El Montseny, el massís present
El massís recull elements que mostren l’evolució històrica d’una muntanya humanitzada que, fins ara, ha sabut preservar el seu valor
La relació de la plana vallesana amb el Montseny és històrica. El massís és un Mont Signus per als pobles que l’envolten, un teló de fons que es fa present en el dia a dia. Per la seva orografia, el Montseny amaga unes grans riqueses naturals entre les quals destaca el descobert tritó del Montseny, una espècie d’amfibi endèmica del massís, que no es pot trobar enlloc més. La presència humana ha marcat l’evolució d’aquest espai natural que des de 1978 és Reserva de la Biosfera de la Unesco, una distinció que té molt a veure amb com la muntanya i les persones s’han estat relacionant al llarg dels segles.
Ferran Polo
(text)
Des de la plana del Vallès, el massís del Montseny s’alça com un teló de fons però que genera una presència que el fa omnipresent. Aquest fet ha marcat la relació de la muntanya amb les persones que han habitat i habiten aquest territori i que han fet del Montseny una muntanya humanitzada al llarg dels segles. El Montseny –el seu nom ve del llatí Mont Signus (mont senyal)– conforma una silueta característica que va prenent formes canviants en funció de si observem la muntanya des de la vall del Congost o des de de la Tordera. D’aquest relleu, en destaquen els cims principals –Turó de l’Home, les Agudes, Matagalls, Puig Drau o el turó de Tagamanent– que s’han convertit en símbols més enllà dels límits del massís.
El Montseny suma un espai protegit de 31.064 hectàrees repartit entre tres comarques (el Vallès Oriental, Osona i la Selva), dues províncies (Barcelona i Girona) i divuit municipis, onze dels quals són vallesans: Aiguafreda, Campins, Cànoves i Samalús, Figaró, Fogars de Montclús, la Garriga, Gualba, Montseny, Sant Esteve de Palautordera, Sant Pere de Vilamajor i Tagamanent. La Generalitat va fer la declaració de Parc Natural l’any 1987 però el pla especial dels anys 1977 i 1978 ja protegia aquest espai que, a més, va ser declarat Reserva de la Biosfera per la Unesco l’any 1978, fa tot just quatre dècades.
Per obtenir aquesta distinció, aquest organisme de les Nacions Unides va valorar la relació de l’entorn natural amb la presència humana, que ha anat modelant el paisatge al llarg dels segles. L’any 2014, aquesta declaració es va renovar incorporant dins de la reserva de la biosfera tot el terme dels municipis que formen part del Parc Natural, excepte en el cas de Sant Feliu de Buixalleu, a la Selva, que en va voler quedar fora.
Preservar, fa més d’un segle
El pla de protecció dels anys 1977 i 1978 és encara vigent perquè l’any 2017 el Tribunal Suprem espanyol va tombar el nou pla especial que s’havia aprovat l’any 2008 argumentant un defecte en la tramitació. Això va retornar la vigència al document més antic.
La necessitat de preservar el Montseny, però, ja es va veure molt abans de la recuperació de les institucions democràtiques després de la dictadura franquista. En època de la Mancomunitat de Catalunya, cap al 1914, ja es van fer els primers passos sobre la necessitat de preservar el massís.
Ecosistemes atlàntic, eurosiberià i mediterrani
La situació i l’orografia fan que, al Montseny, hi convisquin tres ecosistemes diferenciats: l’atlàntic, l’eurosiberià i el mediterrani. Els alzinars, sureres i pinedes, característics de la mediterrània, se situen a les parts baixes. També hi ha alzinars de muntanya i rouredes pròpies d’espais de la muntanya mitjana amb uns règims de precipitacions més elevats. A partir dels mil metres, el protagonisme és per les fagedes, que ofereixen cada tardor l’espectacle del canvi de color de les fulles i estan situades en els llocs més ombrívols, i les avetoses en un ambient més típic dels territoris centreeuropeus. Les zones culminals dels cims més alts permet l’existència de matollars i prats propis d’ambients subalpins. S’hi sumen les espècies pròpies de boscos de ribera situats a tocar dels cursos fluvials amb espècies com el vern, el freixe, l’om i el saüquer. Tot plegat dona al massís un alt valor ecològic.
La fauna està lligada als hàbitats existents: hi ha la pròpia del clima mediterrani amb el senglar, la guineu, la geneta o l’astor, però també espècies típiques de terres centreeuropees com el liró, la llebre, el llangardaix verd, la granota roja o la musaranya d’aigua.
La Sitja del Llop, referent de població
La presència humana al Montseny, molt lligada també a l’aigua, prové de temps immemorials. Els primers senyals es remunten a uns 5.500 anys endarrere. Ho certifiquen troballes de destrals i ganivets de pedra a Aiguafreda, Montseny o Sant Marçal i les restes megalítiques com el dolmen de Serra de l’Arca o l’estela del pla de la Calma (coneguda també com la Sitja del Llop), una gran pedra amb figures enigmàtiques esculpides que formava part d’una cabana de pastor i que ara està conservada i exposada al poble de Montseny.
Al massís, també s’hi van instal·lar els ibers. De la seva presència s’ha conservat com element més significatiu la fortificació ibèrica del Montgròs, al Brull, però també el jaciment del Puig del Castell de Samalús i els assentaments fortificats de Montclús.
Després del període dels romans, que van preferir situar-se a les planes que envolten el massís (restes com la de la vil·la romana de Can Terrers, a la Garriga, ho certifiquen), l’edat mitjana porta una explotació intensa dels recursos naturals i la construcció de la majoria de masos que van escampant-se pel Montseny. Es pot dir que la masia és l’element arquitectònic més comú al massís amb construccions destacades com l’Agustí, al Pla de la Calma, un exemple de gran casa pairal ara reconvertida en un museu que permet descobrir la vida a muntanya de la mà dels mateixos habitants de la casa.
Temples de muntanya, masos, arbres
Però d’aquest extens període també són temples de muntanya (Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Martí del Montseny o l’església de la Mora); castells (Montclús, Fluvià, Montsoriu o el Brull); masos fortificats com el del Bellver o conjunts com el del turó de Tagamanent amb les restes de l’antic castell i l’església de Santa Maria amb construccions dels períodes romànic i gòtic; espais com Aiguafreda de Dalt, amb elements arquitectònics i patrimonials que daten entre els segle vii i xviii; Sant Marçal, amb el temple i l’antic monestir benedictí i al seu entorn la coneguda Taula dels Tres Bisbes que permetia que els màxims responsables de les esglésies de Barcelona, Girona i Vic es trobessin per resoldre litigis sense sortir dels límits del seu bisbat. En aquest mateix indret també hi ha la font Bona, on neix la Tordera. La petita ermita de Sant Elies, a Sant Pere de Vilamajor; és un altre dels exemples d’aquest patrimoni construït que perviuen encara avui.
Al llarg dels segles, la presència de les persones va transformar els paisatges humanitzant-los a partir de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal amb activitats com la del carboneig i altres aprofitaments forestals com la fusta, la llenya, el suro o les perxes de castanyer, una espècie introduïda al Montseny fa segles i que, a banda de generar activitat econòmica, ha deixat al massís un dels arbres més singulars del país: el castanyer de Can Cuch, a Cànoves: forma part del llistat arbres monumentals de Catalunya i està considerat com l’arbre més gros del país pel gruix de la soca. Amb l’explotació forestal, més recentment, es van introduir altres espècies com l’avet Douglas pensant en la rendibilitat de les produccions forestals de fusta. Tot plegat, va ser la base de l’economia del massís fins ben entrat el segle xx.
El despertar industrial va traslladar l’activitat productiva de les muntanyes a les planes i el Montseny es va anar buidant deixant en l’oblit molts masos i les activitats que s’hi desenvolupaven. El despoblament rural va arribar també al Montseny com passava a d’altres zones del país. Aquest va ser un factor de canvis al paisatge que va fer que, amb el pas de les dècades, els matollars i els boscos anessin ocupant territoris que abans havien estat espais de conreus o pastures.
La muntanya d’ametistes
Amb el temps, la mateixa societat industrialitzada ha redescobert la muntanya. La millora de les comunicacions –sobretot amb el tren que arriba als municipis que envolten el Montseny a llevant i ponent durant el segle xix– enllaça la ciutat amb el massís i hi acosta les classes benestants de la nova burgesia barcelonina. Apareix el fenomen de l’estiueig que esquitxa arquitectònicament poblacions de la plana com la Garriga, Figaró o Cardedeu i el massís esdevé un pol d’atracció per a literats, pintors, científics o excursionistes. Destaquen noms com el de Guerau de Liost –Jaume Bofill i Mates (1878-1933)– que converteix el Montseny en el tema central de la seva obra amb títols com La muntanya d’ametistes, publicat l’any 1908. Però el massís també va servir d’inspiració de l’obra d’altres noms cabdals de la literatura catalana com Apel·les Mestres (1854-1936) que publica Llegendes i tradicions del Montseny amb el poema “La dona d’aigua” dedicat a aquesta llegenda; Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra, Víctor Balaguer, Marià Manent o Josep Carner. A banda, el Montseny esdevé font d’inspiració per a pintors. Marià Pidelaserra i els paisatges que va pintar després d’una estada a Sant Segimon l’any 1903 és un dels precursors de la pintura com una altra de les vies de redescobriment de la muntanya.
Fontseré, Patxot, Llobet, Jonch
I hi ha una altra descoberta: la científica que molt sovint va lligada a la de l’excursionisme amb noms cabdals com els d’Eduard Fontseré, fundador i director del Servei Meteorològic de Catalunya (1921-1939) i vinculat al Centre Excursionista de Catalunya. Ell va ser impulsor de l’observatori meteorològic que l’any 1932 es situa al capdamunt del Turó de l’Home, el cim més alt del massís. La meteorologia va ser un dels camps que Rafael Patxot, empresari del sector del suro de Sant Feliu de Guíxols, va promoure com a mecenes. També va treballar per difondre altres aspectes com la masia catalana o el cançoner popular dels Països Catalans. Patxot es va fer construir una casa al vell mig del Montseny, a tocar del poble de Mosqueroles, a Fogars. L’esclat de la Guerra Civil i l’exili a Suïssa, d’on no va arribar a tornar, van impedir que gaudís d’aquest edifici que actualment és la seu administrativa del Parc Natural i acull una exposició a la planta baixa que recorda la seva figura i la seva relació amb el Montseny. Hi ha altres noms relacionats amb l’estudi científic de la muntanya com el del geògraf granollerí Salvador Llobet que va dedicar al massís la seva tesi doctoral El medi i la vida al Montseny (1947) o el del també granollerí Antoni Jonch, que en ple franquisme ja va proposar la creació d’una figura de protecció per a l’espai amb la publicació de El Montseny, parque natural l’any 1953.
L’activitat científica segueix essent avui una peça clau amb projectes com el Life Tritó del Montseny o equipaments com l’alberg del Puig o la recent reconversió de la casa de Fontmartina, antiga seu administrativa del parc, com a espai de referència per als científics. També amb noms com el del naturalista Martí Boada, estudiós del Montseny i que l’any 1978, de la mà d’Antoni Jonch, que era director del Zoo de Barcelona, va obrir la porta per primer cop a l’educació ambiental a l’Estat espanyol a través de la casa de Can Lleonart, a la vall de Santa Fe. Aquesta vocació perdura amb equipaments públics promoguts pel mateix Parc com les escoles de natura de la Rectoria de Vallcàrquera, a Figaró; o La Traüna, a Montseny; i programes com El Montseny a l’escola, que permet als alumnes dels 18 municipis que formen part de l’espai protegit conèixer de primera mà els valors naturals del seu entorn més immediat.
Al Montseny, també hi ha hagut explotació minera amb les antigues mines de fluorita de Sant Marçal com un dels exponents més clars d’aquesta extracció de materials. També hi va haver activitat minera a Gualba i Breda.
Tota aquesta presència humana persistent ha donat al Montseny un extens patrimoni immaterial en forma de llegendes, cançons, frases fetes o festes tradicionals que el mateix Parc Natural treballa per inventariar i posar en valor i conservar-les.
L’oci, oportunitat i amenaça
En les darreres dècades, l’activitat econòmica del massís ha fet un gir cap al sector terciari amb l’aparició de cases de turisme rural, establiments hotelers, restaurants o altres negocis relacionats amb l’oci. Unes activitats que són vistes com una oportunitat per alguns perquè han estat i poden seguir essent un estímul per recuperar masies abandonades i activitats productives lligades a l’agricultura i la ramaderia i la transformació dels productes generats –elaboració de formatges, per exemple– que fins ara eren molt menys viables. Però, per uns altres, són vistes com una amenaça. Per una banda pels riscos associats a la massificació de visitants que això pot generar –només els equipaments públics van quantificat prop de 170.000 visitants amb dades de 2016– i que ja es deixa notar en moments puntuals de l’any i en alguns espais com la vall de Santa Fe o l’entorn Fontmartina. Passa sobretot els caps de setmana de tardor quan coincideixen l’època dels bolets, de les castanyes i el canvi de color de les fagedes. I, per altra banda, perquè pot servir d’excusa per generar noves infraestructures viàries o de serveis que topen amb l’oposició d’entitats proteccionistes com la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny. El Parc Natural promou que els establiments lligats al turisme s’acreditin amb la Carta Europea de Turisme Sostenible, que garanteix un ús turístic de l’entorn protegit compatible amb la seva conservació.
Com ha passat històricament, la presència humana seguirà transformant el massís. De tots plegats, depèn que el Montseny segueixi essent aquest Mont Signus que ha estat –i és– senyal per als pobles vallesans que l’envolten i més enllà.
Carpeta Espais naturals, més de cinc quarteres
