Jordi Borràs

El gran angular, entre la ciutat i el món “antiurbanita”

David Ramon (text) , Albert Salamé (fotografies)

“Sóc il·lustrador i un dia em vaig trobar vivint de la fotografia”. Així es defineix el fotoperiodista Jordi Borràs que resideix en un punt indeterminat del Vallès. La premissa de la trobada és no concretar més. El gracienc de naixement representa una de les anomalies que viu el país i molts periodistes arreu del món: està amenaçat i ha estat agredit per l’extrema dreta. Però el seu mèrit no és aquest, sinó la reconeguda tasca darrere la càmera fotogràfica: informa dels moviments socials de canvi, documenta personatges i accions del feixisme actual, i darrerament també ha girat l’objectiu més enllà dels escenaris urbans.
Respectem el zel, tot i que admet que la desprotecció ve de les connexions entre l’extrema dreta i els cossos policials amb accés a les dades: “La gestació de l’extrema dreta a Espanya neix a l’entorn militar i policial a primers del segle xx: abans del feixisme. Està documentat i persisteix en l’actualitat”, com el cas del policia que l’ha agredit recentment al crit de “Viva Franco”.
Estil propi? “Els forògrafs tenim els nostres tics. Deu ser senzill identificar-me, però no l’he buscat. Sóc autodicacte i he anat creixent”. La imatgeria del vallesà és reconeixible, entre d’altres, per la proximitat amb l’escenari: “En una manifestació tiro amb una òptica de gran angular de 35 mil·límetres, que t’obliga ser a dins de l’escena. Tot el conflicte de Can Vies el vaig fer amb aquesta òptica fixa, obtenint l’autenticitat. Ara bé, amb temes d’extrema dreta, aquí, he hagut d’acabar treballant des d’un balcó amb el teleobjectiu.”

Fugint de la neutralitat
El periodisme, per Borràs, és una eina de transformació social: “D’altres ho voldran vestir d’una neutralitat que en realitat és falsa. Un periodista no pot ser neutral i objectiu. Tot allò que produïm està subjecte a la manera de veure el món, i el que hem de ser és honestos.” La subjectivitat que no s’ha de confondre amb la defensa d’uns interessos externs: “Me’n guardaré prou: mai a sou d’un partit polític o d’una gran empresa, ni tindré un contracte fix amb un mitjà. Això em dona llibertat. És important que el periodista estigui el màxim de deslligat de possibles interessos”.
A partir d’aquí, Jordi Borràs s’ha trobat especialitzant-se sobre l’extrema dreta: “Em va anar interessant aquesta antítesi d’allò polític i el món de la denúncia antisocial. Jo no estudio l’extrema dreta des d’un despatx de la universitat. Me’n vaig a documentar-la allà on és. I ara me’n vaig a fora, Polònia, Hongria,... on no corro perill. M’agrada ser on passen les coses. Dir que la meva feina serveix per ‘frenar’ és agosarat. Conscienciant ja en tinc prou. Amb prou feines tenim clar com combatre-la a nivell global.” I hi veu diferències: “Abascal no és Le Pen”. Le Pen representa un partit contra la casta política, i Abascal presenta una escisió del Partit Popular: “No és antisistema, sinó de la casta: hi ha aquest deix tradicionalista, caspós, ultraconservador, nacionalcatòlic,... s’assembla més a l’extrema dreta polonesa.” Els mitjans de comunicació l’han menystingut, i mentrestant d’altres en fan propaganda posant micròfon de forma acrítica.
Per Borràs, la resposta de l’esquerra ha de ser no comprar el seu joc, com li va passar a Manuel Valls: l’esquerra s’ha d’afiançar als seus valors: ha de ser propositiva i proactiva. La socialdemocràcia s’ha anat desintegrant arreu d’Europa i, quan no hi és, hi penetra l’extrema dreta.
Jordi Borràs, coautor de Dies que duraran anys i autor de La revolta catalana, així com de l’assaig Desmuntant Societat Civil Catalana, també segueix de prop el moviment independentista català, que analitza amb la mateixa mirada implicada, però narrat amb gran angular: “Fa falta temps, fa falta que tot es posi a lloc: veig l’1 d’octubre com un combat de boxa: el primer round el va guanyar l’independentisme, el segon, el 3 d’octubre, també. El tercer va ser molt llarg i agònic i acaba el 27 d’octubre amb un KO tècnic. Ara som a la cantonada del ring mentre ens curen les ferides i ens tiren una galleda al cap”. Ara bé, “si ens hem de guiar per la història de l’estat espanyol, Catalunya serà independent més d’hora que tard. L’actitud impositiva, sense negociar, ha fet desaparèixer l’imperi que era, perdent territoris des de fa 400 anys. La fortalesa de l’independentisme és que un alt percentatge de l’independentisme és nou: són els més convençuts perquè venen de l’autonomisme, i a més, Catalunya ha tocat el sostre del que era l’autonomia, i s’ha acabat.

Ara, una mirada més serena
Conegut per les imatges de l’entornurbà, Jordi Borràs ha encetat darrerament una mirada cap al món rural-natural i el patrimoni, a través de la revista La Mira. Com a bon barceloní, ha crescut entre aquests contrastos: les escapades de Gràcia eren cap al poble dels pares, a la Terra Alta: “Ens passàvem totes les vacances i caps de setmana llargs allà: fèiem la verema, l’oliva, l’ametlla,... Sempre m’ha atret aquest punt antiurbanita”. I ara, amb La Mira “fem un periodisme més pausat, fora de l’actualitat, cosa que permet desintoxicar-me del trepidant món de la política catalana”. Un descobriment fotogràfic ha estat el vestigi d’unes antigues mines del Tagamenent.
Al Vallès “m’hi porta el desastre de l’habitatge a Barcelona: la situació em va animar a buscar un altre tipus de vida, lluny i alhora a prop de la ciutat. Faig una feina que tant m’és viure en un lloc com en un altre, perquè recorro tot el país, i ara viatjo molt.” A la comarca, Borràs hi troba “un entorn amb molts contrastos: tens ciutat, però un món rural que sembla mentida que sigui al costat de Barcelona, com Marata, el Montseny, els Cingles del Bertí, la Mola”. I això va associat a una evolució vital: “Cada cop m’adono que sóc més antisocial i la meva tendència seria anar a zones més despoblades.”
Però Jordi Borràs mai no fugirà per por: “Intento no tenir-ne, i he après a conviure amb certes cauteles. Si tinc dues cames i dos braços a lloc és perquè he portat bé la por, perquè, si nó, et paralitza”.
“M’odien perquè tinc documentats noms i cares de l’extrema dreta, i això m’ha permès de connectar diversos mons. I és cert que hi ha molta gent que ha evolucionat, però aquests seran els darrers que se n’amagaran.”
Jordi Borràs

Jordi Borràs, càmera en mà i disposat, com sempre.

Fill d’una família polititzada. Jordi Borràs (Barcelona 1981) és fill d’Enric Borràs, impulsor de la revista i editorial El Llamp: “Va ser de les primeres en publicar llibres de temàtica independentista, cap als anys 80”. L’avi va ser capità d’artilleria de l’exèrcit de la República. Li va tocar disparar contra el propi poble, a Gandesa, quan va ser pres per les tropes feixistes: va patir presó, camp de concentració, el maquis... “Som d’una família de quatre generacions agredides per forces armades d’extrema dreta.”

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara