La Guerra Civil explicada en 74 cartes per un jove soldat

Pertanyent a la Lleva del Biberó, amb 17 anys, el jove soldat Jaume Pujadas, de la Garriga, va integrar-se a l’exèrcit de la República

Josep Mas (text)

El jove soldat de la Garriga Jaume Pujadas Paré, que amb 17 anys va ser cridat al front, explica a la seva família com va viure aquella Guerra Civil en 74 cartes que el seu nebot, Francesc Mas Pujadas, va trobar recentment dins d’una caixeta guardada a les golfes de la casa on en Jaume havia nascut l’any 1920.
Formant part de la Lleva del Biberó, va marxar el maig de 1938 cap a terres lleidatanes integrat a la 60 Divisió, 95 Brigada Mixta, 378 Batalló, 4ª Cia, Base 8, C.C. 18, del XVIII Cos de l’Exèrcit Popular de la República. Després va estar a l’Ebre quan la batalla ja havia acabat, i va tornar a l’Urgell i la Noguera quan el general Franco hi començava l’ofensiva final. I allà va desaparèixer perquè des del 30 de desembre de 1938 mai més no se’n va saber res. Jaume Pujadas deu estar sepultat en alguna de les moltes fosses comunes de les terres de ponent que encara no s’han exhumat.
Les cartes de Pujadas traspuen la innocència i la candidesa d’un noiet que expressa sincerament l’enyor que té de la família i els sentiments respecte la seva situació personal i sobre el que viu i veu en una guerra que, tot i l’antifeixisme que professa, no hagués desitjat mai. Es pot dir que són una interessant crònica sentimental inacabada de vuit mesos de la vida d’un joveníssim soldat ras republicà que, segurament, mai no va disparar cap tret.

Dia a dia, mes a mes
Maig
Jaume Pujadas té el primer contacte amb aquella contesa bèl·lica finalitzada ara fa vuitanta anys a primers de maig de 1938, poc després d’incorporar-se a files. Era en un lloc proper a Balaguer (la Noguera), on el front bullia a totes hores. Però com que és baix i estret de pit, està apartat de la primera línia ja que la seva Companyia de Dipòsit és afortunada tot i estar a la vora del punt més calent: “Ens acostem al front. Se senten les canonades”.
A les primeres cartes que envia els assegura que està molt bé i els explica com és i què fan a la companyia: “Estem a la Companyia de Dipòsit, que són els que serveixen poc per anar al front. Tots pateixen d’un mal o altre, com alguns que els falta un ull, n’hi ha que són coixos, trencats, i la majoria els han d’operar. Lo que és jo no pateixo de cap mal, sinó que sóc baix o estret de pit com molts. Per ara no anirem al front. No podem estar millor, no fem res més que menjar i dormir”.
Passen les setmanes, i des de Montclar d’Urgell, on ja està instal·lada la Companyia de Dipòsit, escriu que els continuen dient que no hauran d’entrar en combat. Però no les té totes: “Si els feixistes ataquessin fort, no sé si ens hi farien anar” diu. A gairebé totes les cartes demana coses que necessita: “Espardenyes, una llibreta, un cinturó, un llapis, una goma, 3 tubos de goma, una tovallola, una pastilla de sabó per la roba i una d’olor per rentar-me, agulles, fil, un ganivet, una cantimplora, xocolata i llet condensada”.
Allà el menjar a vegades no està en bones condicions: “He estat malalt dos dies. Potser ha estat el bacallà amb cigrons que ens han donat”. Es queixa de la falta d’aigua i també del preu dels ous, que “al poble, van a 20 pessetes la dotzena” i ja no en pot comprar perquè se li acaben els diners que es va emportar. Però veient com va tot, els diu que no n’hi enviïn: “No m’arribarien” afirma amb seguretat.
A cada carta, té una atenció especial per a la Teresa, la seva germana, de sis anys: “Doneu una abraçada de part meva a la Teresa, que l’estimo molt”. I està satisfet de rebre correspondència de la família: “Sort d’aquesta carta, perquè encara estaria malalt si no n’hagués rebuda cap”.
Si les cartes d’en Jaume no estiguessin datades, seria fàcil determinar-ne el moment de l’any en què les escriu perquè dóna pistes clares dels cultius de l’hort. Pagès com és, ho recorda amb enyor: “Quin greu no poder tenir les cireres i les maduixes de l’hort!”.

Juny
Fa guàrdies en el mando de la 95 Brigada Mixta però s’avorreix: “Aquí, com que no coneixem ni diumenges ni dilluns, tots els dies són iguals. Des que estic separat dels companys no he passat ni un dia divertit”.
Però almenys durant unes setmanes, les hores vagaroses se li devien acabar perquè a Montclar la majoria dels homes eren a la guerra: “Em sembla que ens estarem encara molts dies aquí perquè ara ens faran treballar a segar el blat perquè en aquest poble no hi ha homes a penes per cultivar tres quarteres de terreny, i ho haurem de fer nosaltres”.

Juliol
La guerra es comença a complicar molt per al bàndol republicà. En Jaume reflexiona sobre la seva situació personal respecte als nois que estan al front: “Nosaltres sí que podem cridar victòria. Per ara no fem absolutament res, només a la nit dues hores de guàrdia a casa el comandant. Mentres, en canvi, als pobres xicots que estan en els batallons els fan fer la instrucció, i als sapadors els fan fer trinxeres. Mentres les facin aquí encara, perquè el dia que els portin a primera línia de foc a construir-les, ja els planyo!”.
Comença a haver-hi rumors que la guerra s’acaba i se’ls vol creure: “Potser que la guerra ja no durarà gaire. Millor que fos veritat, perquè jo ja la tinc ficada al cervell aquesta maleïda guerra que ha destrossat famílies enteres”.
Ara no es queixa del menjar, però en mira d’aconseguir per altres camins, i ho fa amb una singular moneda de canvi: “El tabac que em donen miro de canviar-lo, però aquests pagesos no es deixen fotre i per poca cosa ja et demanen quasi tot el paquet”.
En una carta explica una festa que fan les companyies que estan a Montclar i als entorns: “A la festa del 19 de juliol han vingut noies del partit socialista de Barcelona i a nosaltres ens han fet desfilar pel poble. Dèiem que aquest dia ens donarien molt extraordinari i tot plegat res. Al matí, a més del cafè, una lateta de sardines per tres, i per dinar, llenties, fideus, deu prunes, una graciosa i una ampolla de xampany per deu nois. Per sopar, mongetes vermelles, i aquí està tot. Han fet un míting i ball, però com que hi havia poques noies només ballaven tinents, capitans, comissaris… i els soldats s’ho tenien que mirar. En canvi, a la nit hasta jo vaig ballar”.

Agost
Després de tants dies, ja té la mida presa del poble i de la seva gent: “Més de la meitat són feixistes i ni et donen la merda que caguen. Hi ha dies que anem a veure si ens volen vendre un tros de pa i ens diuen: “A fe xiquets, si no en tenim”. Doncs veneu-nos un parell d’ous: “Ai xiquets, si nosaltres els hem de comprar”. De vi tampoc en tenen: “Ja l’hem acabat”. Coneixen la guerra com vosaltres?” es pregunta.
Un altre cop té un record per als cultius de casa en una carta que envia a l’àvia: ”Que bonica que deu estar la vinya a punt de veremar! Ja que jo no hi puc disfrutar-hi, almenys hi disfruteu vos anant-los a collir”. I en una carta expressa a la seva germana Teresa li diu: “Menja els préssecs que jo em menjaria. Vull que creixis força! I menja força pa amb tomàquet!”.
Com que a la companyia tenen força temps lliure, els fan classes: “Em va molt bé perquè ens ensenyen a no fer faltes. En canvi, la quitxalla del poble no hi pot anar i tot el dia volten pels carrerots”.

Setembre
Malgrat les penúries derivades del temps, de la brutícia, de la falta d’higiene i del menjar que els donen, comença a pensar que aquesta manera fàcil de viure la guerra no pot durar: “Algun dia em tocarà anar al mateix lloc on es troben els companys del poble. Però mentrestant hauré passat cinc mesos, que qui sap on estaria ara. Qui sap els que tornaran dels que marxàrem del poble tan contents”.
La vida a la companyia continua més o menys igual de tranquil·la, i com que té temps, poden voltar: “Avui hem anat al canal a rentar la roba, i ens hi hem banyat”. Es refereix al canal d’Urgell, que passa per Montclar.
Si es queixa de la gent del poble, ara també està molt decebut d’alguns dels seus companys: “Aquí estan acostumats a rebre paquets que costen un dineral als seus familiars. I quan un altre company en rep un de senzill, encara se’n foten. Em va passar el dia que vaig rebre el paquet i van veure les peres seques i el formatge passat. Els companys es foteren a riure dient: quines peres que puden, goita el formatge, goita, ecs, uix, quin fàstic... Quines esperances t’han de donar aqueixos companys si se te’n burlen? Què en pots esperar d’ells?”.

Octubre
Sap que li envien guants: “Dieu que ja m’heu enviat els guants i que us han costat un dineral. No passeu cuidado que no els perdré. Per perdre’ls hauria de perdre la vida” diu convençut que els defensarà com sigui. Els torna a requerir la manta i hi afegeix “un passamuntanyes d’aquells que només es veuen els ulls”. Torna a dir que no li enviïn fruita fresca: “Dels dos préssecs que vau enviar, només van arribar els pinyols. De carn res de res. L’havien robat”.

Novembre
A la primera quinzena de novembre, passa un dels moments més delicats: “Estem en un moment crític. Crec que ens porten a l’Ebre, on està la nostra Brigada”. La temença es concreta pocs dies després quan en una carta els diu que ja és a l’Ebre i, per primer cop, en un batalló de combat. I n’està molt satisfet: “Estic molt orgullós d’estar al Batalló, doncs si hagués tingut la sort o la desgràcia de quedar-me a la Companyia, me n’haguera marxat voluntari. Així que no patiu per mi, que faré tot el que podré per protegir-me de les bales feixistes”. I s’acomiada dels de casa amb un “Salut i sort, que és el que em desitjo a mi!”.
En la 4a Companyia del 378 Batalló de la 95 Brigada Mixta l’han fet fuseller: “No us cregueu que estigui enxufat, doncs sóc fuseller com els demés. Això no vol dir que a tots ens tenen de matar, doncs hi ha molts amics del poble que fa dos anys que en són i encara són vius”. I com a resum del seu estat d’ànims, acaba dient resignat: “No estic bé com abans, però tampoc malament”.
El desig de tornar a casa i de fer una vida normal és cada vegada més intens: “Cada dia estic desitjant més que s’acabi aquesta guerra i poder tornar aquí, menjar lo que ja fa set mesos que no tasto, i viure tranquil com antes, disfrutar ara que estava a la flor de la joventut, i córrer de poble en poble amb la bicicleta que ja no em recordaré de muntar-hi. També per poder-me treure el bestiar, posar-me la roba neta cada setmana, i rentar-me cada vegada que vulgui, cosa que ja fa més de deu dies que no he fet”.
En aquest mateix sentit, una nit somia la tornada: “S’havia acabat la guerra i veníem els amics del poble cap aquí i us havia donat una sorpresa perquè us crèieu que estava mort. Però l’àvia ja tenia preparat un pastel molt gros, doncs em deia que ja sabia que avui tindria que venir jo”.
Després dels somnis, torna a la realitat: “Les rates se’ns ho mengen tot. Ahir en vam atrapar una, li foradàrem el cap amb una agulla, li tallàrem les potes perquè no pogués córrer i el morro perquè no se’ns mengés res més. I l’hem penjada, vejam si escarmenten les altres”.

Desembre
Després de l’Ebre, el seu Batalló es trasllada en tren fins a Barcelona. Allà viuen moments d’esperança, però duren poc. El 10 de desembre escriu: “Al passar en el tren pel carrer Aragó, les dones ploraven i moltes ja es creien que s’havia acabat la guerra. Però quan haguérem passat, ja tornàrem a estar tristos”. Perquè de seguida agafen un altre tren cap a Bellpuig, per trobar-se amb la resta de la 60 Divisió, situada als plans d’Urgell.
En el trasllat des de l’Ebre ha passat moltes fatigues i es lamenta que no li han donat ni les sabates que tant necessita ni roba: “Aquests dies de viatge a peu, en tren i camió he patit molt doncs sempre que teníem que caminar plovia, i amb espardenyotes estripades que, molles a més no poder, m’han dit prou i m’he tingut de posar les sabates, que no les puc portar de petites. A l’últim tindré d’anar descalç”.
Un cop instal·lat en el nou destí, en Jaume ja no és fuseller: “Em posaren d’enllaç al batalló, però no sé si durarà. Si no tinc unes bones sabates no sé com passaré l’hivern ja que he de portar partes a les nits. De moment, les que tinc ja les he tingudes d’obrir del mal que em fan al taló. Hi tinc una llaga que no crec que se’m curi”.
A finals de desembre, comença l’ofensiva de Franco sobre Catalunya, amb atacs continus de l’aviació: “Aquí estem passant uns dies que sempre tenim l’aviació al damunt, de bon matí hasta que es fa fosc i no paren mai de tirar. L’aviació feixista també ens tira papers que diuen que ens passem, que allà estarem més bé”.
L’última carta que escriu a la família el divendres 30 de desembre de 1938 arriba a casa seva a primers de gener de 1939. Desitja un bon any a la família i a ell mateix: “Ara ja diuen que s’acabarà aviat la guerra i, si torno, us vull veure ben bons. Felicitacions i un bon any que no hi falti res i que jo pugui tornar per veure brotar els ceps i els cirerers que bé penso que ja s’haurà acabat aquesta guerra que tothom tant desitja que s’acabi”.
Però de moment, a final d’any, la guerra no s’atura. Al contrari: “L’aviació continua passant. I no paren mai de tirar fins que es fa fosc”.
Després d’aquesta darrera carta, res més. Fosa a negre…
La Guerra Civil explicada  en 74 cartes per un jove soldat

Una imatge del jove Jaume Pujadas Paré.

Un recull dels sobres utilitzats per enviar les cartes.

Francesc Mas, amb una carta del seu oncle. Foto: Griselda Escrigas/ El9Nou.

Carta escrita per Jaume Pujadas a la seva germana.

Sobres dibuixats i personalitzats per Jaume Pujadas.

Una postal que els donaven al front per escriure.

Carta amb els efectes de la censura on el jove Jaume Pujadas descriu el seu pas per Barcelona.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara