No se sap mai el volum ni la importància que pot acabar tenint una col·lecció singular, iniciada sovint de forma ben atzarosa i que en un moment donat esdevé una fita remarcable en un art decoratiu o en qualsevol àmbit. Aquest és el cas de la col·lecció de trucadors i picaportes antics –anteriors al 1940– que el bioquímic sabadellenc Agustí Salavert, veí de Castellar del Vallès, ha anat aplegant, en una dèria iniciada fa més de cinc dècades.
Amb un total de 439 trucadors de ferro forjat, ferro colat i de llautó –tots d’abans de la Segona Guerra Mundial–, Salavert ha confegit com qui no vol la cosa la que molt probablement és la col·lecció més gran del món dedicada a aquestes peces d’avís que es posaven a les portes de les cases, fàbriques, magatzems... Unes peces que van anar sent substituïdes progressivament pels timbres i per això cada vegada són més cares de veure arreu.
Convertit en un veritable especialista en aquest art domèstic vinculat al ferro, conegut pels brocanters i firaries d’antiguitats, Salavert sap bé que el seu llistat de trucadors s’equipara en quantitat i qualitat als de ferro forjat que hi ha exposats al Museu del Cau Ferrat de Sitges i als d’una església de la ciutat normanda de Rouen, que són les dues exposicions de ferro forjat que inclouen aquesta especialitat al món. La col·lecció d’aquest investigador científic està integrada per 123 trucadors de ferro forjat, 93 de ferro colat i 150 de llautó. A aquesta suma s’hi afegeixen 103 trucadors més que corresponen a peces dobles o parelles de picaportes i a d’altres de moderns, fabricats del 1940 ençà. La mostra es completa, encara, amb algunes anelles de porta i nanses de bagul o de finestra fetes amb ferro forjat, sovint difícils de diferenciar dels picaportes.
Un inici ben casual
El resultat de tot plegat n’és una mostra impressionant que, com sol passar, Agustí Salavert va iniciar arran d'un fet ben anecdòtic. L’any 1967, quan tenia quinze anys, els veïns del costat de la llar on vivia amb pares i germans es van traslladar de casa. La veïna, una senyora gran, amb la qual hi havia una relació d'amistat franca i recíproca, li va donar el trucador que tenien posat a la porta d’entrada de la que fins llavors havia estat casa seva. “Això és molt maco, queda-te'l i guarda'l”, li va dir com deixant-li una penyora.
La veritat és que aquell ferragot va estar guardat en un racó una colla de mesos, amb poc interès per part seva, fins que va arribar un dia que se li va acudir de netejar-lo. Va fer-hi saltar totes les capes de pintura i brutícia que duia incrustades i va sorgir la sorpresa. “Això és preciós”, va pensar. “Sí que tenia raó la senyora Antonieta!” I el cuquet pels picaportes li va quedar ben inoculat! Tant que no és estrany que la tarda d’un dissabte de l’any 1974, en la qual tothom mirava expectant el darrer capítol de la sèrie de dibuixos animats “Heidi” per televisió –la TVE única de l’època, en ple tardofranquisme–, l’Agustí ho aprofités per saltar la tanca de la casa modernista de Can Barata de Sabadell, situada al carrer de Sant Josep i acabada d’enderrocar, per salvar-ne el trucador doble que jeia a la seva porta noble.
El picaporta donat per la veïna va ser, doncs, el primer de la col·lecció i l’iniciador d'una història mai explicada públicament fins ara pel seu recopilador que, amb el temps lliure que li dona la jubilació, es disposa en l’actualitat a fer-la conèixer, també amb la intenció que la mostra pugui acabar conformant un recull d’interès públic, sabent que és una de les més significatives del món en aquesta especialitat. Una col·lecció que es pot visitar també al web
www.trucadorsagusti.com
Després de rodar molt de món i de navegar molt per les xarxes a la recerca d’aquests ginys que l’apassionen i que ha après a recuperar –amb sofisticades neteges, cremant-los amb bufadors de gas–, de les col·leccions de referència que Salavert ha pogut localitzar, visitar i documentar en destaquen les dues esmentades, molt reconegudes: la col·lecció de ferro forjat de l’artista polifacètic Santiago Rusiñol (1861-1931), exposada al Museu del Cau Ferrat de Sitges, i la col·lecció de ferro forjat del també pintor i col·leccionista francès
Le Secq des Tournelles (1870-1921), exposada a l'església Saint Laurent de la ciutat de Rouen, capital de Normandia. El col·leccionista vallesà també n’ha conegut d'altres de menys importància, com el Museu del Ferro d’Orpesa (a la Plana Alta), actualment tancat, creat per l’antiquari Luis Elvira, que va ser tot un mestre per a ell, així com la Fundació Làzaro Galdiano de Madrid.
Tres tipologies de materials
La gran majoria dels prop de 500 trucadors estan classificats per materials i documentats en fitxes amb característiques, procedència i origen, entre d'altres curiositats pròpies de cada peça. La major part són fabricades entre l'any 1840 i el 1940, però també n’hi ha dels segles xv, xvi, xvii i xviii.
Les de ferro forjat són peces úniques, fetes a mà, a la forja, partint generalment d'una barra de ferro que, a base de cops destres al ferro roent i en funció de la qualitat del forjador, poden esdevenir una petita o gran obra d'art.
Les de ferro fos o colat són peces d'una altra dimensió, de menor importància artística i per tant de menys valor econòmic, atès que són fetes amb motllos omplerts amb ferro fos o colat. Es fabricaven en foneries i de cada peça se'n podien fer moltes còpies idèntiques.
Finalment, les de llautó o similars són fabricades també en motllos, però el material, en lloc de ser ferro, és compost de barreges de metalls fosos com ara el coure, el plom o el zinc, entre d'altres.
El ferro forjat, el més valuós
Els darrers anys la col·lecció s’ha engruixit exclusivament amb trucadors de ferro forjat, que són els més valuosos i que Salavert, en una classificació molt personal, considera “de primera divisió”. Totes són peces de forja considerades veritables obres d'art, no signades per l'autor. A més d’una setantena d’aquestes peces de ferro forjat, la col·lecció en té un centenar més d’aquest mateix material, però no tan elaborades, que són més petites i simples de fabricació i que, segons Salavert, “no es poden considerar obres d'art”.
Bona part dels picaportes aplegats han estat fruit de donacions; algunes de tant curioses com les que li van fer uns amics armenis, que li van fer arribar una peça de primers de segle passat que duia incrustada una bala dels enfrontaments armats de la Revolució Russa de 1917. Així mateix, algun constructor fins i tot li ha cedit les claus d’alguna casa a punt de demolir, perquè en pogués treure els trucadors abans d’anar terra.
Amb tot, al llarg dels anys el col·leccionista vallesà ha comprat moltes de les peces de la seva col·lecció, confegida a base de visitar brocanters i fires d’antiquaris i de participar en les subhastes per Internet on es mouen els enderiats per aquestes peces. Traçut de mena, ell mateix s’ha adequat pacientment la sala on les peces són penjades en grans plafons corredissos, moguts sobre guies. Unes de les peces que li fan més il·lusió integren un conjunt de tres picaportes de ferro forjat d’estil modernista, obra del mestre forjador barceloní Àngel Rull, datades entre el 1910 i el 1920. Les té exhibides al mateix mostrari de fusta amb què Rull les ensenyava als seus clients. La col·lecció està avui guardada en un local i no està exposada al públic.
Patrimoni Col·leccionisme
