El túnel del Figaró

Josep Gòrriz (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)

El Toti entra a la gasolinera de can Jofresa amb el seu cotxe de l’any de la picor. El Gaspar, l’amo, deixa de fregar els vidres del bar, surt i contempla la carraca del Toti, xup-xup, xup-xup, xof!, quina cafetera!
El Toti obre la tapa del dipòsit i el Gaspar, amb la mànega a la mà, riu per sota el nas:
−Omplo tot el dipòsit −es grata la patilla− o te’n poso una mica cada dia i així em diverteixo contemplant aquesta cafetera?
La Júlia, la filla del Gaspar, que és dins del bar netejant el taulell, crida per la finestra:
−No hi tornem, pare, deixa el Toti en pau!
El Toti obre el cotxe, treu un elefant de vidre que ha fet al taller on treballa de bufador i l’ensenya a la Júlia.
−És per a tu −li somriu−, perquè tinguis molta memòria tota la vida.
Ella ve corrents del bar, agafa l’elefant i fa un petó al Toti; el Gaspar s’emociona:
−Tinc una filla que val un imperi −diu−, no li podria negar res, com me l’estimo!
−També podries estimar els teus amics −li etziba la Júlia mentre torna al bar a servir un client.
El Toti no sap què fer per treure’s el cop de calor que li ha pujat a les galtes després d’escoltar la Júlia; mira nerviosament el Gaspar:
−Vinga, desa la mànega i porta loteria!
Aquest any el Gaspar no n’ha comprat, però acaba de tenir una idea.
−Vaig a veure si en trobo −murmura; entra al despatx sense que la Júlia el vegi i busca la butlleta de la Grossa de Cap d’Any que el tiet Cielosanto li va portar de Granollers, perquè l’any setanta-nou, després d’un tràgic xoc de trens, hi va tocar la rifa de Nadal; agafa la butlleta de la Grossa i torna a la gasolinera.
−Només tinc aquest número −diu− i és per a mi.
−No pot ser! –protesta el Toti−. Cada any m’he quedat loteria de la gasolinera i aquest també; pagaré el que sigui −obre la cartera i compta els bitllets que li acaba de donar l’assistent social per passar les festes−. Tinc dos-cents euros.
El Gaspar fa cara de llàstima i diu:
−Vinga, porta’ls, et dono la butlleta per aquesta misèria, vaja, que et faig un regal.
−Gràcies!
* * * * * *
El Gaspar mira la vella cafetera del bar; ha hagut de pagar cinquanta euros perquè la hi arreglessin i no sap quant temps durarà.
−No l’hauries de canviar? −li retreu la Júlia.
−No tenim pressa −contesta ell pensant en una cafetera nova que val mil euros i fa trenta cafès en pocs minuts; sort que avui és el seu dia de sort i n’acaba d’estalviar dos-cents!
El Toti entra al bar i s’asseu en una taula de la finestra; convida el Gaspar a cafè i li diu, fluix, fluixet:
−Saps que he tingut un somni premonitori?
El Gaspar es toca la patilla; els somnis premonitoris no li agraden gens.
−I com saps que és premonitori?
−Sempre que n’he tingut un, s’ha complert. Aquest cop tocarà el teu número de loteria; per fi em podré canviar el cotxe!
El Gaspar es grata el cap: de quin número parla si precisament aquest any ell no n’ha comprat cap? Ah, clar!, la butlleta de la Grossa del tiet Cielosanto que li va vendre per dos-cents euros!
−Doncs estaria molt bé que toqués –diu, aguantant-se el riure.
−Em compraré un cotxe ràpid, buscaré feina de viatjant, a mi m’agrada córrer món, però no et preocupis: vindré aquí a fer gasolina.
−De viatjant? Ara es diu comercial. Bona idea, et felicito! Xerres tant que vendràs el que sigui.
El Gaspar riu obertament. Fins que ve la Júlia, que ho ha sentit tot, i li dóna un cop de colze.
−El Toti diu que viatjarà molt i vindrà aquí a fer gasolina. Has sentit, pare? Serà molt ric i vindrà a la teva gasolinera! Quina deferència!
−Gràcies, Toti −el Gaspar li dóna un cop a l’espatlla, però la Júlia no en té prou:
−Ara et toca a tu oferir-li alguna cosa.
El Gaspar es frega la patilla i mira el Toti fixament:
−Jo només tinc gasolina; si et toca, tindràs gratis tota la que vulguis.
−Molt bé, pare! −la Júlia ho escriu en un paper, el fa firmar al Gaspar i el posa a la butxaca del Toti.
–No el perdis –li diu-; no se sap mai...
* * * * * *
L’últim dia de l’any, que es fa el sorteig de la Grossa, el Toti demana festa al taller; ahir va treballar fins al vespre bufant una gasolinera de vidre per a la Júlia: hi va posar el bar, el taulell i una cambrera que va fer fins a quatre vegades perquè no li acabava de sortir bé. Tot i el cansament, es lleva d’hora, engega el televisor, hi posa a sobre el gat negre que es va endur del taller i s’asseu a la taula rodona on menja i pinta figures de vidre.
Quan comença el sorteig i es posen a cantar els números, no es mou d’allà davant; avui no té gana.
Quins nervis! Tanca el puny, se’l posa a la boca, i quan se n’adona, no li queden ungles.
−Ja tenim la grossa! −crida el locutor, i en va dient els números−: el tres, el vuit...
El tres? El Toti al·lucina: però si el seu número no comença per tres! S’aixeca i es planta a un pam de l’aparell. Com pot ser?, la seva butlleta no té cap vuit!
O sigui que aquell... no és el seu número!
Apaga el televisor, es beu un got de llet freda de la nevera i se’n va al taller.
Bufa gats de vidre tot el dia i arriba a casa rendit; s’escalfa una pizza, en fa dues mossegades i se’n va a dormir.
Tot i que li costa aclucar els ulls, no sent la gresca de la gent celebrant el nou any.
L’endemà mira al diari la llista de números premiats i ostres!, hi ha el seu!
* * * * * *
Quan el Gaspar sent el xup-xup de la vella cafetera del Toti, surt del bar i s’hi acosta amb les mans a la cintura. Espera que el Toti baixi del cotxe, es grata la patilla i diu:
−Com ha anat la rifa?, has pessigat res?
La Júlia surt a fora, deixa la safata en una taula, tapa el croissant de xocolata amb un tovalló i saluda el Toti. Com riu avui!, que potser li ha tocat la grossa?
El Gaspar agafa la mànega i va fent que no.
−El teu somni premonitori –li diu− no s’ha complert.
−Que no? –El Toti treu la llista dels números premiats i li ensenya uns numerets petits que quasi no es veuen−. Aquesta és la meva butlleta. M’ha tocat!
El Gaspar es fa un fart de riure:
−Això no és la grossa; és la pedrera.
−I què? −diu la Júlia−. Li ha tocat.
El Toti treu el paper que va escriure la Júlia i va firmar el Gaspar, el llegeix en veu baixa i diu en veu alta:
−Aquí posa que si toca aquest número puc posar tanta gasolina com vulgui sense pagar ni un cèntim, o siqui que ja em pots omplir el dipòsit, Gaspar!
La Júlia li dóna un cop a l’espatlla:
−Doncs t’ha tocat la grossa! –riu.
El Gaspar mira empipat la seva filla, però alguna cosa dintre seu li impedeix contradir-la; agafa la mànega i omple el dipòsit del bufador de vidre.
El Toti dóna a la Júlia la gasolinera que li ha fet al taller.
−Quin detall! −ella l’agafa amb delicadesa i li pica l’ullet−. Sóc jo, aquesta cambrera tan guapa?
−De veritat que m’ha sortit bé?
−L’has brodat! Per cert, amb els diners que estalviïs de la gasolina, et podràs comprar un cotxe i regalar-nos una cafetera.
−Ho faré −riu ell−, començaré per la cafetera.
−Que considerat –la Júlia li dóna el croissant de xocolata.
−Quina broma! –rondina el Gaspar−. Si hem d’esperar els teus estalvis per comprar la cafetera, tardarem cent anys!
La Júlia dóna un copet a l’esquena del Gaspar:
−Però quina pressa tenim, pare?

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara