Què és Agroforestal Vallesana, SCCL?
És una cooperativa de propietaris forestals que, amb el suport de tècnics forestals, intentem revertir el fet que treballar els boscos esdevingui actualment una activitat poc o gens rendible. La nostra idea com a cooperativa és dedicar la nostra feina al que en diem “aprofitament forestal”, que vol dir obtenir i utilitzar la riquesa dels boscos d’una manera poc agressiva perquè els boscos conservin òptimament el seu valor i sobretot reduir el risc d’iincendis. Per això, centrem la nostra activitat en transformar-los de mica en mica, perquè hi ha una bona part d’aquests boscos que no tenen una vegetació autòctona i adaptada al clima i la geografia d’aquí. Tota aquesta transformació de l’aprofitament forestal que nosaltres portem a terme ens ha proporcionat la possibilitat de crear un canal directe per poder vendre el nostre producte. Així, tallem el bosc amb les premisses que deia abans, portem la llenya al centre de processament de can Bogunyà, en el Parc Agroforestal de Terrassa i, aquí mateix, la posem en caixes i la venem en diferents formats a la menuda i també a cadenes de supermercats.

Sou molts cooperativistes?
De fet, vam ser la primera cooperativa forestal al país. Actualment tenim més de vint socis i tenim intenció d’anar ampliant aquest nombre. Cal dir que a la cooperativa hi ha grans propietaris, que tenen més possibilitats de fer rendible el seu bosc, però també de petits i de mitjans que dificilment es podrien fer càrrec de tot aquest procés.

El Vallès és un gran bosc, de fet.
Sí, una de les conseqüències més evidents del gradual abandonament de les masies i, en general, de l’activitat agrícola a Catalunya és que cada any la massa forestal creix fins a un quinze per cent. Això és molt i, a més, és un gran problema. De fet, amb la nostra activitat també intentem donar una sortida a les activitats forestals lligades al món de la pagesia que, anys enrera cobria bona part del que ara són boscos amb camps i feixes. Amb la reducció constant de l’agricultura s’ha anat perdent aquesta manera de viure el territori i hi ha hagut un cert abandonament, diguem. S’ha de dir que, d’altra banda, el model d’aprofitament forestal d’aquell moment era molt radical i segurament ara no ens semblaria apropiat i ningú no ho faria.

La gestió de les masses forestals també ha canviat, doncs.
De tot. De fet, totes les finques dels nostres associats estan donades d’alta en algun sistema de certificaciò forestal, cosa que garanteix que la gestió es faci de manera sostenible. El nostre model d’aprofitament forestal exigeix treballar el bosc d’una manera respectuosa i sostenible. És una qüestió delicada perquè treballar un bosc comporta fer-hi entrar maquinària i, segons quin sigui el perfil orogràfic, resulta molt complicat fer una tallada d’arbres que sigui rendible per la feina que comporta tota aquesta logística i que, alhora, respecti adequadament l’evolució natural del bosc. Així, molt sovint no hi ha camins, hi ha molt pendent o molta pedra, o la fusta a vegades tampoc no és de primera qualitat i el model sol ser molt més agressiu per poder treure el màxim possible de fusta. De fet, amb la fusta passen coses molt rares: aquí ens arriba fusta de Galícia o d’Itàlia que, a més, competeixen en preu amb la fusta local. Sembla que no podria ser perquè el mateix preu de transport d’allà cap a aquí l’hauria d’encarir molt, perquè la clau per poder tenir algun de marge de benefici és en el transport. Estem parlant d’un diferencial en xifres de cèntims que fan que l’aprofitament forestal sigui rendible o no.

“Cada any la massa forestal creix fins a un quinze per cent. Això és molt i, a més, és un gran problema.”

Però vosaltres no feu aquesta extracció tan agressiva, oi?
Nosaltres ens acostem a la zona on s’està tallant amb camins i arrossegeum els troncs com podem fins a on podem, en fem piles i hi fem anar un camió perquè ho reculli. També ens trobem que, amb bona o mala fe, sovint hi va gent a buscar feixos de llenya que tenim preparats per portar al centre de producció. Tenim una concepció una mica romàntica dels boscos perquè si no, no faríem el que fem: ens agraden els boscos i els volem conservar prerquè moltes d’aquestes propietats són de tradició familiar i volem que els boscos estiguin bé. De fet, estem orgullosos de donar-nos a conèixer i fer créixer aquesta idea de retorn al que haurien de ser el boscos del país. A més, el nostre concepte de cooperativa neix d’una idea d’economia circular en què tots els productes retornin, d’una manera o altra, a la comarca. A vegades no pot ser perquè, per exem­ple, un dels nostres clients principals és Bon Preu que té establiments a tot Catalunya, però volem que el nostre producte no hagi de desplaçar-se massa de la zona perquè creiem que la petjada de carboni no ha de superar mai l’energia que es produeix per l’energia de desplaçar-lo.

Que bé.
També tenim un conveni amb l’empresa que gestiona les calderes del Consorci Sanitari de Terrassa i la Universitat Autònoma de Barcelona per subministrar fusta que utilitzen a les seves calderes de biomassa per generar energia. Això està començant a funcionar. Som una cooperativa molt arrelada i que pretén que la riquesa que existeix en els boscos s’aprofiti per les persones que hi viuen a prop.

Perquè, el bosc és de tothom?
Mira, actualment a major part del territori vallesà es pot catalogar de bosc, amb tot el que això comporta. I de bosc privat, de fet: el 70% del boscos catalans són de propietat privada. Sobre aquest fet, hi ha un cooperativista que diu que més que propietaris forestals, ens hem de considerar gestors forestals: conservem un bé perquè tothom el pugui disfrutar. I aquesta mirada és molt positiva: cada vegada més es té una imatge més real del que és un bosc i conseqüentment hi ha un respecte més gran pel que representa en tots els sentits. Però el seu ús també s’està massificant: la pressió antròpica sobre els boscos cada vegada és major perquè hi ha més persones que van al bosc per qüestions de lleure, esportives, etc. I això tard o d’hora s’haurà de regular tot i que a mi, personalment, massa regulacions no m’agraden. En aquest sentit cal dir que les subvencions a les quals els propietaris forestals s’acollien per poder mantenir aquest bé sense que signifiqués una pèrdua massa elevada de diners han anat baixant.

Això és un problema.
Sí. Hi ha molt propietari forestal que ho veu tot perdut, s’adona que no en pot treure profit de cap manera i es deixa anar. Això també és una de les nostres lluites com a cooperativa: hem d’aconseguir que el territori forestal no sigui un pes que esclafi els seus propietaris perquè l’abandó del bosc i dels conreus genera aquest creixement sense mesura de la massa forestal. I és un greu problema pel que fa, per exem­ple, a incendis que, com hem vist recentment a Califòrnia i segons com, no tenen aturador. En aquest sentit els membres dels cossos de bombers especialitzats (Grups de Recolzament d'Actuacions Forestals - GRAF) sempre diuen que la millor arma contra el foc és la prevenció, més que grans aparells i mitjans per apagar-los que, d’alra banda, també cal tenir. I aquesta previsió en gran mesura comporta mantenir el paisatge on hi ha masies, camps, zones forestals ben gestionades, etc.

Es fa complex.
Els mateixos membres del GRAF diuen que, a més, els boscos cada vegada estan més estressats, cosa que augmenta radicalment la velocitat amb què avancen els focs i que els impossibilita fer tasques d’extinció i s’han d’acontentar a protegir els nuclis habitats i poca cosa més.

I què s’hi pot fer?
Nosaltres, com a cooperativa destinem els possibles beneficis a temes relacionats amb la formació, que ens interessa molt. La nostra feina, en aquest apartat concret, es centra en activitats formatives en escoles a les quals fem xerrades sobre els boscos, els productes que se n’extreuen i la riquesa que representen mediambientalment per a tothom. I també els perills que pot suposar un bosc mal gestionat. Amb l’educació també volem fer veure que, de fet, els boscos actuals no són estrictament autòctons sinó que els humans que hem anat habitant aquestes zones els hem anar perfilant amb la nostra activitat durant els darrers mil·lennis. El bosc autòcton real segurament estava adaptat a una climatotologia i una cadència d’incendis que l’havia anat modelant pel seu natural. És en aquets sentit que els boscos s’han d’anar netejant d’espècies que, de fet, no estan prou adaptats a la realitat de cada zona. I el que és més esperançador és que amb una neteja adequada i feta segons aquest paradigma d’aprofitament forestal, amb un període de temps relativament curt d’anys, els boscos tornen a tenir la fesomia que els correspondria.

Formeu part de la solució, vaja. No del problema.
Hem generat un projecte que ens engresca molt. Però els marges són molt petits i hem d’afinar molt totes les accions que fem. Ara com ara, hem de dir que tota la pandèmia que estem patint no ens afecta massa i el ritme de comandes no ha baixat massa. Evidentment, els boscos segueixen la seva vida normal i, esclar, nosaltres no formem part del grup de persones que poden teletreballlar: hi hem de ser, com qui diu. A banda el nostre sector és considerat com a prioritari.

Els boscos segueixen el seu ritme però la propietat forestal, també?
Encara ara, la idea que es té d’un propietari forestal és el d’una mena de terratinent, una mica aristocràtic, que explota els boscos sense miraments. I a hores d’ara això ja ha passat a la història: de propietaris forestals n’hi ha de tota mena però n’hi ha una gran part que són una famílies de pagès que realment viuen com poden. Però aquella imatge que deia forma part d’un imaginari que, sobretot en ambients urbans, encara es dona. Una altra qüestió que s’ha de tenir en compte és la transmissio patrimonial: actualment, la figura de l’hereu ja no té la potència que tenia i ara, molt sovint, l’herència es reparteix entre molts familiars, cosa que encara en fa més complicada la gestió eficient. Moltes masies, en les darreres generacions, han passat a ser de diferents membres de la família i es van perdent les propietats forestals perquè és molt difícil que una família sàpiga conjuminar el règim de propietat i la pròpia gestió. Sovint es venen i, aleshores, la gent que ho compra té la masia per venir-hi de vacances o, com a molt, s’hi generen centres de lleure diversos. Però l’explotació del bosc que acompanya la masia sol passar a un darrer terme. S’ha produït una atomització de la propietat i, a més, a hores d’ara hi ha moltes masies que estan ensorades: s’estan perdent i, alhora, s’està perdent tota l’àrea de gestió que cada masia tenia. El territori, en general, s’està descalçant, perdent estabilitat, i en el moment que la gent marxa de les masies, el bosc creix. El país també és el seu territori i vetllar pel territori ha de comportar generar una política eficient de gestió però que no dona resultats immediats. Potser per això, aquesta immediatesa que actualment és a la base de tot plegat, provoca que, per exem­ple, sigui més fàcil obtenir mitjans per apagar incendis que no pas promocionar una correcte gestió dels boscos per aconseguir que no siguin un perill d’incendi.

Donar sentit al bosc, oi?
Si, i fer veure que hi ha concepcions erròniés del bosc, com els que el veuen, només, com un jardí per anar-hi a passejar el cap de setmana. I efectivament és un entorn de lleure i passeig però, de fet, el bosc és una entitat viva que, per exemple, necessita que quan es talla una zona es deixin restes de la feina a terra perquè, així s’alimenta els substrat del bosc i, a més, se n’impedeix l’ erosió. Això hi ha molta gent que no ho entèn. O també hi ha gent que voldria que el bosc fos completament verge i que ningú no hi entrés. Tampoc és correcte perquè els boscos que tenim actualment no estan preparats per estar decennis sense que se’ls toqui.