D’entre les diverses veus en femení que avui protagonitzen la literatura catalana, Montserrat Espallargas i Barceló (Barcelona, 1964) ens ha lliurat una obra encara breu, però de contrastada qualitat literària. I tres novel·les a diferents ritmes de preparació en garantiran, si més no, la continuïtat.
Escriptora vocacional, amb inquietud per escriure des dels onze anys, es va dedicar inicialment al periodisme. Una etapa que, sobretot als primers temps, la va “omplir moltíssim”. Va treballar a la radiofònica Cadena 13 i a la Cope, i el 1987 va fer el salt a Mallorca, on va viure deu anys. Del Diario de Mallorca va passar, en dues etapes, a la direcció de comunicació de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern de les Illes Balears, amb un interludi tarragoní a la Universitat Rovira i Virgili. Posteriorment, es va incorporar al departament de comunicació d’Unió Mallorquina i finalment va ser directora de comunicació del Consell Insular de Mallorca. “No em vaig cansar tant del periodisme com de la feina vinculada a la comunicació en el món polític, que em va arribar a fracturar des del punt de vista personal”, confessa.

Mallorca com a espai literari
Malgrat aquesta circumstància, Mallorca ha tingut una gran influència en la seva evolució. “Pràcticament tot el que he escrit fins ara hi és ubicat. Jo havia llegit molta obra d’autors que tenen el seu propi espai literari. Estic pensant en Juan Carlos Onetti amb Santa María, Llorenç Villalonga amb Bearn, Juan Rulfo amb Comala o Gabriel García Márquez amb Macondo. Per això sentia també la necessitat de tenir el meu propi espai, i Mallorca actua en mi, en aquest sentit, a mig camí entre la realitat i el mite”.
El 1997 s’instal·la a Terrassa –d’on és la seva parella– i cerca feines que li permetin tenir temps per escriure. Així, exerceix com a formadora ocupacional de comunicació i màrqueting, i també fa cursos de català i d’habilitats comunicatives. A més, té un despatx on instrueix nens i adults en aquestes habilitats per fer front a l’assetjament escolar i al mobbing professional, i també aquelles persones amb dificultats d’establir relacions socials o comunicar-se en públic.
Els darrers temps de l’estada mallorquina, la Montserrat s’havia vinculat a l’Aula de Lletres de Barcelona, i aquesta escola d’escriptura va ser important per a la seva trajectòria. I així, durant deu anys, es va dedicar a escriure una novel·la sobre el món de la política tal com l’havia conegut. Al final tenia 1.200 pàgines, i la va deixar esgotada. Però el més greu va ser que, a causa de la crisi, va quedar-se sense publicar. “Sort que ara tinc l’encàrrec de reduir-la a 600 pàgines, i a la fi podrà veure la llum!”, indica.

La satisfacció dels contes
Mentrestant, s’havia adonat que, si volia prosseguir la carrera literària, era indispensable ser més coneguda. “Em considero, sobretot, novel·lista, però aquell esgotament momentani em va dur, circumstancialment, al conte”, diu. I per això va començar a presentar-se a premis de narrativa, sobretot de base local i comarcal, i a guanyar-los. Considera que “el conte és més satisfactori i no et fa patir tant com la novel·la, que t’obliga a dosificar molt bé la informació, i hi ha moments que sents com una sensació d’abisme”.
Els seus dos reculls narratius, publicats el 2017, són el resultat d’aquesta etapa. Vides de filferro (lii Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra 2016) tracta de la fragilitat humana, i és que constata que “tots som més vulnerables del que sovint ens creiem i que és quan la vida et sacseja que t’adones de la teva fragilitat”. Al seu torn, les narracions de Tot ho dono per perdut (xxiv Premi Joan Marquès Arbona de narrativa Vall de Sòller 2016) “neixen de la sensació de pèrdua –d’un amic, d’un amor, fins i tot d’un fill... – per la qual hem passat, poc o molt, en algun moment de les nostres vides”.

La riquesa dialectal
Montserrat Espallargas té un compromís no solament amb el català com a llengua literària, sinó amb les seves varietats. “La meva família prové de la comarca del Priorat, i aquest fet m’ha influït molt. I quan vaig viure a Mallorca, encara en vaig ser més conscient. Respectant la unitat de la llengua, sempre reivindico aquesta varietat, perquè l’entenc com una riquesa”, afirma. Això també es reflecteix en la novel·la publicada el 2018, tan intensa i reeixida, que és El Clan de Sa Ràpita (xxvi Premi Ferran Canyameres de Novel·la, 2017). Una obra en la qual expressions i paraules com “ho pens”, “crepitàs”, “noltros”, “tenc”, “homos”, “cotxos”, etc., etc., campen pertot.
Una novel·la que, malgrat ser classificada com a negra, l’autora la considera més aviat existencial. “Ho és, sobretot, perquè explora l’ambient d’un determinat col·lectiu, l’universitari, i d’uns personatges que es creuen que estan per sobre del bé i del mal, entre el relativisme moral i l’objectivitat de la llei”, argumenta, tot fent notar que “Milan Kundera sosté que els escriptors no han de ser ni historiadors, ni cronistes, ni periodistes, sinó exploradors de l’existència, de tot allò que la persona pot arribar a ser o a fer”.
Tres novel·les en perspectiva: una que vol allargar, el tema de la qual és el sistema sanitari; una segona en procés de reducció, de la qual ja hem parlat, i una tercera en què està treballant, el tema de la qual no vol revelar, per ara. És evident que l’obra de Montserrat Espallargas –que a Terrassa es mou, sobretot, per ambients literaris i musicals– té corda per estona.