Amos, excursionistes i voluntaris amb el patrimoni

La cura dels béns culturals i naturals de Collserola es va iniciar abans que el 1987 la serra fos declarada parc naturaL

Domènech Miquel (text)

Un parc natural no apareix del no res, sobretot si es troba en un territori tant densament poblat com és la serra que separa el pla de Barcelona del Vallès. I si l’any 1987 va ser possible la declaració de parc va ser perquè hi havia un conjunt de propietaris que havien gestionat correctament les seves finques, moltes vegades durant generacions. Són ells qui van garantir la pervivència d’aquest espai natural, al qual després es van aplicar mesures legals de protecció. Encara avui, la major part de la superfície del parc es troba en mans privades, sobretot els diferents edificis històrics que hi ha al seu interior. Aquesta és una realitat amagada perquè massa sovint es té la idea equivocada que tot és responsabilitat de l’administració pública i no és així. La col·laboració entre els àmbits públic i privat, doncs, ha estat, és i continuarà sent fonamental.
És cert que alguns altres propietaris, pocs, a la vista del poc rendiment econòmic que treien de les seves finques, van optar per vendre parcel·les al cor del bosc. La major part dels compradors van ser persones que estimaven tant la natura que volien hi viure a dins, sense pensar que amb el seu gest la interferien i alteraven. Aquesta és una contradicció secular. Així, el 1878 s’inaugurava la carretera de l’Arrabassada, promoguda des de Sant Cugat, per poder exportar més còmodament els excedents de vi, i el mateix any començava la urbanització dels seus laterals, cosa que destruïa les vinyes que hi tenien façana. Els humans som així de paradoxals. D’aquesta manera es van construir nuclis habitats dins la serra com Vallvidrera, Les Planes, La Floresta o Vallpineda, entre d’altres.
A mesura que la globalització anava fent inviable l’agricultura marginal de muntanya, amb abandonament de camps i masies, van anar naixent grups interessats en la conservació tant del mosaic natural i agroforestal com històric. Alhora, apareixia un moviment ecologista massa sovint més carregat de bones intencions que de coneixements. És així com una vegada un tinent d’alcalde de medi ambient manava a un bosqueter que no arranqués les soques del pins a fi que rebrotessin i l’altre, mort de riure per la seva ignorància, sorneguer li contestava: “ja és veu que hi enteneu!”

Reacció a les agressions
La dècada de 1960 va suposar un gran canvi en l’economia catalana, de major dinamisme, que va comportar un augment de les agressions al patrimoni tant natural com cultural. Va ser sobretot a partir d’aquell moment quan van aparèixer grups de gent preocupada per defensar-lo. En un primer moment hi van jugar un gran paper diferents centres excursionistes amb personatges com en Llibert Piera, del CE Gracia, prospector infatigable dels jaciments arqueològics de la serra i excavador del forn pretesament ibèric de Sant Adjutori. Com també membres del CE Sabadell i del Museu de la mateixa ciutat.
A Sant Cugat, les primeres iniciatives també van sortir del seu Club Muntanyenc i dels seus nombrosos voluntaris, que amb més o menys constància es dedicaven a desbrossar senders, senyalitzar corriols i arranjar fonts. Moltes surgències d’aigua no són estrictament naturals, sinó fetes o almenys millorades per l’home, que en segles passats hi va construir una mina per obtenir majors cabals.
La preocupació pel patrimoni, natural i cultural s’ha incrementat molt en els darrers quaranta anys de democràcia. La creació de la Secció de Natura del Club Muntanyenc Sant Cugat va suposar una alenada d’aire fresc i de joventut en la dècada de 1990. A desgrat de ser un nucli reduït, van ser capaços d’amplificar les seves actuacions i les seves lluites, mobilitzant parts importants de la ciutadania, tot i que amb el temps va ser difícil mantenir l’entusiasme inicial.
Més tard van anar sortint altres colles cenyides en el seu territori: Valldoreix, La Floresta, etc, sense una visió global de la serra. Fins que es va veure la necessitat d’una unió i una actuació conjunta creant la Plataforma Salvem Collserola, molt més activa i participativa en els diferents plans urbanístics i fiscalitzadora de les actuacions que s’hi porten a terme.
Pel que ateny a la vetlla del patrimoni cultural, a la dècada de 1990 també van aparèixer dues entitats de caire molt diferent. Una és el Grup d’Estudis Locals, bàsicament format per universitaris que van treballar sobretot en d’estudis i en creació de catàlegs d’elements a protegir, tant d’ordre cultural com natural, divulgant-los a través de la seva revista Gausac. L’altra té una dimensió molt més popular a partir d’una colla d’amics, l’anomenada Penya Regalèssia, que es van associar per crear l’entitat anomenada APAC. La seva és una activitat molt més manual, de neteja de fonts i sobretot de restauració i cura de la església de Sant Medir, l’antiga parròquia rural de la vall de Gausac. Una colla encapçalada per persones que avui han arribat a una edat avançada i que alhora ha sabut incorporar membres més joves que garanteixen la continuïtat de la seva tasca.
La gestió del Parc de Collserola, doncs,, també passa per un munt de voluntaris que hi dediquen els seus esforços, ja sigui amb estudis, guiant passejades, arreglant fonts o capelles. Pel que fa a la propietat privada, en aquests darrers anys s’han creat dues associacions, Masies de Collserola i Iniciatives de Collserola, encaminades a una acció conjunta per a la conservació del patrimoni, tant natural com cultural de la serra.
Amos, excursionistes  i voluntaris amb el patrimoni

Membres de la Penya Regalèssia, els seus mantenidors, feta l’any 2018 durant la inauguració de l’exposició “25 anys de treballs a Sant Medir”.

La penya Regalèssia, els mantenidors de Sant Medir

La Penya Regalèssia van arribar a Sant Medir en la dècada de 1950, quan van prendre el relleu de l’organització de l’aplec, cosa que segueixen fent en l’actualitat. Més tard, veient el llastimós estat de l’edifici, van emprendre ells mateixos les obres de restauració necessàries, sota la direcció d’un arquitecte. Des de fa una pila d’anys, cada dissabte al mati es troben a l’esglesiola per treballar en la seva millora o la del seu entorn: l’escala d’accés, l’esplanada del camp del miracle, la font, uns bancs, el que sigui... La persistència en aquesta tasca lloable els ha estat reconeguda amb el nomenament de fills predilectes de Sant Cugat. Alhora, també es cuiden d’obrir una vegada al mes la capella del Sant Crist de Llaceres, decorada amb uns frescos noucentistes de Josep Grau Garriga i d’organitzar el seu petit aplec. Un segon diumenge al mes el dediquen a facilitar la visita al públic de la petita esglesiola de Sant Domènec, desafectada, on hi ha una breu explicació històrica del camí dels monjos i de la batalla entre forces catalanes i napoleòniques, el 1808, en la qual els francesos van ser severament derrotats.

El mal de la pedra
Aquestes tasques portades a terme de forma voluntariosa i ben intencionada a voltes poden resultar polèmiques ja sigui pels resultats o per les interpretacions no gaire contrastades sobre l’aspecte que devia tenir a la seva època. Seguim amb el mal de la pedra, un criteri que valora en excés la pedra vista en murs, quan els que els van edificar cuitaven a cobrir-los amb arrebossats. També alguna vegada s’ha intervingut en una runa volent-la destapar –com en el cas de Sant Vicenç del Bosc– sense tenir en compte que el material caigut que es retirava contenia valuosa informació arqueològica que mai més podrà ser llegida.

Una imatge de l’església de Sant Medir. Foto: Josep Prims.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara