“There are places I’ll remember all my life...” (Hi ha llocs que recordaré tota la meva vida...). Així comença la cançó “In my life” de The Beatles i el vers ve com anell al dit a l’hora de parlar de la trajectòria vital del periodista radiofònic, músic i beatlemaníac Josep Maria Francino (Terrassa, 1947). Perquè hi ha un lloc que no oblidarà, la Monumental de Barcelona, en un dia que li ha quedat gravat a foc: el 3 de juliol de 1965, quan els quatre ‘grenyuts’ de Liverpool van fer el seu històric concert. Tenia 17 anys i li va canviar la vida.
“Els de Ràdio Terrassa em coneixien i em van demanar si els podia fer una crònica del concert. Ho vaig fer i em van dir: ‘Ostres, sones molt bé per antena!’. Em van proposar de fer un programa musical setmanal i va ser així com em vaig enganxar a la ràdio per sempre”, explica. No ha deixat mai més aquest món i la seva trajectòria al llarg de més de 55 anys ha estat de les que deixen petjada damunt les ones hertzianes. En el seu pòdium periodístic brillen amb llum pròpia la creació de continguts de la mítica Ràdio Club 25, Catalunya Ràdio, Ràdio Olot, Ràdio Nacional d’Espanya a Girona i Barcelona, i COM Ràdio.
El Xino –com el coneixen els amics (de Francino es va escurçar a Cino i després a Xino, per acomodació fonètica)– ha sabut harmonitzar les seves tres grans passions i guanyar-s’hi la vida. La primera de totes va ser la música, creant un grup –Els Folls–, que pot presumir d’una trajectòria de més de 55 anys fent pop-rock català, tot música original del grup. Ja eren agosarats des del principi, com queda demostrat al tema “Noia, ets un os” en què cantaven “Si no vols parlar en català / serà millor deixar-ho estar / Si només vols parlar en castellà / vés a cagar”. Després van venir Magical Mystery Group (amb versions Beatles) i RàdioKuartet (música d’arrel tradicional i temes propis).

“Los melenudos de la Pérfida Albión”
Així era com la premsa franquista qualificava els Beatles i el seu primer concert a l’Estat espanyol va portar cua. El Xino recorda que, dues setmanes abans, Franco havia decidit prohibir-lo. Algú el devia convèncer que aquells nois eren un fenomen musical i que no deixant-los actuar Espanya faria un ridícul espantós. Què va passar aquella màgica nit? “Va ser un dia brutal per als beatlemaníacs. Hi vaig anar amb dues amigues –l’actriu Rosa Morata i la Núria Batalla (que més tard seria la mànager de Lluís Llach)– i em recordo amb la boca oberta, escoltant, per exemple, ‘Ticket to ride’, que acabaven d’estrenar. La sonorització era la que era, amb botzines de fira i uns altaveus com d’església, però va ser espectacular”.
Amb els Beatles va ser conscient que aquell era el seu so. “El d’Elvis Presley pertanyia ja a una altra generació”, diu. “Vaig escoltar Beatles per primera vegada amb el ‘Twist and shout’ i vaig començar a seguir-los. Era una música que m’esperonava a aprendre aquells acords, a cantar. Per a mi, sempre han estat, bàsicament, música. Van anar del més elemental –amb guitarres i bateria– a créixer tot incorporant més instruments. Van introduir la música electrònica i van aconseguir que la indústria de l’enregistrament es posés les piles”.
Una de les satisfaccions més grans de la seva vida musical i beatlemaníaca va ser haver pogut compartir escenari amb Tony Sheridan, amb qui els Beatles van enregistrar el seu primer disc i gràcies al qual el món els va començar a conèixer. Establert a Hamburg, Sheridan els va veure tocar i els va demanar que fossin el seu grup acompanyant, els va impulsar en el que després seria una carrera meteòrica. “El 1989, Sheridan va venir a inaugurar una exposició que vaig fer sobre Beatles a Barcelona i em va demanar que toqués amb ell. Imagina’t! Ens vam fer molt amics i fins i tot va estar quatre dies allotjat a casa meva”. El Xino també ha pogut conèixer en Sean Lennon (fill petit de John) i Paul McCartney.

Ràdio Club 25: l’emissora que va venir del fred
Un Xino de 27 anys va decidir anar a viure a Islàndia, després d’haver estat cap de programes de Ràdio Terrassa. “Allí em vaig dedicar a treballar, viatjar, conèixer i, com que tenia la ment molt clara, a compondre música i a esbossar una emissora netament musical. Vint-i-quatre hores dedicada a la música de qualitat, descobrint grups nous, amb els seus informatius horaris sobre el tema”. Així doncs, la reina de les emissores musicals dels setanta i vuitanta –Ràdio Club 25– va començar a veure la llum en terres islandeses. “Quan vaig tornar i ho vaig proposar als de Ràdio Terrassa no ho van veure clar, em deien que això no triomfaria. Però va ser brutal: l’octubre de 1979 vam començar i en un any no donàvem l’abast, la publicitat ens sobrepassava!”. Ho van petar.
No és estrany, doncs, que el Xino estigués molt sol·licitat en el món radiofònic. La seva visió innovadora sobre les programacions s’unia amb la capacitat per crear estudis radiofònics funcionals i adaptats als canvis que el mitjà va desplegar en l’últim quart del segle xx. “He dissenyat moltes emissores des dels fonaments fins al moment de començar a emetre”, explica. De la ràdio actual critica que tots els models s’assemblin massa: “Algú hauria de fer una mica de punxa al seu cervell per jugar-se-la una mica. Els magazines informatius matinals són tots iguals, al migdia toca fer programes de riure, i a les tardes tothom fa magazines d’actualitat amb tocs d’humor. Cal avançar en altres direccions”, assegura.
L’activitat periodística s’ha combinat amb la frenètica vida dels grups musicals en què toca. Ha enregistrat un CD doble amb Els Folls i prepara un àlbum amb Ràdiokuartet. De petit, el Xino va arribar a desmuntar la ràdio de casa per veure si dins hi havia homenets parlant... i va comprovar que no, que no n’hi havia! El que hi va trobar va ser una passió vital que l’ha fet –i el fa– molt feliç. “He tingut la immensa sort de guanyar-me la vida amb els meus hobbies!”, confessa.