El Camí dels monjos, un itinerari històric del Vallès

El vell recorregut de 27 quilòmetres coincideix amb l’espai on discorre la via verda Collserola-Sant Llorenç del Munt

Un valuós espai natural, el de la via verda del Vallès Collserola-Sant Llorenç del Munt, torna a estar sobre la taula com a proposta d’un nou i singular parc al cor del Vallès més urbanitzat i poblat. Es tracta d’un espai que s’estructura des de les àrees agroforestals de la plana vallesana, seguint els eixos fluvials de la riera de les Arenes-Rubí i del riu Sec-riu Ripoll, que constitueix un preuat mosaic d’ambients agrícoles i forestals.

Josep Germain (text) , Josep Prims (fotografies)

La llegenda del Camí dels Monjos ens recorda les capricioses condicions d’un bisbe que va autoritzar que els monjos que habitaven a Sant Llorenç del Munt poguessin establir-se al Vallès si caminant recte i sense travessar cap torrent trobaven un lloc adequat per instal·lar-se a la plana. La proposta de crear la Via verda Sant Llorenç-Collserola parteix d’unes bases més tècniques, les de la teoria ecològica i de l’ordenació del territori, però coincideix en l’espai amb l’entorn pel qual discorre el Camí dels Monjos, atès que la millor manera de connectar els parcs naturals de Sant Llorenç del Munt i de Collserola a través d’espais naturals continua sent pel mateix lloc per on suposadament van passar els monjos de la llegenda.
L’antiguitat de les llegendes es perd en temps, per això són llegendes, però perquè semblin verídiques s’han de fonamentar en alguna base real. Possiblement, la via romana que anava d’Ègara a Barcino passava pel mateix lloc per on ara passa el camí dels Monjos i va servir per encaixar sense massa dificultats aquest altre camí tan llegendari com vallesà.
En moltes de les masies vallesanes és fàcil trobar-hi fonaments o restes de l’època romana, de manera que el paisatge agroforestal que encara resta al Vallès és hereu d’aquests antecedents seculars i no deixa de ser una pàgina més de la història vallesana que no es pot deixar perdre.
El Camí dels Monjos travessava un territori de conreus, rius i boscos, amb un pas molt proper a una estructura de masos, masies i edificis rellevants i de vida rural intensa; edificacions històriques com Can Solà i Can Magí i Can Camps, a Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xipresos, Can Barata, Can Viver de la Serra, Can Barnola, Can Feliu i Can Poncic i Can llobateres i Can Sabater, Can Amat, Can Parellada, Masia dels Bellots, Can Torrella del Mas, Can Berardo i Can Canals i Sant Julià d'Altura, Torrebonica, Can Bon Vilar, Can Montllor, Torre de Mossèn Homs, Can Sales, Cant Font, Can Avellaneda i Castell de Castellar, i Can Duran i Can Solà del Racó fins el Pla de Sant Llorenç.

Una plana relativa
Quan s’anava a peu o amb animal de bast, el concepte de plana era relatiu, fins i tot a la plana del Vallès les torrenteres i rieres que s’hi encaixen profundament ja demostren que la plana no ho és tant de plana com el seu nom indica. Tot i això, el Camí dels Monjos va saber optimitzar l’itinerari i es va establir sobre la llarga carena que de nord a sud separa el sector del Vallès que drena les aigües cap al Llobregat del sector que les aboca al Besòs. I si es mira un mapa topogràfic de Catalunya, es veurà que aquesta divisòria d’aigües continua nord enllà, fins al cim del Puigmal! Els ramats que baixaven a hivernar al Vallès ja coneixien aquest camí i el resseguien. Això d’anar del Vallès al Pirineu no és una idea recent. La geografia a vegades ofereix espais que, com aquest sector vallesà, han tingut i tenen un alt valor simbòlic.
La situació estratègica d’aquest espai que comunicava Collserola amb el Vallès ja l’evidenciava la via romana que anava a Barcino, però també passava per aquests verals el camí Romeu de Barcelona a Montserrat o el camí ral de Barcelona a Manresa. I avui dia, excursionistes i ciclistes el continuen recorrent, tant pel fet d’aprofitar una traça que existeix de molt antic com per haver-se mantingut apartat del creixement urbà de les ciutats vallesanes i trobar-se enmig d’un valuós paisatge agroforestal.
Un dels dèficits del creixement urbanístic de les ciutats vallesanes, especialment les de l’àmbit metropolità, ha estat el d’espais lúdics, d’espais on poder fer esport, on gaudir del paisatge i de la natura. Per això els excursionistes han aprofitat des de sempre la xarxa de camins que recorre la comarca. No és casualitat que el mateix camí dels Monjos estigui senyalitzat al llarg dels seus 27 quilòmetres de recorregut, és el conegut PR-C 31 que es troba en totes les guies i pàgines web d’itineraris.

Identitat vallesana
El Camí dels Monjos avui és un camí històric senyalitzat, meitat rural en el medi natural i meitat urbà en alguns nuclis urbans com Terrassa i Sant Cugat, i al seu entorn hi ha gairebé 750.000 habitants en els vuit municipis que el camí enllaça.
Dissortadament, els poders públics no han estat prou sensibles als valors paisatgístics de la comarca ni a les necessitats dels seus habitants i alguns trams dels camins tradicionals que creuaven el Vallès han estat malmesos per infraestructures viàries –només pensen en els cotxes, no en els vianants–, urbanitzacions i polígons industrials. És per aquest motiu que l’anomenada Via verda Collserola-Sant Llorenç proposa recuperar aquesta xarxa de camins i restaurar el paisatge que els envolta. A l’àmbit metropolità, després de recuperar per als ciutadans i, en part, naturalitzar les lleres dels rius Llobregat i Besòs, li ha arribat l’hora al Vallès, i ara és aquest sector agroforestal situat entre Terrassa-Sant Cugat i Sabadell-Cerdanyola el que caldria salvaguardar.
Recórrer el Camí dels Monjos és com assistir a una lliçó pràctica de geografia. Pel fet de situar-se en un sector relativament alt de la plana –la carena que separa el Llobregat del Besòs i on també hi ha la serra de Galliners, una petita elevació al mig de la plana– permet comprendre el que és realment el Vallès. Des d’aquest camí es pot observar en tota la seva magnitud la plana del Vallès i també l’inici de la del Penedès. Pel nord es veu que queda tancada per la Serralada Prelitoral, des del Montseny fins a Montserrat, i pel sud per la Serralada Litoral, des del Montnegre fins al Garraf, amb una finestra que permet veure el mar just on desemboca el Besòs.
La identitat vallesana d’aquest sector ja està construïda, cal vetllar per no perdre-la. La proposta de Via verda Sant Llorenç-Collserola precisament el que fa és superar els localismes i veure la comarca i el seu medi en tota la seva amplitud i en tota la complexitat de les seves interrelacions. Que avui dia Terrassa es preocupi només de la seva anella verda, Sabadell del seu parc agrari o Cerdanyola del Vallès d’un pas de fauna per sota una determinada infraestructura, és no entendre res. En un moment i en un món com l’actual, on la connectivitat és el nou paradigma, o els ajuntaments són capaços de treballar conjuntament en defensa del medi i el paisatge de la comarca o el fracàs està garantit.

Opció ambiental de futur
De la mateixa manera que les ciutats estan connectades a través de carreteres, xarxes de telecomunicacions i d’energia o aigua, els espais naturals protegits no poden sobreviure aïllats, han d’estar connectats entre ells i amb els altres components del medi natural. El parc natural de Collserola està a punt de quedar voltat d’espais urbanitzats i d’infraestructures i, si no s’aprofita l’oportunitat de posar en marxa la Via verda Sant Llorenç-Collserola, d’aquí a pocs anys no serà com una peça de museu dins una vitrina polsosa.
Mantenir un espai lliure i natural al bell mig de la regió metropolitana d’uns quants milers d’hectàrees, com la Via verda Sant-Llorenç Collserola, és la millor manera de lluitar contra tota mena d’amenaces ambientals –també el canvi climàtic– i contribuir al benestar i a la salut dels ciutadans.
Un dels elements que condicionarà el futur del Vallès i el benestar de la seva gent i del conjunt de la regió metropolitana serà l’existència d’espais naturals ben conservats, de paisatges de qualitat i de zones de producció agrària de proximitat. Si no es preserven i milloren els que encara existeixen, segur que més endavant caldrà construir-ne de nous, cosa que sempre serà més costosa i menys eficient. Les administracions tenen el deure de cooperar i actuar amb responsabilitat, tot i que l’experiència demostra que la seva visió ambiental fins ara ha estat per sota del que els ciutadans del Vallès es mereixen.
El Camí dels monjos, un itinerari històric del Vallès

Una imatge nocturna de l’àmbit territorial per on passa el Camí dels Monjos.

Una imatge d’orquídia salvatge, anacamptis pyramidalis, espècie protegida que es troba en aquets paratges.

El camí del Monjos, amb la Mola al fons.

Una indicació del PR C-31, que resegueix el camí dels Monjos.

Un estol de tudons.

Un paisatge agrícola de la plana.

Una imatge de la plana vallesana.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara