Amos, excursionistes i voluntaris amb el patrimoni
La cura dels béns culturals i naturals de Collserola es va iniciar abans que el 1987 la serra fos declarada parc naturaL
Domènec Miquel
(text)
Un parc natural no apareix del no res, sobretot si es troba en un territori tant densament poblat com és la serra que separa el pla de Barcelona del Vallès. I si l’any 1987 va ser possible la declaració de parc va ser perquè hi havia un conjunt de propietaris que havien gestionat correctament les seves finques, moltes vegades durant generacions. Són ells qui van garantir la pervivència d’aquest espai natural, al qual després es van aplicar mesures legals de protecció. Encara avui, la major part de la superfície del parc es troba en mans privades, sobretot els diferents edificis històrics que hi ha al seu interior. Aquesta és una realitat amagada perquè massa sovint es té la idea equivocada que tot és responsabilitat de l’administració pública i no és així. La col·laboració entre els àmbits públic i privat, doncs, ha estat, és i continuarà sent fonamental.
És cert que alguns altres propietaris, pocs, a la vista del poc rendiment econòmic que treien de les seves finques, van optar per vendre parcel·les al cor del bosc. La major part dels compradors van ser persones que estimaven tant la natura que volien hi viure a dins, sense pensar que amb el seu gest la interferien i alteraven. Aquesta és una contradicció secular. Així, el 1878 s’inaugurava la carretera de l’Arrabassada, promoguda des de Sant Cugat, per poder exportar més còmodament els excedents de vi, i el mateix any començava la urbanització dels seus laterals, cosa que destruïa les vinyes que hi tenien façana. Els humans som així de paradoxals. D’aquesta manera es van construir nuclis habitats dins la serra com Vallvidrera, Les Planes, La Floresta o Vallpineda, entre d’altres.
A mesura que la globalització anava fent inviable l’agricultura marginal de muntanya, amb abandonament de camps i masies, van anar naixent grups interessats en la conservació tant del mosaic natural i agroforestal com històric. Alhora, apareixia un moviment ecologista massa sovint més carregat de bones intencions que de coneixements. És així com una vegada un tinent d’alcalde de medi ambient manava a un bosqueter que no arranqués les soques del pins a fi que rebrotessin i l’altre, mort de riure per la seva ignorància, sorneguer li contestava: “ja és veu que hi enteneu!”
Reacció a les agressions
La dècada de 1960 va suposar un gran canvi en l’economia catalana, de major dinamisme, que va comportar un augment de les agressions al patrimoni tant natural com cultural. Va ser sobretot a partir d’aquell moment quan van aparèixer grups de gent preocupada per defensar-lo. En un primer moment hi van jugar un gran paper diferents centres excursionistes amb personatges com en Llibert Piera, del CE Gracia, prospector infatigable dels jaciments arqueològics de la serra i excavador del forn pretesament ibèric de Sant Adjutori. Com també membres del CE Sabadell i del Museu de la mateixa ciutat.
A Sant Cugat, les primeres iniciatives també van sortir del seu Club Muntanyenc i dels seus nombrosos voluntaris, que amb més o menys constància es dedicaven a desbrossar senders, senyalitzar corriols i arranjar fonts. Moltes surgències d’aigua no són estrictament naturals, sinó fetes o almenys millorades per l’home, que en segles passats hi va construir una mina per obtenir majors cabals.
La preocupació pel patrimoni, natural i cultural s’ha incrementat molt en els darrers quaranta anys de democràcia. La creació de la Secció de Natura del Club Muntanyenc Sant Cugat va suposar una alenada d’aire fresc i de joventut en la dècada de 1990. A desgrat de ser un nucli reduït, van ser capaços d’amplificar les seves actuacions i les seves lluites, mobilitzant parts importants de la ciutadania, tot i que amb el temps va ser difícil mantenir l’entusiasme inicial.
Més tard van anar sortint altres colles cenyides en el seu territori: Valldoreix, La Floresta, etc, sense una visió global de la serra. Fins que es va veure la necessitat d’una unió i una actuació conjunta creant la Plataforma Salvem Collserola, molt més activa i participativa en els diferents plans urbanístics i fiscalitzadora de les actuacions que s’hi porten a terme.
Pel que ateny a la vetlla del patrimoni cultural, a la dècada de 1990 també van aparèixer dues entitats de caire molt diferent. Una és el Grup d’Estudis Locals, bàsicament format per universitaris que van treballar sobretot en d’estudis i en creació de catàlegs d’elements a protegir, tant d’ordre cultural com natural, divulgant-los a través de la seva revista Gausac. L’altra té una dimensió molt més popular a partir d’una colla d’amics, l’anomenada Penya Regalèssia, que es van associar per crear l’entitat anomenada APAC. La seva és una activitat molt més manual, de neteja de fonts i sobretot de restauració i cura de la església de Sant Medir, l’antiga parròquia rural de la vall de Gausac. Una colla encapçalada per persones que avui han arribat a una edat avançada i que alhora ha sabut incorporar membres més joves que garanteixen la continuïtat de la seva tasca.
La gestió del Parc de Collserola, doncs,, també passa per un munt de voluntaris que hi dediquen els seus esforços, ja sigui amb estudis, guiant passejades, arreglant fonts o capelles. Pel que fa a la propietat privada, en aquests darrers anys s’han creat dues associacions, Masies de Collserola i Iniciatives de Collserola, encaminades a una acció conjunta per a la conservació del patrimoni, tant natural com cultural de la serra.
Carpeta Espais naturals, més de cinc quarteres
