Tresors amagats a la Serralada Litoral

El parc de La Serralada Litoral és un barret ben verd a cavall entre el Vallès i el Maresme

El Parc ocupa una superfície de 4.706 hectàrees i l’instrument normatiu és el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de la Conreria-Sant Mateu–Céllecs aprovat pel govern català l’any 2004. Amb la creació de la Xarxa Natura 2000, el parc s’hi ha incorporat juntament amb el parc veí del Montnegre i el Corredor, amb la denominació de Serres del litoral septentrional.

Roser Loire (text) , Consorci del Parc de la Serralada Litoral (fotografies)

Ens agrada dir que el Parc de la Serralada Litoral va néixer fruit de la voluntat popular de protegir aquest trosset de la Serralada de Marina –nom comú amb què es coneix aquest tram de serra litoral–, quan els processos urbanístics i especulatius de finals dels anys vuitanta posaven en perill la seva continuïtat com a espai natural no urbanitzat. Aquell impuls ciutadà va dur a un nucli inicial d’ajuntaments del Maresme i del Vallès Oriental, les dues comarques que abasta el parc, a sol·licitar la inclusió d’aquest espai natural al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) que llavors s’estava redactant. Avui el parc de la Serralada Litoral és un barret ben verd a cavall entre el Vallès i el Maresme, cobejat pels milers de persones que el freqüenten, en un nombre creixent, a vegades sense prou cura. Un espai natural farcit de biodiversitat i de tresors amagats, entre els quals nombrosos vestigis prehistòrics, que deixen clar que els humans hi han anat deixant petja des de temps antics.
Amb l’aprovació del PEIN per part de la Generalitat l’any 1992, es va assolir l’objectiu de protecció incloent aquest espai natural amb el nom d’Espai d’Interès Natural de La Conreria-Sant Mateu-Céllecs. La denominació actual de Parc de la Serralada Litoral és l’opció per fer-ne un nom més amable de recordar i pronunciar, i també per incloure terrenys del sòl no urbanitzable dels municipis que l’integren no inclosos dins l’EIN però sí gestionats des del seu òrgan gestor, el Consorci del Parc de la Serralada Litoral. Des del 1998 el Parc forma part de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona.
Actualment formen el Consorci del Parc de la Serralada Litoral la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, els consells comarcal del Vallès Oriental i del Maresme i els ajuntaments vallesans de Martorelles, Montornès del Vallès, la Roca del Vallès, Santa Maria de Martorelles, Vallromanes i Vilanova del Vallès i els maresmencs d’Alella, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Òrrius, Premià de Dalt, Teià, Tiana i Vilassar de Dalt.

La Conreria, Sant Mateu i Céllecs
Geogràficament, el parc se situa a la serralada que fa de frontera entre el Vallès i el Maresme i separa la costa i la plana maresmenca de la depressió vallesana. Eminentment forestal, caràcter refermat pel progressiu abandonament de l’activitat agrícola, el parc és un barret verd de vegetació mediterrània que fa de partió comarcal.
Orientat de sud-oest a nord-est, comprèn tres unitats ben diferenciades que li donen nom i caràcter: la Conreria, el massís de Sant Mateu i el massís de Céllecs i constitueix un dels conjunts granítics de més interès de Catalunya. Els turons de Galzeran, de Castellruf, del castell de Sant Miquel, de Sant Mateu, de Baldiri, de Montcabrer, de Burriac i de Céllecs són bons miradors per allargar la vista cap al Vallès i el Maresme. Pinedes i alzinars són les formacions vegetals predominants, i les que donen color i textura al parc, sempre verd perquè són boscos perennifolis que no perden la fulla.
En els darrers anys, els cicles de sequeres afegides als efectes del canvi climàtic estan afectant i debilitant precisament les pinedes. El Tomicus, per exemple, un escarabat perforador autòcton ha esdevingut una plaga que genera grans mortalitats i contra la qual s’estan fent esforços per mitigar-ne l’expansió. El Maresme va ser notícia fa uns tres anys precisament per aquesta afectació. De ben segur que en els propers anys veurem canvis en la vegetació que fins ara tenim al parc.
La mateixa forma del parc ens parla de la seva vocació forçosa de barret: el dibuix dels seus límits, vorejant en molts casos amb urbanitzacions que des dels municipis s’enfilaven cap a la muntanya, ha restringit aquest espai natural a les parts més careneres de la serralada, generant una morfologia si més no curiosa i ecològicament poc desitjable.
Amb l’objectiu de corregir aquesta situació, de buscar coherència i consistència en la protecció dels hàbitats i les espècies, i d’afavorir la biodiversitat amb la incorporació d’ecosistemes més oberts poc representats al parc, entre d’altres, des de fa un temps es treballa per a l’ampliació del parc. És un procés no exempt d’entrebancs seriosos, però cal esperar que aquesta ampliació treballada i acordada amb tots els municipis podrà finalment veure la llum, fet que representarà un salt endavant en la gestió del parc i en la protecció del seu ric patrimoni natural i cultural.

Un territori divers
Condicionat per la seva mida, morfologia i la gran freqüentació que suporta, el parc de la Serra Litoral és alhora un territori ric i divers que sorprèn a qui s’hi acosta i es pren un temps per descobrir-lo com un espai ple de tresors i sorpreses amagades. De relleus suaus i alçades moderades, –el cim més alt és el turó de Céllecs amb 535m–, la naturalesa granítica de tot el parc genera aquí a allà zones amb pendents més acusats, o petits cims com el que corona el castell de Burriac.
La vegetació és fonamentalment de caràcter mediterrani, tot i que a les obagues i rieres del vessant del Vallès apareixen espècies de clima més atlàntic com el boix grèvol, l’evònim o l’auró negre. Quan s’arriba al parc de seguida es pot percebre la diferència entre les dues vessants. Mentre al vessant del Maresme, més sec i assolellat, hi dominen les pinedes de pi pinyoner que entapissen d’un verd brillant la serra i els contraforts que baixen cap a la plana, al vessant del Vallès, més obac i humit, és el país de l’alzinar litoral, que en temps passats era la comunitat vegetal natural que es trobava arreu.
Pinedes clares i lluminoses, en general de bon passejar, contrasten amb els alzinars de les obagues vallesanes, impenetrables gairebé com una selva, d’un verd molt més pregon, i on el passeig esdevé tota una altra experiència. Gairebé cal demanar permís per entrar-hi, silenci i una llum molt més tènue ens fan adonar que és un altre món. La pista carenera, una de les pistes principals del parc que el creua de sud-oest a nord-est, permet copsar i gaudir aquesta realitat.
A més de pinedes de pi pinyoner i pi blanc i alzinars sovint barrejats també amb pins, completen el paisatge vegetal del Parc un mosaic complex de comunitats, on es troben representades suredes i rouredes a petits claps, o les escasses i valuosíssimes comunitats de ribera que s’atrinxeren linealment resseguint els discrets cursos d’aigua no permanents que drenen tots al Vallès, com són el torrent de Cuquet a Vilassar de Dalt / Vallromanes o el torrent de Sant Bartomeu a La Roca del Vallès. Verns, àlbers i avellaners, que s’alternen amb canyars i plantacions de pollancres i plàtans esdevenen un petit tresor en sí mateix, que aporten biodiversitat i color al conjunt del parc.

Vinyes verdes vora el mar
La vinya ha format part del paisatge del Parc des de fa molt temps. Les fotografies en blanc i negre de principis de segle ens recorden que no fa tants anys enrere la vinya havia ocupat tot el que avui és bosc. Els murets de pedra seca que encara treuen el nas aquí i allà en són un bon testimoni.
A poc a poc, i potenciat per la denominació d’origen Alella, la DO més petita de Catalunya, la vinya torna a ocupar antics camps de conreu a Teià, Vilassar de Dalt o Cabrils. A la banda del Vallès, d’esquena al mar però amb la humitat marítima, Santa Maria de Martorelles és un poble del Parc que manté el seu caràcter agrícola gràcies a aquest conreu. Els coneguts vi blanc Marquès d’Alella i el cava Parxet beuen del sol i la terra d’aquest poblet vallesà.
Descobrir el Parc de la Serralada Litoral, doncs, també és un passeig entre vinyes bressolades per la marinada...
La vinya esdevé per al Parc no només una oportunitat per al manteniment de l’activitat agrícola tradicional sinó que a més contribueix a la generació i manteniment d’hàbitats oberts imprescindibles en termes de conservació de la biodiversitat.

Mil formes del granit
Un dels atractius indiscutibles de la Serralada Litoral és la naturalesa granítica del seu sòl, tal com evidencia la declaració de geozona d’interès del Castell de Burriac per part de la Generalitat o els nombrosos blocs i caos de boles estesos per tot el territori, sent dels afloraments més extensos dels Països Catalans. Els diferents processos d’alteració del granit (erosió i meteorització) generen diversitat geomorfològica, que combinada amb les diferències en la composició mineralògica d’aquests granits i els processos que suporten durant la seva història geològica, acaben donant elements més durs i resistents, relleus més suaus o més abruptes, abundant presència de sauló, formacions com les torres rocoses, blocs de grans dimensions, tafonis o cassoletes produïts per l’aigua, dics i filons aprofitant fractures que travessen els granits i un llarg etcètera d’elements que conformen el paisatge geològic del parc.
És espectacular passejar pel Parc i anar trobant els innombrables caos de boles que esperen quasi en qualsevol racó, amagades dins l’alzinar o il·luminades pels raigs del sol que penetren les pinedes. Molts dels blocs tenen denominació pròpia i formen part del paisatge visual i emocional dels habitants dels municipis als quals pertanyen. Des de la prehistòria, aquests blocs granítics han esdevingut coves, menhirs o llocs d’enterrament.

La petjada humana... des de la nit dels temps!
Aquesta serralada ha acollit la presència humana des de temps molt antics, entre d’altres motius per la seva situació estratègica entre el mar i la plana vallesana. Aquesta presència ha deixat una empremta ben visible que es tradueix en una gran quantitat d’elements culturals d’alt interès que es reparteixen per tot el territori i que abasten des de la prehistòria fins al moment actual: castells i tombes medievals, dòlmens, coves megalítiques, poblats ibèrics i jaciments arqueològics, ermites romàniques, restes de vil·les i vies romanes i masies centenàries, constitueixen un patrimoni cultural impressionant i un altre dels atractius remarcables del Parc.
De l’etapa prehistòrica, del període calcolític, destaca la Pedra de les Orenetes a La Roca del Vallès, declarada BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) per la Generalitat de Catalunya i declarada també Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO dins el conjunt “Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica”. En aquesta pedra s’hi troben les úniques pintures rupestres sobre granit de Catalunya. Aquest i altres elements d’interès es poden visitar seguint els dos itineraris senyalitzats del Parc Ruta Prehistòrica I i II.
Del període neolític trobem el dolmen de Castellruf a Santa Maria de Martorelles, el dolmen de la Roca d’en Toni a Vilassar de Dalt i el dolmen de Céllecs o de Can Gol II a La Roca del Vallès. De la mateixa època, trobem coves o abrigalls com les coves de les Encantades a Cabrils, la de la Granota o la d’en Pau a Vilassar de Dalt.
A l’època ibèrica els laietans van construir poblats encimbellats dalt de turons, com el poblat de Castellruf a Santa Maria de Martorelles, el jaciment del castell de Sant Miquel a Vallromanes), el poblat de Céllecs a Òrrius, el jaciment del castell de Burriac a Cabrera de Mar o el poblat de la Cadira del Bisbe a Premià de Dalt.
Amb la romanització, el poblament es va desplaçar cap a la plana i la costa. El celler de Vallmora a Teià, l’esmentat castell de Burriac o el jaciment de Mons Observans entre Montornès i Montmeló en són una bona mostra.
Finalment, a l’edat mitjana, es van formar petits nuclis de població entorn dels quals es van establir els pobles que envolten el parc. D’aquesta arquitectura rural destaquen les ermites preromàniques de Sant Salvador a Vilassar de Dalt i de Sant Cristòfor a Cabrils, i les romàniques de Sant Mateu a Premià de Dalt o Sant Bartomeu de Cabanyes a Òrrius. També romàniques són les esglésies de Sant Martí a Teià, Sant Feliu a Cabrera de Mar i el santuari de Santa Quitèria a Vilanova del Vallès.

Conservant la fauna i la flora
Deu ser natural recordar que la conservació del patrimoni natural –hàbitats i espècies de fauna i flora– és un dels objectius principals del parc. Més de 270 espècies de vertebrats, la majoria dels quals ocells, i més d’un miler d’espècies de flora conformen una valuosa diversitat que cal no només conservar sinó també millorar.
Durant tot l’any, s’hi poden veure ocells com el gaig, la merla, el pigot verd, el rupit, el rossinyol, el tudó o la mallerenga. D’entre les aus rapinyaires destaquen l’astor, l’esparver, el duc, la miloca, l’aligot vesper i l’àliga marcenca. Pel que fa als mamífers més comuns que es troben al parc, hi trobem l’esquirol, la geneta, el ratolí de bosc, el toixó, la guineu, el senglar i el cabirol, introduït fa uns anys al parc veí del Montnegre i el Corredor i que s’ha acabat establint al Parc. Algunes espècies centreeuropees com el talpó roig, troben al parc el seu límit meridional de distribució. Entre els amfibis que viuen al parc podem trobar el tòtil, el tritó verd i la salamandra i entre els rèptils es pot observar la serp verda, la serp d’escala i els sargantaners.
Tots els grups faunístics tenen programes de seguiment estandarditzats al conjunt de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona, per conèixer el seu estat de conservació mitjançant l’elaboració d’indicadors específics. Al Parc és especialment fràgil la situació de les aus rapinyaires i dels amfibis, afectats per la gestió forestal i la hiperfreqüentació uns i per la progressiva pèrdua de llocs de reproducció els altres.
També la flora més escassa i amenaçada és objecte d’un seguiment específic i de mesures de protecció.
És imprescindible parlant de conservació fer esment a l’amenaça creixent que estan suposant per a tots els espais naturals protegits l’aparició constant d’espècies exòtiques, algunes amb caràcter invasor. La cotorra de Kramer, la vespa asiàtica, l’eruga del boix, el porc vietnamita, la misèria... són la punta de l’iceberg d’una seriosa amenaça que ja és real per a l’equilibri i la biodiversitat dels ecosistemes tal i com els coneixem. La recent descoberta al Mogent d’una espècie de flora aquàtica considerada una de les cent més perilloses del planeta, abocada possiblement d’un aquari, obligarà a una actuació costosa i de gran calatge per intentar frenar-ne l’avanç. Cal molta conscienciació per fer front a aquesta nova realitat que depassa de molt la capacitat de qualsevol Parc per solucionar-la. La informació, la conscienciació i la participació ciutadana son i seran essencials per donar-hi resposta.
És una bona idea acostar-se a la Serralada Litoral des del Vallès. Amb tota seguretat és l’accés més tranquil. Des de la carretera BV 5006 que va des de Montornès fins la Roca del Vallès, es pot arribar al parc per tots els municipis del vessant vallesà: Montornès del Vallès, Martorelles, Santa Maria de Martorelles, Vilanova del Vallès, Vallromanes i La Roca del Vallès. Alguns d’aquests municipis són pobles petits, i a més, des del coll de font de Cera, tot el sector sudoest del parc és tancat a la circulació motoritzada, i això genera un territori natural molt més en la seva essència, menys destorbat per sorolls i trànsit continu de persones i vehicles, com passa en altres zones del nostre espai natural protegit. Benvinguts a la Serralada Litoral!
Tresors amagats  a la Serralada Litoral

Pinedes i alzinars frec a frec, alternant-se sovint en solells i obagues. Foto: Joan Grajera.

El turó del castell de Burriac és un exemple de mont illa producte de l’erosió al voltant de granits menys resistents que els que formen el turó. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

La Roca Foradada a Vallromanes, un exemple de blocs granítics amb nom propi al Parc. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

Detall de les restes de les pintures rupestres a Pedra de les Orenetes.

La Pedra de les Orenetes al municipi de La Roca del Vallès, un bloc granític de grans dimensions.

Una imatge del el torrent de Cuquet entre Vilassar de Dalt i Vallromanes, un dels pocs torrents que duen aigua durant una part de l’any. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

El municipi de Teià i al fons s’intueix la ciutat de Barcelona. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

Entre el Vallès i el Maresme, el Parc de la Serralada Litoral. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

Vinyes a Santa Maria de Martorelles.

Els guardes del Parc són els responsables del seguiment de la flora amenaçada. En aquesta ocasió realitzen el cens de la viola suau (Viola suavis ssp. Catalonica) el 7 de març d’enguany. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

El dolmen de Castellruf, a Santa Maria de Martorelles, prop del turó del mateix nom on hi ha un poblat ibèric. Foto: Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

Quatre polls d’astor en un niu del Parc, l’any 2016.

L’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, una de les entrades al Parc des del municipi de La Roca del Vallès. Foto: José Maria Ramírez Arroyo.

Un pulmó estratègic amb un gran repte

Com passa en parcs vallesans veïns, el de la Serra Litoral és un autèntic pulmó verd pels habitants dels municipis de l’entorn. La seva situació estratègica, a tocar de l’àrea metropolitana de Barcelona, i formant part de dues comarques amb població superior als 400.000 habitants cadascuna i amb densitats elevades, sobretot a la banda del Maresme, el converteixen en la natura més propera de centenars de milers de ciutadans que hi acudeixen amb desigs molt diversos. En els darrers anys, la demanda dels espais naturals com a indrets per a la pràctica de l’esport de base, però també de risc competitiu, ha suposat un canvi en l’escenari de l’ús públic i obliga a una reflexió i adaptació en les estratègies i les mesures per mitigar els impactes que se’n deriven.
Una altre problema destacable que afecta el parc és el trànsit motoritzat que suporta: la seva situació de pas entre comarques, i alhora de comunicació per muntanya dels pobles que en formen part, ha generat des de sempre un trànsit elevat de vehicles de petit i gran tonatge, que diàriament el travessen amb objectius aliens a la visita naturalista. I s’esdevé el gran repte: fer compatible aquesta realitat d’hiperfreqüentació amb l’assoliment dels objectius de conservació que depassen l’àmbit nacional i ja són requeriments europeus; lluitar contra l’elevat risc d’incendi i evitar la fragmentació dels hàbitats i la penetrabilitat a tots els racons; fomentar l’activitat econòmica respectuosa amb el medi i intentar evitar la desaparició de l’activitat econòmica tradicional; garantir el bon estat de la xarxa viària principal del parc i no afavorir la velocitat ni el trànsit aliè al parc; ordenar l’ús públic i estar atents a la multiplicitat de nous usos que generen les noves tecnologies; oferir activitats de descoberta dels valors del parc, sense incrementar la freqüentació ni oblidar que s’és a la natura.

Una Papallona Reina (Papilio machaon) al Parc de la Serralada. Foto: Lluís Artés López.

Les fonts, un oasi de frescor i ombra

En un ambient tan mediterrani, especialment sec i calorós a l’estiu, les fonts són petits oasis buscats i apreciats pels qui s’acosten al parc, i per molta fauna també. D’uns anys ençà malauradament es va produint un procés d’assecament d’algunes d’elles, afectant a algunes de les fonts més freqüentades del Parc, com ara la font de Sant Mateu a Premià de Dalt. A la banda vallesana, i també al municipi d’Argentona, conegut per tenir més de dues-centes fonts, les surgències tenen més bona salut i són de bon visitar.

La font Sunyera a Santa Maria de Martorelles Foto: Joan Grajera.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara