Els rostres de la deportació sabadellenca als camps nazis
Una exposició treu a la llum l’horror patit per seixanta veïns de Sabadell a l’exili, capturats a França a l’inici de la II Guerra Mundial
Genís Ribé i Monge
(text)
L’exposició al Museu d’Història de Sabadell titulada “Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940-1945)”, inaugurada el mes de gener passat i que va tancar les portes el 28 d’abril, ha fet aflorar una història molt desconeguda per a la major part de la població sabadellenca. Una història que arrenca arran de la Guerra Civil espanyola, primer, i de la Segona Guerra Mundial, tot seguit, a través de la qual algunes famílies sabadellenques van veure com els homes de casa van passar d’anar a lluitar al front contra el general Franco, entre el 1936-1938, i després eren batuts en retirada i van fugir a l’exili, a França, l’any 1939.
Poc temps després, els seus familiars n’havien perdut el rastre. Un cop l’exèrcit de Hitler havia ocupat França, a la primavera de 1940, aquests sabadellencs i altres milers de republicans catalans i espanyols van ser capturats i tancats en camps de presoners de guerra. De seguida van ser classificats com a apàtrides, amb la connivència del règim franquista i amb la col·laboració del règim de Vichy. Van ser abandonats a la seva sort i van acabar sent deportats als camps de concentració i d’extermini nazis. La major part van ser internats al complex de Mauthausen-Gusen-Hartheim-Ternberg, però altres van ser deportats a Dachau, Buchenwald, Aurigny, Neuengamme, Sachsenhausen i Auschwitz. Dels seixanta sabadellencs deportats, trenta-nou hi van morir assassinats i vint-i-un van sobreviure.
L’exposició ha permès posar rostre a un bon nombre dels deportats i aprofundir en les seves històries de vida. També ha fet aflorar el dolor silenciat d’algunes de les famílies que han conservat fotografies, documents i cartes d’aquestes víctimes de la barbàrie nazi. Durant anys els familiars van patir el desconeixement i l’angoixa de no saber ben bé què i com va passar tot plegat. Ni saber quin itinerari van recórrer els seus éssers estimats fins a la deportació. Ara són les segones generacions, o ja les terceres, les que en conserven el record i la memòria, i les que en saben la història més al detall.
L’exposició també va colpir, inesperadament, en la memòria d’alguns familiars d’aquests deportats que fins ara no havien tingut l’ocasió de donar a conèixer la seva història. Igualment, gràcies a l’exposició, també s’han pogut localitzar familiars de deportats sabadellencs de qui no es tenia referència, com ara les dues filles del supervivent Carles Retana Valls, que viuen a París, la filla de Valentí Oliveras Valls (mort a Gusen el 1941), de 90 anys, que viu a Ca n’Oriac, o la germana petita de José Sánchez Laorden (mort a Mauthausen el 1943), de 80 anys, que viu a la Creu Alta. Tot el procés de preparació d’aquesta exposició es va fer paral·lelament a la instal·lació de les llambordes stolpersteine i es va dur a terme en estreta col·laboració amb l’Arxiu Històric de Sabadell i amb l’historiador Esteve Deu. L’ajut de molts familiars que van obrir les portes de casa seva i van cedir documentació, van explicar unes vivències cabdals. A Sabadell hi viuen encara diversos descendents directes de deportats.
Guerra Civil, exili i deportació
A l’abril de l’any 1936 Sabadell tenia una població de gairebé 50.000 persones, de les quals poc més de 23.500 eren homes. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, entre 7.000 i 8.000 foren mobilitzats i destinats al front. Dels sabadellencs deportats, la meitat havien anat a la guerra com a milicians voluntaris. A la guerra hi van morir entre 700 i 1.000 sabadellencs, mentre que uns 1.300 més van haver de fugir a França, a l’exili forçat.
La tragèdia dels exiliats republicans va continuar un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial. Prèviament havien estat maltractats pel govern francès quan van ser internats en els camps de concentració de refugiats que s'habilitaren al sud del país veí un cop travessada la frontera, i al cap d'uns mesos una part una part important d’aquells homes es van veure obligats a incorporar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Alguns fins i tot es van allistar a la Legió Estrangera o es van introduir a la Resistència per continuar lluitant contra el feixisme.
Amb l’ocupació de França per part de l’exèrcit nazi alemany, a partir del maig de 1940, molts d’aquests republicans van ser capturats i internats en camps de presoners de guerra. Amb la connivència del règim feixista de Franco, havien estat abandonats a la seva sort pel govern col·laboracionista de Vichy. Classificats com a apàtrides, els van deportar a camps de concentració i els van marcar amb un triangle blau. La majoria dels 9.000 republicans espanyols deportats van ser confinats al complex de Mauthausen (uns 7.532 segons les darreres investigacions), on hi van morir uns 4.435.
Altres camps amb presència de deportats espanyols van ser els de Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Bergen-Belsen i el de Ravensbrück (per a dones). La majoria no van ser enviats a camps d’extermini, com Auschwitz, tot i que alguns hi van acabar. Més del 60% hi van morir: per l’extenuació dels treballs forçats, per les malalties, per inanició, per les execucions, per les tortures, a la cambra de gas o a causa d’experiments mèdics, és a dir, pel tracte atroç al qual foren sotmesos.
Cartografia de l’horror nazi
Un total de seixanta homes que havien nascut a Sabadell o bé que hi vivien i hi treballaven en el moment d’esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, van ser deportats als camps nazis. Entre els mesos de maig i juny de 1940, amb l’ocupació militar alemanya de França, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, tot plegat es va precipitar. Els sabadellencs van ser capturats i detinguts, i van iniciar un itinerari que resseguiria una veritable cartografia de l’horror: la que va gestar i executar, de forma sistemàtica, cruel i inhumana, l’Alemanya nazi. Prèviament a la deportació final, aquests sabadellencs van ser reclosos en diferents camps de trànsit i triatge de presoners –denominats frontstalag, stalag, oflag o dulag–, que estaven distribuïts per diferents punts d’Alemanya, França i Àustria.
Un total de cinquanta-set sabadellencs van anar a parar –o van passar un temps– al complex de Mauthausen, dels quals trenta-vui hi van morir: trenta al subcamp de Gusen, quatre al Castell de Hartheim, tres al mateix camp i un al subcamp de Ternberg. De la resta, un va ser deportat i va morir a Auschwitz, un altre va sobreviure al camp de Neuengamme, un altre va ser supervivent del camp d’Aurigny, un altre va sobreviure al camp de Buchenwald, un altre va sobreviure al camp de Dachau i finalment un darrer va ser supervivent del camp de Sachsenhausen.
Memòria i família
El recorregut d’aquestes persones, des que van abandonar Sabadell fins a la seva deportació als camps nazis i el final de la Segona Guerra Mundial, va poder ser resseguit d’una forma molt fragmentària o gairebé inexistent per part de les seves mullers, fills, familiars i amistats. El dolor per la seva desaparició, el neguit i l’angoixa pel desconeixement que es tenia sobre quina va ser la seva destinació i el silenci forçat per les circumstàncies del règim feixista i repressor de Franco són fets que els van marcar profundament durant molts anys.
La història de l’experiència de la deportació concentracionària en els camps nazis ha estat recollida per alguns dels testimonis que la van sofrir, com també per diversos historiadors, investigadors i escriptores. En el cas de Sabadell, el deportat Fèlix Calatayud Tormo va escriure les seves memòries a França, l’any 1996, i altres dos, Conrad Crespí i Eduard Garrigós, ens han deixat el testimoni de les seves memòries, encara inèdites, que algun dia es mereixerien de sortir a la llum.
Amb els treballs per a l’exposició s’ha aconseguit posar rostre a la deportació sabadellenca en el cas de 23 persones, aplegar la documentació dispersa i diversa sobre el que se sap de les seves històries de vida i copsar quina es la memòria i el record que en preserven les seves famílies i descendents. La recerca ha de continuar i a les víctimes no se les pot oblidar, per foragitar el feixisme i el totalitarisme per sempre més.
Eduard Garrigós i Soler, amb l’uniforme de pres de Mauthausen i amb el número de matrícula arrencat, ca. 6-22 de maig de 1945. Foto: Francesc Boix / MHC, Fons Amical de Mauthausen.
Miquel Vial (amb el fusell alçat) al front d’Aragó, setembre-octubre de 1936. Ell i el seu germà Antonio van ser deportats a Mauthausen l’agost de 1940, i ambdós van sobreviure . Foto: cedida per Gerard Vial i Maria Lluïsa Prior Vial / MHS
Sortida d’un tren de milicians amb destinació al front de guerra, a l’estació dels Ferrocarrils del Nord de Sabadell, desembre de 1936. Foto: Antoni Martí i Basté / Fundació Bosch i Cardellach.
Grup de deportats alliberats al camp nazi de Mauthausen, tres d’ells sabadellencs, ca. 6-22 de maig de 1945. A l’esquerra, agenollat, Pablo Alós Escartín; al seu costat, Joan Capellas Fages. A l’esquerra, dret i amb gorra, Eduard Garrigós i Soler; al seu costat, el valencià Casimir Climent . Foto: Francesc Boix / cedida per Maria Antònia Oliveras Pons i Antoni Pons Vilaplana, AHS
Visita de Heinrich Himmler al camp de Mauthausen. Vestit de negre, amb un braçalet amb l’esvàstica, el Gauletier (governador) de la província de Linz, August Eigurber, abril de 1941. Foto: autor desconegut / MHC, Fons Amical de Mauthausen
Llamborda stolpersteine dedicada a Rafael Monllor Belenguer, assassinat al Castell de Hartheim l’any 1941, posada al carrer de Llobet de Sabadell. Foto: Genís Ribé / MHS
Camp d’internament i concentració de Sant Cebrià de Rosselló, ca. abril-maig de 1939. Hi apareix, ajupit, Josep Rodríguez, sabadellenc deportat a Mauthausen el 1941 i assassinat a Gusen el maig de 1943. Foto: autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS.
Patrimoni Història
