Gemma Font

Passió sota els tres pals

Ramon Vilageliu Arnella (text) , Eduard Boada Coll (fotografies)

Tagamanent, poc més de 300 habitants. Ningú no diria que aquest petit poble, d’orografia escarpada i batec forestal, és un dels bressols de l’expansió del futbol femení al Vallès, però és així. Poques noies jugaven a futbol fa una dècada, empeses per la falsa creença que el futbol era un esport per a nois, però gràcies a l’empenta i les ganes d’algunes famílies, entre d’altres de la família Font de Tagamanent, el futbol femení ha anat agafant un gran impuls, no només a la zona, sinó a tota la comarca.
Gemma Font, viu en primera persona l’expansió del futbol femení. “Vaig començar, a Aiguafreda, a jugar amb nens perquè abans no hi havia equip femení”, relata. I és que va ser el seu pare, Pep Font, qui va decidir muntar un equip de futbol amb les noies de Centelles, Aiguafreda, el Figaró... L’equip va començar a jugar al camp de futbol d’Aiguafreda i, un any després, es va desplaçar a Centelles on Gemma Font va jugar-hi, encara, un parell d’anys més. Va ser en aquell camp, durant un torneig de futbol organitzat també pel seu pare, on el Barça es va fixar en ella. El canvi no va ser fàcil, tal com explica, “va ser complicat, et trobes que tot et ve de nou”, però les ganes que tenia de jugar a futbol van fer que tirés endavant. “Va ser un canvi en la meva vida. El futbol és el que m’agrada i em fa feliç i, a més, era un pas que havia de fer si volia arribar lluny”. Els dubtes no van tardar a arribar: tres anys després de fitxar pel Barça, Gemma Font es planteja si realment està fent el correcte, “va haver-hi una temporada que vaig pensar que perquè havia de ser allà si se m’estava complicant tot”. Però la incondicional ajuda del seu pare van fer que seguís. I al final va tenir raó. Ara, la Gemma porta ja més de vuit anys al Barça i, com a mínim, n’hi seguirà un de més ja com a professional. Les ganes de practicar allò que més li agrada la fan tirar endavant tot i les dificultats que comporta encara dedicar-se plenament a l’esport femení.

Les primeres passes
Gemma Font va pujar al segon equip del Barça amb 15 anys, “ho vaig veure com una aposta per mi, que hi confiaven, ja que entrenava amb noies molt més grans que jo” diu amb sinceritat. Aquesta diferència d’edat li va fer veure que havia de treballar i esforçar-se per poder arribar més endavant al primer equip. Tot just un any després, amb 16 anys, comença a entrenar-se amb el primer equip i és convocada per anar a la Copa de la Reina. És en aquest punt on comença un somni del qual la portera de Tagamanent encara no s’ha despertat. “A partir del desembre, vaig començar a entrar en la dinàmica del primer equip, dos o tres dies per setmana entrenava amb elles, perquè el canvi no em vingués tan gros”, comenta. I és que Font es va haver d’acostumar al que vol dir ser una professional del futbol: entrenaments al matí, intensitat en cada entrenament, pressió per haver de guanyar...

Una final per a la història
L’any 2019 és el primer en què la Gemma forma part del primer equip del Barça, i també és la primera temporada que han aconseguit arribar, per primer cop en la història del club, a una final de la Champions League femenina. “Fins que no passi un temps, o fins que em retiri, no m’adonaré del tot que vaig ser-hi”, diu amb gest somiador Gemma Font. Tenir 19 anys i viure un moment que quedarà marcat en la història del futbol femení no s’oblida, “sóc jove i prefereixo viure el moment, saber que hem fet història però també saber aprofitar l’oportunitat”. Gemma Font sap, però, que aquest pas és només l’inici d’un llarg camí, “hem de ser conscients que hi hem arribat una primera vegada i que és possible, que en som capaces”, reitera, “i per què no tenir l’objectiu d’arribar a una altra final?”, diu amb esperança. Tot i això no oblida, però, l’objectiu real que tenia aquest l’any l’equip: guanyar la Copa i la Lliga que, malauradament, no han aconseguit. No s’ha de deixar de banda tampoc que va viure, encara que de manera indirecta –ja que estava jugant amb el segon equip–, el partit amb més espectadors de la història a nivell de clubs a tot el món, l’Atlètico de Madrid contra el Barça de la lliga passada. “Veure com la gent s’implica amb el femení és un canvi” afirma Font, convençuda que aquest només és l’inici d’un futur ple d’esperança pel futbol femení.

En creixement
El futbol femení ha experimentat una gran evolució en els últims anys. Des del 2002 ha crescut un 561% al conjunt de l’Estat i ja consten més de 60 mil llicències de jugadores. Gemma Font és conscient d’aquest creixement i que el seu exemple serveix i servirà en un futur a moltes noies joves que volen poder triomfar en el món del futbol. “Hem d’obrir portes per a les noies que venen darrere nostre, perquè puguin gaudir del futbol i ho tinguin molt més fàcil que les generacions anteriors”, afirma, conscient que la seva generació no ha viscut el “boom” definitiu que el futbol femení farà en els pròxims anys. “Nosaltres treballem per obrir el camí per a les noies joves i som molt conscients del nostre paper formador”.
La Gemma ha viscut des de dins la professionalització de la secció de futbol femení del Barça, i ho vincula amb el canvi d’hàbits implementat pel cos tècnic, “abans s’entrenava com un equip amateur, ara venim aquí ben d’hora, esmorzem, entrenem, anem al gimnàs, dinem... Passem el dia a dia amb les companyes i a la ciutat esportiva, això ens fa ser un equip molt unit”, explica. Així doncs, la jove portera exerceix de lligam entre una generació exitosa del futbol femení i la nova fornada de noies joves que arriben al primer equip amb la intenció d’igualar o superar el que han fet les seves predecessores. I ho faran en un context futbolístic molt més avançat i conscients que, cada vegada més, és necessari equiparar el futbol masculí i el futbol femení.
Gemma Font

Gemma Font, a les instal·lacions de la ciutat esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí.

El Barça femení, un equip ple de vallesanes. Gemma Font no és l’única vallesana integrant de la primera plantilla del Futbol Club Barcelona. La tagamentina de dinou anys comparteix vestuari amb noies amb futur i d’edat semblant com Clàudia Pina, campiona del món sub-17 amb la selecció estatal nascuda a Montcada i Reixac o Candela Andújar de Barberà del Vallès. Tot i així, la vallesana que més destaca dins del vestidor, pel seu pes a l’equip i els anys que porta a primera fila, és Alèxia Putellas, de Mollet del Vallès. Gemma Font explica que la seva relació amb Clàudia Pina i Candela Andújar és “molt especial, ja que hem pujat juntes des de cadets”, i que aquesta amistat forjada amb els anys fa que dins del vestidor hi hagi “un nucli fort on tot és molt més fàcil”. Ha compartit també vestidor amb una de les llegendes a la porteria del Barça femení, Laura Ràfols. “Entrenava amb una de les meves referents i això em donava energia”, recorda.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara