Joan Maragall al Montseny
La Lola de la Figuera, la nena que va captivar el poeta de “la paraula viva”
Xavier Cateura i Valls
(text)
Jo aquí baix i tu aquí dalt,
cadascú ha anat fent sa vida.
La teva és la que més val.
Veus més cel i tens més sol
i vius més a poc a poc,
tens cada fruita a son temps
i cada cosa a son lloc».
(De Joan Maragall a la Lola)
George Steiner deia que quan una llengua mor, amb ella mor una forma de vida. Aquestes paraules resulten adients al parlar d’aquest episodi que va tenir lloc en una masia del nostre estimat Montseny.
Ara ja fa més de vint anys que visc al Montseny, un vell somni de sempre. Des de la finestra de l’habitació on tinc l’escriptori, puc contemplar com neix el sol cada matí per darrera les Agudes a l’estiu, i per la línia de l’horitzó del mar a l’hivern. O a l’horabaixa, seguir la degradació dels colors sobre les muntanyes, fins que el darrer raig s’apaga en la calma del pla del mateix nom.
És precisament en aquest pla enlairat del terme de Tagamanent, on s’aixeca orgullosa una masia, ara ja en silenci. Però fa una colla d’anys, aquella casa era un anar i venir de gent que fugia de la gran ciutat, cercant, lluny de la bonior de Barcelona, una mica de tranquil·litat i salut.
Excursionisme i cultura
És sabuda la importància que a casa nostra va tenir la creació de diverses entitats excursionistes a la darreria del segle xix, i el que això va representar per a la cultura catalana. Aquelles entitats excursionistes van saber, en contacte amb la gent de les muntanyes, escoltant les seves històries i llegendes, i l’antic i planer parlar, lluny d’aquell “dialecte groller i corromput de Barcelona”, com deia Josep Pijoan, preservar i difondre la cultura del país que respirava, encara, els aires de la Renaixença. I és que les grans ciutats, com va escriure Rilke, “menteixen amb els sorolls”.
Renaixença, Noucentisme, Modernisme, tots aquests moviments literaris i artístics, van saber captar i cantar, el món que vivia a redós d’aquelles muntanyes. Poetes i literats van fer d’aquest indret el seu paisatge literari. No hi ha dubte, la nostra literatura deu al Montseny una part no pas poc important del conjunt que ha esdevingut el nostre patrimoni cultural. Només cal recordar Bonaventura C. Aribau, Jacint Verdaguer, Guerau de Liost, Josep Carner, Marià Manent...
La literatura popular, amb les cançons i la música també d’arrel popular, junt amb les tradicions i llegendes, nascudes o inspirades en aquell paratge, han tingut una manifestació constant al llarg dels temps. Són precisament aquestes expressions populars, transmeses per generacions, les que ens conformen com a poble i com a país.
Fins avui mateix en què l’Associació d’Amics del Montseny, des de l’any 1983, convoca el premi Montseny de poesia, per fomentar i fer públiques les noves veus que segueixen cantant aquest paisatge tan nostrat.
Artistes, a la Figuera
L’arribada del ferrocarril a la vall d’Aiguafreda, durant la segona meitat del segle xix, per la seva proximitat a la capital catalana, va convertir el massís del Montseny en un indret d’estiueig i esbarjo i, de retruc, en lloc d’inspiració creativa. Perquè ja sabem que la natura no deixa de manifestar-se en cada moment, però ens cal l’ànima sensible que a més de mirar-la, la vegi i la senti; única manera que l’artista i el poeta té per a poder-ho transmetre. I és així com, atrets per la natura, escriptors, poetes, músics i pintors ens han fet arribar fins els nostres dies la seva manifestació. Sens dubte, el Montseny és un espai emblemàtic del nostre imaginari col·lectiu.
Va ser una tarda de primavera quan el poeta del sentiment va aturar-se dalt del pla de la Calma per contemplar, amb la llum de l’horabaixa, com els cims augustos de les Agudes i el turó de l’Home, en un joc canviant de colors que semblaven seguir el compàs d’unes esquelles, posava fi, un dia més, al goig de viure envoltat per aquesta natura.
Era la segona vegada que Joan Maragall pujava al Montseny per retrobar-se amb Pijoan, el seu “amic febrós”, com l’anomenava. Aquest, feia temps que havia estat acollit per la gent d’una masia i, gràcies a ell, segons confessaria més tard, va conèixer “la puresa de la terra”.
Aquesta casa era la Figuera, i encara avui s’aixeca orgullosa al vesant ponentí d’aquest massís, en una terra seca i alterosa, ben a prop del pla de la Calma. D’aquelles altes soledats, com les descriu Maragall en la seva poesia “Del Montseny”, l’única que va escriure amb aquest títol, i que a banda de distingir un indret topogràfic, descriu també un petit país dins la nostra geografia.
La “paraula viva”
La família Grau, n’era propietària, i l’àvia Pepa, bona cuinera i millor amfitriona, un pou de saviesa pel que fa a històries i llegendes. Sabia tractar els “senyors de Barcelona” que s’hi acostaven per passar-hi uns dies de repòs. Alguns dels il·lustres estadants que hi havien sojornat, els músics Millet i Vives, els pintors Rusiñol o Casas, el poeta Via, i el mateix Pijoan, n’havien parlat manta vegada a Maragall quan es trobaven a l’Ateneu. Fins i tot, quan aquest anava a l’Orfeó Català, alguns dels cantaires que sovint visitaven aquella casa li explicaven les meravelles del lloc, del seu entorn acollidor i de la gent que hi vivia.
I va ser allà, justament en un mas isolat al bell mig del massís del Montseny, on Joan Maragall, en contacte amb aquell món rural, escoltant parlar a pagesos, pastors i carboners, va concebre la seva idea estètica –que no teoria poètica, malgrat sovint se la defineix així– que anomenaria “la paraula viva”. Una idea que devia fer temps que li voltava pel magí. No endebades aquest tema li serviria per redactar el seu discurs com a nou president de l’Ateneu Barcelonès. Discurs que titulà amb aquestes definitòries paraules: Elogi de la paraula viva. Una qüestió que més endavant ampliaria en un altre escrit titulat Elogi de la poesia.
I això és precisament el que va trobar al pla de la Calma, la paraula viva, la poesia viva, que podríem resumir com el cant viu, tot presenciant “els misteris de la parla” amb què Pijoan el va temptar per fer-lo conèixer el Montseny i, sobretot, aquella gent senzilla, perquè d’ells eren aquelles veus que “ragen clares”. I és que "don Joan", com era anomenat per la família de la casa, descobreix en aquell món rural tancat, un vocabulari ric, ben diferent del parlar de ciutat.
Però vet aquí que entre totes les persones que convivien en el veïnat de la Móra –a redós de l’església de Sant Cebrià–, va ser una nena d’onze anys, filla de la casa, qui amb la seva espontaneïtat enlluernaria don Joan.
La Lola de la Figuera
La petita Lola, a qui Pijoan havia ensenyat a escriure feia ben poc, es convertiria en la destinatària d’unes senzilles poesies que Maragall feia per a ella. Uns versos als que la nena contestava amb paraules rimades que avui encara ens deixen veure la relació espontània, afable, de paraules planeres, que van mantenir durant aquells anys. Unes notes, escrites sense cotilles, adreçades a aquella xica, ben diferents de les que enviava a la seva filla gran quan era de viatge, més formals i distants.
Aquella relació epistolar amb la Lola, intuïm que s’allargaria en el temps, ja que fa uns anys van desaparèixer “misteriosament”, com ens van explicar, altres escrits del poeta que zelosament guardava la filla de la Lola a casa seva. Però aquest és un altre tema...
Maragall va conèixer la Lola a la tardor de 1902, durant la primera visita que feia a la Figuera i al Montseny. Els camps ja estaven preparats per rebre l'hivern, i al capvespre el foc cremava davant l’escó, mentre els pastors i els mossos parlaven dels fets de la jornada.
La padrina, ajudada per la seva filla i la néta, tenia cura de la taula on sopava la família amb en Pijoan i el convidat acabat d’arribar.
Més tard, vora el foc a terra, començava una coneixença més íntima entre tots. Pijoan explicava a Maragall, entre altres descobertes de cançons dels carboners de la Castanya i els avenços que feia la Lola escrivint “contes”, intentant així imitar els del llibre que Via havia regalat a la nena. Després, era la senyora Pepa la que repetia per a Maragall algunes de les rondalles que ja havia explicat a Pijoan i que aquest donaria a conèixer a la revista Catalunya. Paga la pena, per reviure aquells moments i aquell espai, transcriure la descripció de l’interior de la masia, on va néixer també l’escriptora Àngels Grau, neboda de la Lola.
“ [...] A l’entrada de la casa hi havia les corts de les vaques i els cavalls; després, l'escala que puja al primer pis, la sala gran de fusta i les cambres del voltant, un passadís, la cuina i el menjador. Continuen les escales i ve una altra sala plena d’andròmines, i sales petites amb cistells per posar les lloques i mantenir els pollets calents, i altres sales plenes de blat i civada. Al mig, el colomar, voltat de cambres per als hostes. En una altra ala s'hi estaven els pastors de les vaques i de les cabres, i els mossos. També hi havia la sala del terrat, amb caixes de fusta plenes de tota classe de conserves i melmelades, tupins plens d’adob de la matança dels porcs, llonganisses penjades, pomes escampades per terra, ametlles i nous, uns paquetets fets de paper (on es conservava el safrà), llenques de bacallà penjades, cassoles de terra amb sardines en escabetx i altres cansalades de tota mena [...]”.
La Lola de la Figuera
He començat aquest escrit reproduint una cita de George Steiner i vull acabar reproduint una frase que considero adient, ja que estic convençut que encerta el que pretenia exposar. La frase en qüestió és de l’escriptor, pensador i poeta de llengua alemanya, Goethe, que deia que “per conèixer el poeta, s’ha d’anar a la terra del poeta”. Malgrat que Maragall podem dir que fou poeta, en i de vàries ”terres” del nostre petit país, el Montseny, ben segur, en va ser un de principal en la seva trajectòria literària i poètica.
Carpeta Espais naturals, més de cinc quarteres
