El Montnegre feréstec i el Corredor amable
El Montnegre i el Corredor són dues muntanyes germanes que comparteixen un mateix parc. Es tracta de serralades d’ús de la població local i alhora properes i desconegudes per a la metròpoli
Entre vora mar i terra endins, sota l’ombra de boscos atapeïts, el Parc atresora una gran varietat de recursos naturals i testimonis d’antics usos forestals. Dòlmens neolítics, restes ibèriques i esglésies medievals s’insereixen en un paisatge divers de conreus, boscos i masies. Situat a la serralada Litoral Catalana entre les comarques del Maresme i del Vallès Oriental, el Parc del Montnegre i el Corredor té una extensió de 15.010 ha. Integrat per dos conjunts muntanyosos.
Joan Manel Riera Vidal
(text i fotografies)
El Montnegre és una muntanya de confins: en ella es troben els límits de comarques (Maresme, Vallès Oriental i la Selva), de províncies (Barcelona i Girona), de bisbats (Girona i Barcelona), de mons geològics (plutònics, volcànics, metamòrfics). Va ser barrera per a la dispersió de nombrosos organismes vius –com alguns roures– i encara dona feina travessar-la per als humans.
Per contra, el Corredor és un espai de pas (pot venir d’aquí el nom? Ningú no ho sap). De pas fàcil per camins neolítics, medievals i actuals. Fins i tot campanyes militars i partides carlines s’hi van desenvolupar sense problemes. Avui, ciclistes, excursionistes i passejants s’hi apleguen els caps de setmana que fa bo i sense excessiva calor.
Les dues conformen el Parc del Montnegre i el Corredor, amb un pla especial aprovat el 1989 i gestionat per la Diputació de Barcelona.
La causa de tot plegat
Quan el viatger travessa el Vallès Oriental de ponent a llevant, l’esguard li fuig vers la muntanya de dalt, el Montseny. Alterós, imponent. Divers.
La muntanya de baix, propera i modesta, més homogènia, sovint es fa invisible als ulls profans. “La muntanya de baix” és com els celonins anomenen el Montnegre i el Corredor.
En èpoques geològiques reculades, ambdues serralades –de dalt i de baix– n’eren una. Fins que la gran falla de la Selva-Vallès-Penedès les va separar, originant la depressió prelitoral fa uns 25 milions d’anys. La cubeta dels vallesos.
L’edat de la roca del massís del Corredor és de dos-cents seixanta milions d’anys. I també la de tota la serralada litoral. Tota? No: el Montnegre és una mica més antic. Fet de pissarres i calcàries formades en una de les eres en què el mar va cobrir tots aquests verals. I que li confereixen un to negrós a la terra. Com fosc és el l’aulet, l’alzinar que la recobreix. Fosc l’ambient interior, fosca la imatge que ofereix la contemplació llunyana del conjunt forestal. En contrast, però, el terrer –o sauló– és molt clar. Li ve de la gran quantitat de quars que conté el granit.
Al Montnegre aquesta roca és el substrat de tota la base sota el capell pissarrenc. Al Corredor la trobem als cims. L’erosió tracta de forma diversa la geologia diferent de les dues muntanyes germanes. El Montnegre, feréstec, és alterós, amb 859 metres d’alçada i amb grans pendents a les carenes. El Corredor, amb 650 metres, és amable, més baix i de relleus suaus.
La vida humana al Corredor
Aquesta orografia contrastada ha donat lloc a diferents models i intensitats d’ocupació humana. Ara i sempre. Més transitat el Corredor que el Montnegre. Cinc mil anys és l’antigor dels monuments megalítics que assenyalen la presència humana més antiga a la serralada. La vall de Ca l’Arenes, al cor del Corredor, la més rica en aquests testimonis: dòlmens de ca l’Arenes I i II, menhir de can Freginals, paradolmen de can Gener i dolmen de Pedra Arca. Aquesta és una vall on molts localitzen la naixença del riu Mogent, prop del santuari del Corredor, al cim del massís. La podem escometre fàcilment del poble de Vilalba Sasserra estant.
Però és Pedra Gentil, a tocar de Vallgorguina i als estreps orientals del Corredor, el dolmen més popular de Catalunya. I el més retratat. La seva restauració, a finals del segle xix, va seguir un patró avui dia superat i que li va donar una fesomia equívoca: el d’una taula de sacrifici. Ara sabem que aquests conjunts de pedres responien a una funció funerària. El seu aspecte fidel fora el d’una galeria de pedres coberta de lloses i amb un corredor d’entrada.
D’altres jaciments neolítics han estat estudiats al Corredor i al Montnegre, tot i que a la muntanya gran són molt escassos: roca de la Guilla prop de Sant Martí de Montnegre, inscultures del Pla de Forcs de Sant Iscle de Vallalta i la taula de les Bruixes d’Hortsavinyà.
Entre el Corredor i la costa marítima discorre paral·lela a ambdós la serra Polseruda, amb el Montalt (594 m) com a cim destacat i transformat en l’Àvia Montala a l’imaginari de Salvador Espriu. És una talaia magnífica per contemplar el mar, amb els Arenys i tot el Maresme central al peus. Als seus esqueis careners s’aixoplugaven el pastors neolítics. Els arqueòlegs han trobat indicis dels seus atuells i eines tot excavant sota rocs propers a l’antic camí ral medieval.
Aquestes muntanyes són cobertes de bosc espès del que l’alzina n’és la matriarca. Les solquen les rieres que conformaran la de Canyamars. Aquestes riberes d’aigües intermitents creen uns espais més oberts, plans, frescals, fèrtils i rics en paisatge. L’escassa agroramaderia que persisteix tossuda en aquesta regió tan propera –i a l’hora tan llunyana– del mar i de grans ciutats, troba recer en aquests fons de vall. Vaques lleteres, cavalls lúdics, vivers ornamentals i horticultura breu malden per aprofitar aquest oasi de biodiversitat i de racons inspiradors. Hi arribarem des del poble de Dosrius, localitzat a l’entreforc de dues rieres –Canyamars i Rials– que va originar el topònim. Una línia d’autobús enllaça els tres nuclis del municipi (Dosrius, Canyamars i el Far) entre sí i amb Argentona i Mataró.
El topònim de Dosrius és fruit d’un equívoc en la catalanització del primigeni Duos Rios, documentat al 963, i que literalment significa “Dues rieres”. Riu en llatí seria flumen.
L’aigua ha pautat la vida a la muntanya i a les valls i n’ha deixat petja molt rellevant. Els pous de glaç de Canyamars (el terme de Dosrius n’arribà a tenir sis), Llinars del Vallès (en té dos) o can Draper (Olzinelles, Sant Celoni); els molins fariners presents a totes les rieres, des del bell mig del Montnegre fins a les perifèries de la muntanya; les rescloses, basses, sènies, pous, pericons, fonts i mines. Tot un patrimoni industrial rural sovint amagat sota les bardisses.
Gran part dels solells marítims d’aquest sector meridional del parc van ser vinyes fins a mitjans del segle xx. Els paisatges d’avui dia, hereus d’aquells rostos desforestats aleshores, són brolles i bosquines cobertes de pins pinyers. Curulles de brucs, arboços i d’estepes, que esquitxen de blanc i rosa intens el verd divers en temps de floracions, a l’abril-maig. De tan tupits com van sembrar els pins; de tan oblidats com avui els té l’economia; de tants períodes eixuts perllongats i de tan migrat que la vinya va deixar el sòl, la vulnerabilitat d’aquests coníferes testimonis d’altres temps enfront les plagues és extrema. Entre un 25 i un 50 per cent de pins pinyers van morir al 2017 entre Argentona i Canet de mar, víctimes de la seva pròpia feblesa en front d’un escarabat tan petit, tan habitual i tan nostrat com el Tomicus destruens. El passeig per aquells verals permet copsar i interpretar aquest rellevant procés actual de canvi del paisatge.
El Montnegre solitari
El Montnegre és ben diferent. La seva mida, l’altitud i els grans pendents l’han preservat sempre de la gentada. La transformació s’hi ha manifestat més lenta i menys intensa. Tot i que a voltes espectacular! L’alterosa carena, molt llarga i força estreta, planta cara a la marinada humida i als fronts plujosos. El microclima resultant, molt humit i frescal, dona vida als ecosistemes peculiars dels cims: la monumental roureda de roure de fulla gran i de roure africà, amb abundància d’espècies muntanyenques. Vegetals: grèvol, avellaner, oma, algun faig i moltes altres. O animals: la rata adormidora grisa o el talp, per exemple. L’ambient nemoral és màgic, als cims del Montnegre.
En Pere Montserrat (Mataró, 1918 – Jaca, 2017), botànic de referència de tota la serralada litoral, va insistir molt en la necessitat de preservar aquesta vegetació carenera i els sòls madurs que la sustenten. Entre altres arguments, per la protecció vers les esllavissades que ofereix a les poblacions de la base de la muntanya.
Tot travessant l’obaga del Montnegre des de Sant Martí fins a Hortsavinyà, hom pot percebre les transformacions dràstiques del paisatge vegetal i sentir-se viatger de la història.
Des de milers d’anys enrere, l’alzinar muntanyenc senyorejava els vessants del Montnegre, sota el barret caducifoli de la carena. Però l’obertura del comerç de Catalunya amb les Amèriques a finals del segle xviii i la demanda europea de suro, va significar uns canvis d’usos que canviaren la fesomia de la muntanya. A les part altes de la cara nord, l’alzinar fou substituït per plantacions de castanyer. A les parts baixes de tots els vessants, particularment els orientals, es va afavorir l’alzina surera o suro. I als estreps litorals, a major cota quant més al sud, la vinya va ocupar gairebé tots els sequers. Tot plegat vinculat a l’exportació expansiva d’aiguardents vers Amèrica, envasats en botes de fusta de castanyer tapades amb suro. I de suro per a fer taps per a la massiva producció vinícola francesa.
Els paisatges actuals són el testimoni del declivi d’aquella frenètica activitat agroforestal. Els bosc ha cobert pràcticament arreu les antigues vinyes definitivament abandonades al llarg del segle xx. El castanyer, afectat per dues malures fúngiques –la tinta i el xancre–, van camí de la desaparició total. L’alzinar recupera progressivament els seus antics feus. El suro, arbre que requereix una cura forestal periòdica per part dels bosquerols, ha passat de l’abandonament del darrer terç del segle passat cap a la promoció institucional derivada de l’oportunitat de posar en valor un producte propi escassíssim al món.
Les grans valls
El Montnegre, tan definit i concret als seus cims, s’eixampla i esmicola als contraforts, on unes quantes grans valls preserven veritables tresors de biodiversitat, de bellesa i d’harmonia. Totes tenen aigua a les lleres, natures espectaculars, històries diverses i ermites que foren catau d’aplecs bosquerols: Olzinelles, Vilardell, Fuirosos, Ramió i Fogars, al vessant septentrional.
Totes elles són afluents del riu Tordera. El Montnegre, la muntanya que va impedir aquest riu desembocar de dret a mar, i que li feu giravoltar-lo fins trobar un espai per on obrir-se pas, és la muntanya que li entrega algunes de les rieres més encisadores.
El Montnegre i el Corredor són muntanyes d’ús de la població local. I són alhora properes i desconegudes per a la metròpoli. Són, com tots, espais naturals que no requereixen excuses socials per a la seva preservació: són reservoris de nutrients, de sòl i de biodiversitat. La resta de beneficis que aporten, particularment a finals de segle, esdevindrà suplementari.