Sagalés, records que venen rodats
Una exposició permanent de vehicles clàssics d’entre el 1850 i el 1920, mostra l’evolució del transport de viatgers i de l’empresa d’autobusos de Caldes de Montbui
Raquel Puig Alasa
(text i fotografies)
Des de fa un parell d’anys, a la principal via de Caldes de Montbui, el carrer Pi i Margall, no és estrany veure calderins i vianants ocasionals aturar-se –ni que sigui un moment– en un nou i gran aparador que transporta automàticament al passat. Es tracta del nou espai expositiu que la històrica empresa de transports Sagalés va obrir, reconvertint l’antic taller d’autobusos. Un espai que fins fa poques dècades, també estava obert però amb el greix, foscor i sorolls propis d’un garatge.
La vintena de vehicles de marques mítiques com Hispano Suiza, Chevrolet, Ford o Peugeot, que ara omplen la sala, llueixen brillants i arrenglerats en una mena de graella de sortida. Sembla que demanen sortir a passejar, o potser són les nostres ganes...
Aquesta reconversió de garatge a museu ha estat obra i dèria de Francesc Sagalés, la quarta generació familiar al capdavant d’una aventura viatgera que, de fet, es remunta al 1641, quan els avantpassats traginaven pell, llana, gel o llambordes. Des dels inicis i al llarg dels temps, l’empresa tendiria a adaptar-se als embats històrics i polítics de cada moment. Va anar fent via amb els diversos vehicles de tracció animal, fins que a principis del segle xx, concretament l’any 1909, resultaria pionera en la motorització de diligències, dedicant-se de forma definitiva al transport de viatgers.
Inspirat en el cotxe de cavalls
De fet, quan mirem el que va ser el primer autobús a motor veiem ben bé – i així ens ho explica en Francesc– com es va inspirar en el darrer cotxe de cavalls pel que fa a la carrosseria, amb la diferència –enorme– que, al capdavant ja hi havia la cabina pròpia d’un vehicle a motor. Aquest vehicle i d’altres similars, els llogava la mateixa empresa i d’altres de catalanes, coincidint amb la primera gran guerra europea, al mateix estat de França. Aquesta és només una de les peces que es poden veure en aquesta exposició permanent i a la qual es fa difícil no pujar-hi o ficar el nas per les finestrelles. No és l’única joia.
En Francesc té una rèplica del primer Mercedes Benz fabricat el 1903, que va adquirir pels sempre curiosos camins del col·leccionisme. Per qui no hi entengui, se’ns presenta com un estrany artilugui, talment un gran tricicle. Però l’alma mater d’aquest museu, ofereix de seguida una ràpida classe de mecànica perquè n’entenguem el funcionament. I és que per a en Francesc aquest garatge és el seu lloc natural. “Quan tenia sis anys ja hi era remenant torns i moles, que també guardo! Després, ben jovenet, vaig aprendre mecànica que em va servir de base quan vaig estudiar la carrera d’enginyer. Aquí, en aquest lloc és on em sento fort”.
Així mateix ho percebem quan fem la visita perquè no pot contenir explicacions més o menys apassionades sobre les màquines que hi anem veient. Especialment sobre un Hispano Suiza de l’any 1916 que a en Francesc li té el cor robat. Explica que, en una d’aquelles estones pel garatge, va descobrir el que per a ell seria un autèntic tresor: el vehicle que havia quedat relegat sota un munt de grans peces de ferralla i pols, fins que el van descobrir i es va decidir a anar-lo recuperant. Ara, l’Hispano surt cada any a passejar en el Rally d’Autobusos Clàssics Barcelona-Caldes que Sagalés organitza conjuntament amb l’associació ARCA de vehicles de transport de viatgers antics. La gent de Caldes el coneix força també per les seves sortides pel poble en festes assenyalades, tal com també passa amb la darrera gran diligència de tracció animal, que surt pels Tres Tombs.
Distribució de places i categories
Aquests primers vehicles se’ns presenten com una gran joguina, tot i amagar quilòmetres d’història. Com algunes de les que ens explica en Francesc i que fan referència, per exemple, a la distribució de les places dels petits autobusos: les de primera, on els seients anaven protegits amb vidres i situats de cara a la marxa, les de segona, on els seients situaven els passatgers uns enfronts dels altres, més estrets: els “entre-cuixats”, ens explica el Francesc. Els de tercera, anaven com podien, al sostre.
Altres històries que es revelen a propòsit de la nostra visita són que l’any 1920 l’avi d’en Francesc va fundar la Cambra del Transport de Catalunya, que posteriorment també ho seria d’Espanya, juntament amb d’altres petits empresaris del sector. Eren èpoques, com també ho va ser la postguerra, on els empresaris del transport de viatgers s’ajudaven.
Durant la Guerra Civil en Francesc recorda les explicacions del seu pare: “el comitè ens va venir a avisar que l’endemà anirien maldades. Vam arreglar els vehicles que van servir pel transport de tropes a l’Ebre, fins que acabada la guerra, i en la fugida cap al nord, molts vehicles van acabar estimbats i abandonats pels pels penya-segats de Portbou. Just acabada la guerra, el meu pare els va anar recuperant amb peces de tot arreu que havia anat guardant, per poder tornar a arrencar el negoci de nou”. De fet, el 1944 es va fundar l’Empresa Sagalés, origen de l’actual.
Aquestes grans joguines, doncs, inclouen mil històries al comptaquilòmetres i ens permeten veure l’evolució del sector de forma ben visual: des d’aquella primera diligència al famós biscuter que tot col·leccionista acaba tenint, o als primers autobusos, preludi dels més grans de mitjans del segle passat. Una vintena de peces que s’han de sumar a les vint més que té guardades en Francesc que, actualment, separa un vehicle de cada sèrie un cop acaba el servei definitivament. “La història la fem els homes, però les màquines ens han ajudat molt i jo algunes d’aquestes me les estimo i em sap greu llençar-les després del servei que han fet”, reconeix. Amb tot, no es vol reconèixer com un gran col·leccionista. Admet que és un món de troballes per casualitat, que se li ha anat fent gran i que li falta espai, tot i que veu difícil engrandir el museu, ara per ara, ja que suposaria un augment d’inversió.
Adaptant-se al sistema elèctric
I és que aquest viatge en el temps, explica les dificultats del present i alhora el repte de futur que suposa adaptar una flota cap al sistema elèctric.
El negoci, en mans dels seus dos fills, s’ha anat diversificant i, a banda de la introducció de vehicles híbrids en línies i serveis urbans, també s’opta a projectes d’àmbit urbà més enllà de l’autobús com ho és per exemple, el servei de bicing elèctric de la ciutat basca de Bilbo el concurs del qual ha guanyat els darrers mesos Sagalés. Una altra de les línies en constant creixement de l’empresa són els serveis discrecionals pels quals hi ha una demanda creixent.
Més enllà d’aquest dia a dia expansiu, del qual Francesc Sagalés se’n mostra orgullós, hi ha aquest petit santuari del passat que convida a imaginar. El Museu del Tranport de Caldes és ben un recorregut per la història del transport col·lectiu i alhora una forma de conservar patrimoni industrial. Es va posar en marxa l’octubre de 2016 i des de llavors hi han passat més d’un miler de visitants.
Patrimoni Transports
