per les parts més baixes del parc, sobretot després d’haver colonitzat la vinya, que va ser abandonada a primers segle xx per la plaga de la fil·loxera, però de l’existència de la qual en són mostres les nombroses terrasses i cabanes fetes amb pedra seca. L’alzinar esdevé l’arbreda dominant per sobre dels sis-cents metres d’altitud i a la seva ombra hi brota un dens sotabosc on proliferen espècies com l’aladern, el marfull, el galzeran o l’arboç. L’ésser viu més longeu del parc és el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, un pi pinyoner que fa 4,45 metres de perímetre de tronc i una alçada de 25 metres, considerat un dels arbres monumentals del país.
La fauna està formada per unes dues-centes espècies de vertebrats i un número més nombrós d’invertebrats. Dels vertebrats destaquen per la seva abundància els senglars, que malgrat les batudes dels caçadors augmenten la població any rere any. Amb valor cinegètic s’hi trobem també conills i llebres.
També són freqüents els esquirols, la guineu o el toixó, i mustèlids com la fagina i la mostela. Darrerament s’ha observat de nou la llúdriga al riu Ripoll. Les aus són el grup de vertebrats més nombrós. Entre les sedentàries destaquen el tudó, la merla, la puput o el gaig i, entre les migratòries, l’oreneta, el pit roig o la guatlla. Dels ratpenats se’n localitzen vuit espècies refugiades en coves i avencs. Abunden les sargantanes i en menor mesura els llangardaixos i les salamandres als boscos, i són també comuns l’escurçó i les serps blanques o verdes. .

El Monestir de la Mola i el Castell de Pera
El monestir de Sant Llorenç, emplaçat al cim de La Mola, és l’indret més concorregut del parc. Situat a “la muntanya més alta de Terrassa” com es designava en documents de l’edat mitjana, era un lloc de culte ancestral. La constitució com a monestir benedictí data de l’any 1013 per iniciativa dels comtes de Barcelona, que el van dotar de dos extensos alous amb bones perspectives de creixement: els de les valls de Mur –al vessant de Sant Llorenç Savall– i el de Can Pobla, a l’actual Matadepera. La consagració de l’església monacal, de tres absis, data de l’any 1064, en època del comte Ramon Berenguer I. El clos del monestir, ben restaurat, acull en una ala del recinte un establiment de restauració amb una variada oferta de queviures i begudes que hi transporten regularment un grup de mules. Des del cim de La Mola, dotat amb una taula d’orientació geogràfica, s’atalaien des dels cims pirinencs fins el mar, i en dies clars fins i tot es pot albirar l’illa de Mallorca
A l’altra banda de la vall del riu Ripoll, en la part menys coneguda del parc, s’hi troba la construcció més reculada de la qual es té notícia: el megàlit de Roca Sareny. L’estudi arqueològic que se’n va fer va permetre trobar-hi sis esquelets humans i dos botons triangulars d’ós, que van permetre datar-lo al període prehistòric del calcolític, d’uns dos mil anys abans de Crist. Prop del megàlit s’hi troben els vestigis del castell roquer de Pera, ara només amb alguns panys de paret dempeus, que mereix una acurada restauració. L’indret ofereix una bellesa paisatgística aspra ben notable i permet el domini visual d’un ampli territori entre el Pirineu i el mar.
En l’època feudal, tant els abats del monestir del Munt com els senyors del Castell de Pera, van exercir el domini emfitèutic sobre la població de Sant Llorenç Savall, la qual no es va poder alliberar del tot dels drets de senyoratge exercits pels marquesos de Sentmenat fins ben entrat el segle xix.

Cims i avencs amb nom
A més dels cims ja esmentats de la Mola i el Montcau, units per la carena del Pagès –amb els relleus característics de la Morella, els Òbits i la Cova del Drac–, l’orografia del parc configura altres elevacions singulars com el Cavall Bernat, un monòlit aïllat que ha estat una escola d’escaladors, com també ho és la Castellassa de Can Torres.
A llevant del massís de Sant Llorenç destaquen, Les Fogaroses –amb la característica Roca Encavalcada–, la carena dels Emprius –amb el Cau dels Emboscats–, la Roca Sareny i, més al nord, el Serrat dels Tres Senyors i el Puig Rossinyol.
Per la banda ponentina del massís s’eleven els Turons de la Rovira, el de la Prunera i el Puig Conill. A la serra de l’Obac destaquen el Puig Codina, la Roca del Corb, el cim de Castellsapera, el turó de la Pola, el Paller de tot l’any, el turó de Puigdoure, la Falconera, el Puigbó i els pujols de la Mata del Llobet i el Puig Andreu.
El karst del parc natural és vastíssim entre coves, avencs i balmes, obertes en el conglomerat calcari muntanyenc. S’han fet topografies de més de mig miler de cavitats que fan les delícies dels espeleòlegs. La sima més profunda és l’avenc de l’Espluga –amb 128 metres de fondària– i la de més recorregut la Cova del Manel –amb uns 900 metres de longitud. Amb tot, per la seva vistositat, destaca la cova Simanya, amb una boca d’entrada de deu metres, que s’endinsa uns 400 metres per les entranyes del Montcau. El conjunt de les cinc coves de les Simanyes constitueix el complex espeleològic més extens del massís.

Masos de renom
El parc s’estén pels municipis vallesans de Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall, Terrassa, Matadepera, Rellinars i Vacarisses. Per la banda del Bages arriba a Mura, Talamanca, Rocafort, el Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet, així com als pobles de Granera i Monistrol de Calders, que pertanyen al Moianès. La majoria d’aquests, pobles situats al perímetre del parc, tenen oficines d’informació al públic, obertes els caps de setmana.
Els masos han explotat tradicionalment aquest territori. Els més coneguts s’escampen pel vessant de Matadepera, com ara Can Pobla –al repeu de La Mola– i, més al pla, Can Robert, Can Garrigosa, Can Pèlecs i Can Bufí. A l’altra banda de la carretera B 1221, als contraforts de la serra de l’Obac, destaquen La Barata, la Torre Salvans –que va ser la residència del President de la II República espanyola Manuel Azaña en plena Guerra Civil (1936-1939)– i La Mata, de Mura, que acull l’oficina del parc, ben a prop del Coll d’Estenalles, on se situa el principal Centre d’Interpretació. Del municipi de Castellar del Vallès destaca Can Torres i el Girbau, sobre el caseriu de Sant Feliu del Racó. Pel terme de Sant Llorenç Savall, a la vall de Mur s’hi emplacen el Daví i el Dalmau, mentre que a la retirada i delicada vall d’Horta hi ha els masos de La Roca, Les Oliveres, La Muntada, Can Brossa, El Marquet de les Roques, El Romeu, Agramunt i Pregona. Ja en terres del Bages, al municipi de Rellinars hi ha la Casa Nova de l’Obac –amb la propera casa de la Pastora– i la Boada. Del terme de Mura hi ha les Elies, les Refardes, la Vall, el Puig de la Balma, Matarrodona, Puigdoure i El Farell, mentre que de Monistrol de Calders destaquen els masos de La Mussarra i El Rossinyol i , del municipi de Granera, l’Otzet.
Sant Llorenç del Munt  i l’Obac, entre cims  espectaculars

Una imatge del del Parc natural amb el Montcau, el segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt, de fons. Foto: Josep Prims

Una imatge del cim de la Mola . Foto: Albert Masó Garcia.

La Cova de Santa Agnès, documentada des del segle XIV i situada molt a prop del monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto: Berta Cama Sánchez.

El cingle dels Cavalls des de Can Robert. Foto: Berta Cama Sánchez.

Escalant la via “Arís”, al Merlet de la Porquerissa (Serra de l’Obac), amb la mítica muntanya de Montserrat al fons. Foto: Albert Masó Garcia..

El Montcau. Foto: Josep Prims

La serralada de Sant Llorenç del Munt i la vall del riu Ripoll. Al fons, la Mola i el turó dels Òbits.

Un massís refugi de temps immemorials, d’emboscats i de maquis

El massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha estat poblat des de temps immemorials com ho demostren les troballes d’objectes del neolític antic a la Cova del Manel. Altres jaciments prehistòrics estudiats són les coves del Frare, la de les Ànimes, les Simanyes, La cova del Mal Pas de Puigdoure i la del Lladre, les dues darreres de caire sepulcral.
De l’alta edat mitjana es conserven diversos enterraments en caixes rectangulars de lloses de pedra, orientades amb els peus del difunt a llevant. Aquestes tombes visigòtiques, de dissidents del domini àrab, es troben a la Porquerissa, els Òbits i Can Robert de Matadepera; al cingle del Marquet i Vallcàrcara, al municipi de Sant Llorenç Savall, i a l’Otzet, de Granera, on s’haurien refugiat.
Als segles XVI i XVII el massís va ser un marc geogràfic idoni per al desenvolupament del bandolerisme amb assalts freqüents als viatgers, així com robatoris i assassinats. La Colla del bandoler Perot Rocaguinarda, amb el concurs del llorençà Joan Muntada, o la del mític Capablanca van sembrar el pànic a la muntanya.
La Guerra de Successió va tenir un episodi important en la Batalla de Talamanca, on les tropes catalanes van derrotar l’exèrcit de Felip V de Castella, camí de Sant Llorenç Savall, en la darrera victòria dels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Per la guerra napoleònica l’exèrcit francès va profanar el monestir de Sant Llorenç del Munt, però va ser derrotat a la batalla del Coll del Daví, que acabaria a Sant Julià d’Altura.
En les guerres carlines el massís va servir de refugi i base d’operacions militars a les partides carlines que sovint feien requises a les masies o assaltaven les poblacions. Durant la Guerra Civil Sant Llorenç va servir de refugi tant a persones d’ordre que s’amagaven com a homes cridats a files que no volien anar al front de guerra. Van ser molts els emboscats que van malviure al massís eludint el reclam de l’autoritat. Finalment, acabada la guerra, els maquis antifranquistes van utilitzar el massís per establir-hi “lloques” o llocs de descans i aprovisionament abans de baixar a Barcelona.

Foto: Jordi Llobet, gerent de Rossinyol Nou, itineraris guiats per a escoles i adults.

Passejades d’impressió i incendis paorosos

Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac permeten fer passejades d’impressió entre les quals destaca la clàssica pujada a La Mola, des del dipòsit d’aigües de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera, per mitjà del darrer tram del Camí dels Monjos, ben marcat i senyalitzat. Un altra de ben emblemàtica es recórrer la Vall d’Horta, des del mas de La Roca fins al Marquet de les Roques. L’espectacular casal del Marquet va ser construït per l’avi del poeta Joan Oliver, Pere IV, i va aixoplugar facècies literàries dels integrants de la Colla de Sabadell. Des d’allí, en un quart d’hora de camí a peu, es pot arribar a la font del Llor. Si no es vol caminar, l’alternativa en vehicle és anar-hi per camí asfaltat des del punt quilomètric 17 de la carretera B-124. Val la pena de gaudir-les.
En temps de pau el principal enemic del parc són els incendis forestals. La brolla de pi bord i el sotabosc, que rebleix una bona part del parc, esdevé una matèria altament inflamable a causa de la sequera sobretot a la canícula. El darrer gran incendi forestal a aquest espai natural es va iniciar el 10 d’agost de l’any 2003, justament en la diada de Sant Llorenç, quan les condicions atmosfèriques van aconsellar no celebrar l’aplec que cada any té lloc a dalt La Mola. L’incendi va produir la mort per asfíxia i cremades de cinc persones de la família Fernàndez-Marquès a la cabana d’en Felip, a la vall d’Horta. El foc, iniciat al Rossinyol de Sant Llorenç Savall a quarts de cinc de la tarda, es va estendre amb molta rapidesa i no es va donar per totalment controlat fins al cap d’una setmana, després de calcinar 4.558 hectàrees de bosc. La intervenció de més de dos mil bombers, dos hidroavions, tretze helicòpters bombarders i quatre de comanament, dos avions Hèrcules i milers de voluntaris vinguts d’arreu... no van poder aturar les flames.
De tot plegat se’n dedueix que la prudència i l’educació són criteris essencials a tenir en compte a l’hora de visitar el parc, de manera que s’hi recullin les deixalles ocasionades i es respecti la prohibició de fer foc més enllà dels espais que hi estan especialment condicionats. A banda dels nuclis urbans de l’entorn, el parc disposa de tres àrees de pícnic equipades a Les Arenes de Castellar del Vallès, al torrent de l’Escaiola de Matadepera i a la riera de Nesples, a Mura, a més dels restaurants la Pastora, Can Brossa i el Puig de la Balma.

La mítica Cova del Drac, escenari de la la llegendària Brívia. Foto: Berta Cama Sánchez.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara