Jordi Vayreda
“Els boscos que tenim són boscos adolescents”
Què és un bosc?
Realment definir què és un bosc, és molt difícil. Si afegíssim a la pregunta el qualificatiu “natural”, sense intervenció humana, encara es prodria definir. Però, aquí, no és el cas. La realitat és que són mil o dos mil anys en què el bosc mediterrani ha estat manipulat, podríem dir, pels humans i, amb aquest trajecte tan llarg no podem concretar quin és el funcionament natural i real d’un bosc mediterrani. He arribar a la conclusió que tota la ciència, la botànica, la zoologia o fins i tot ecologia que s’ha desenvolupat al mediterrani, és fruit d’un bosc que, senzillament, és un bosc “cultural”, culturalitzat, tocat pels humans. Molt difícilment podríem trobar exemples de boscos mediterranis no tocats mai per la mà humana, tot i que sí que en podríem trobar que fa molt temps que no han estat gestionats d’alguna manera pels humans. De fet, acabem d’enllestir elprojecte “
RedBosques” en el qual intentem buscar i descriure aquests boscos de referència, que, a la vegada, doncs, són els boscos més madurs que tenim a la mediterrània. I fins i tot en aquests boscos és ben palpable la intervenció, ni que sigui molt pretèrita, dels humans: la petjada humana triga moltíssim a desaparèixer, segles. Si un bosc ben gestionat que té una mitjana de 50 o 100 anys, un bosc que podríem considerar madur n’hauria de tenir entre 300 o 400. Hi ha diferència. Els boscos que tenim són boscos adolescents.
Quina és, doncs, la situació actual dels nostres boscos?
Hi podria haver una lectura positiva i una de negativa de la situació actual dels boscos. La negativa és l’abandonament de boscos tant al Vallès com a la resta del primer món, diguem. L’abandomanet i, per tant, l’augment de combustible en els boscos provoca el gran problema dels incendis. Tenim un veritable polvorí i, a més, el Vallès segurament és un dels llocs amb més abandonament de conreus que provoca un bosc continu de manera que, si s’encén per una banda, no s’apaga fins ves a saber on. Es parla, ara, d’incendis
de sisena generació que són absolutament impossible apagar amb el consegüent perill per les vides humanes i no només la gent que hi viu sinó dels propis bombers que intenten apagar un incendi d’aquestes característiques i magnitud.
Jordi Vayreda: “El bosc, com a ecosistema que és, ha de tenir una gestió molt lligada al seu propi funcionament.”
I la positiva?
La positiva és que ara, fruit d’aquest mateix abandonament, tenim boscos amb elements que defineixen el boscos més madurs com amb fusta morta, etc. Fins ara, el tema de la fusta morta era un tabú i a base d’anar insistint estem començant a aconseguir que s’entengui que el bosc, com a ecosistema que és, ha de tenir una gestió molt lligada al seu propi funcionament.
Per què, aquest abandonament de boscos?
L’abandonament és fruit de la manca de rendiment econòmic dels boscos. Es tracta sempre de dos components: la mà d’obra ha pujat molt de preu (que està molt bé!) i el preu de la fusta ha anat baixant gradualment i constantment. No es corregeix i va a pitjor. Per treure rendiment econòmic dels boscos hi ha l’opció de mecanitzar, però la complexitat de la topografia dels nostres boscos i la manca de camins per arribar al entre d’extracció ho fan molt difícil. I fins i tot amb aquesta mecanització massiva, a Alemanya o a Finlàndia –amb boscos en llocs plans i de fàcil accés– els rendiments s’estan reduint moltíssim i també hi ha abandonament dels boscos. Imagina’t aquí al mediterrani on, a més, els arbres no creixen especialment de pressa.
Tot plegat, ben difícil.
Sí, és un conjunt de factors que dificulten molt que els propietaris puguin treure’n algun rendiment econòmic. És terrible. El tipus de gestió, doncs. ha de ser molt diferent. Nosaltres, per exemple, tenim un projecte on estem definint una gestió que en diem
silvicultura propera a la natura. No és pas res nou, però aposta per una una silvicultura que acompanya el bosc en la seva dinàmica natural, però sempre amb la idea d’anar seleccionant tots aquells arbres de futur. Són arbres que, amb el temps, seran els que ens donaran rendiment. Perquè l’única manera de treure’n un rendiment econòmic és aconseguir una fusta de molta qualitat: peces molt grosses que es paguin molt bé. Arribar a tenir un únic arbre pel qual es puguin pagar a cinc-cents euros, mil euros. Si s’arriba aquí i, a més a més gastant el mínim, es pot arribar a aquest equilibri. És molt complicat i molt a llarg termini perquè es tracta d’arbres que han trigat 100 anys o 150 a tenir aquestes característiques. Però es tracta de fer una silvicultura com més irregular millor, no pas tallar-ho tot de cop i avall va. Cal una actuació minima que, a més, genera avantatges quant a la prevenció d’incendis, erosió, etc. I és que l’erosió també és molt important: si perds el sòl forestal, ho perds tot…
Com s’ha de gestionar el bosc?
Quan es parla de gestió del bosc s’està parlant d’un concepte molt recent, generat a partir del estudis d’enginyers, biòlegs, etc. Entendre que gestionar un bosc té unes conseqüències i arribar a controlar-les és complex i és relativament recent. Prèviament el que s’havia fet, directament, era aprofitar el bosc. I durant moltes generacions s’aprofitava d’una manera sostenible, però això depèn molt si la societat que l’aprofita està passant gana o té molt fred. Arriba un moment que necessites llenya per combustible i estires d’allà a on n’hi ha. Un dels temes del que ens convé fer és gestionar els boscos nous, diguem. No podem deixar que el bosc vagi creixent sense més. Però, alhora, hem de buscar l’equilibri perquè gestionar el bosc costa diners. El propietar forestal quan fa aclarides de millora (tallar els arbres que cal) li costa molts diners, i cal que aquests diners no els posi tots ell que els arribin subvencions de fons públics. L’administració n’és conscient però hi ha pocs recursos: així, l’agricultura rep una quantitat important de subvencions, mentre que el sector forestal en rep molt pocs, de fet. Però si estem d’acord, per exemple, que és molt important la prevenció d’incendis, obviament els pocs diners que hi ha haurien d’anar per organitzar el paisatge per evitar-los.
Jordi Vayreda: “Hem constatat que la gestió i l’estructura del bosc és més determinant que el canvi climàtic, almenys de moment.”
Els boscos són de propietat privada.
A les dues comarques vallesanes gairebé el 90% dels boscos són de propietat privada, sí. I, a més, són de gestió privada i, alhora, tenen un gran ús recreatiu per part de la gent. Com és lògic, la propietat s’enfada molt per alguns usos que es fa de les pistes forestals que ells arrangen i els camins que arriben a les masies. Com es fa per aconseguir un equilibri entre tot això? A més, el propietari actual ja no té tanta potència econòmica com potser tenia i el bosc creix amb el lògic increment de perill de foc. Per fer rendible el bosc s’ha parlat molt de fer pel·lets o estella forestal per generar energia: jo sóc una mica pessimista, tot i que, segurament tot això ha estimulat a fer-ne una gestió i aprofitament més intensos. Però estadíticament en els deu o quinze darrers anys pràcticament no hi ha diferències, simplificant: si abans es feien palets perquè la fusta no donava per a més, ara es tritura i es fan pel·lets o estella per caldera: ha canviat el destí però la ratio és pràcticament la mateixa. Ara hi ha boscos de pi blanc que, passat d’alguna peça que se’n fa un ús diferent, la resta es tritura. No hi ha un canvi real de volum d’aprofitament.
Hi ha futur?
En relació al futur dels boscos hem de parlar del canvi climàtic, que afecta i afectarà els boscos. Gràcies a les dades d’inventaris forestals que es van fent cada deu o quinze anys podem anar mirant com va canviant aquest bosc en determinats serveis ecosistèmics i estem veient que segueixen donant-nos serveis essencials: la seva regulació hídrica i la capacitat d’embornal que té s’està mantenint. Els boscos segueixen capturant carboni però estem començant a veure evidències que aquesta capacitat s'ha anat reduint. És esperançador constatar fins a quin punt realment és el canvi climàtic el que realment explica majoritàriament aquest canvi i hem constatat que la gestió i l’estructura del bosc és més determinant que el canvi climàtic, almenys de moment. És a dir, tot i el canvi climàtic, que és evident, hi ha un cert marge que és, com qui diu, a les nostres mans. Ara bé, Si no ens prenem seriosament els acords de París, a més llarg termini afectarà, i molt. Si amb la covid ens costa tenir actitud de grup, amb el canvi climàtic passa el mateix: l’actitud de cadasacú és important per vèncer aquest canvi, que a finals de segle, si no ens hi posem, pot arribar a generar situacions desastroses.
Jordi Camprodon
“La idea de que al bosc s’hi pot fer de tot és equivocada”
Com definiries els boscos vallesans?
Són boscos molt representatius de l’Europa mediterrània. Aprofitats des d’antic, no hi ha racó que es pugui anomenar un bosc primari o “verge”, sinó que formen part del que anomenem boscos seminaturals, és a dir, on la natura (els processos naturals) fan el seu curs, conduïts i modificats per l’activitat humana amb una major o menor grau d’intervenció. Per exemple, molts alzinars són de rebrot (el “bosc menut”) més que de regeneració per llavor, que dominaria en condicions naturals. Això és així perquè van ser intensament aprofitats durant el segle xix fins a la primera meitat del xx per llenya i carbonet, en un país on no hi havia carbó mineral i la població creixia i creixia i la indústria, la font d’energia calòrica era el bosc. Si mirem una foto de primers de segle xx veurem les muntanyes del Vallès ben pelades, fins i tot en les primeres imatges aèries del 56 es veu! Encara ara es veuen les places carboneres dins el bosc, on es vigilava dia i nit la pila. Al llarg de la segona meitat del segle xx aquesta gestió es va anar abandonant i amb ella la pagesia de muntanya. El bosc ha anant recuperant terreny en zones abans cultivades. Només cal fer una passejada per veure pinedes i alzinars i les seves masses mixtes ocupant feixes de pedra seca. Com a conseqüència, doncs, tenim boscos joves o molt joves, molts d’ells de rebrot (alzinars) i pinedes i alzinars amb tota la càrrega combustible, i baixa diversitat associada a la maduresa del bosc (arbres vells i de grans dimensions, per exemple, que atresoren molta biodiversitat).
Jordi Camprodon: “S’ha d’intentar que conflueixin els interessos de propietaris, administració, indústria i iniciatives empresarials de les entitats ambientalistes i de la comunitat científica .”
Quins models de gestió hi ha, doncs?
Actualment, tenim diverses opcions de gestió: no actuar, deixar els boscos a evolució lliure, o bé gestionar-los activament seguint diversos objectius: producció de llenya, fusta o bolets, conservació de la biodiversitat i el paisatge o usos socials regulats, combinant-los o dinant-hi més prioritat a un, sense oblidar els altres. Les dues opcions són compatibles si es distribueixen adequadament en l’espai. Per exemple, en un espai com Sant Llorenç del Munt es poden deixar les zones de major valor ecològic a lliure evolució, d’acord amb els propietaris i sota la supervisió dels gestors i de l’administració, i amb convenis amb centres de recerca, universitats i escoles per fer-hi activitats d’investigació i formació. En el mateix bosc o en el veí, es pot optar per l’extracció de béns i serveis, sobretot on els accessos són millors i la qualitat del bosc permet uns bons creixements vegetatius. En aquest mateix bosc d’on s’obtenen productes es pot aprofitar per integrar mesures de conservació de flora i fauna, per exemple, deixant uns quants arbres de grans dimensions perquè creixin i es morin allà mateix, i acullin fongs, molses, heures, escarabats, papallones, abelles, ocells, ratpenats, esquirols, etc., valors que s’acumulen al llarg de la seva vida a mesura que es va fent gros i envellint (la fusta morta és un gran suport a la biodiversitat del bosc!). El mateix bosc pot donar rendiment pel que fa a l’ús social. Per exemple, els propietaris es poden posar d’acord per a un guiatge als caçadors de bolets. Amb una planificació adequada, per exemple, amb plans tècnics de gestió millora forestal, promoguts des de l’administració forestal, i amb acords de custòdia del territori, promoguts des de les entitats ambientalistes, es poden recollir i consensuar tots els acords. I procurar que en els òrgans de presa de decisió totes les parts en formin part, sempre i quan hi hagi voluntat d’entesa i d’acceptar, en cara que sigui en part, els criteris de l’altre.
L’abandonament del bosc és un repte.
La gestió del bosc avui és molt complexa. L’abandonament pot comportar per una banda una millora de la maduresa i la biodiversitat dels boscos, però alhora, pot implicar boscos molt joves i monoespecífics poden acumular molta biomassa amb un alt risc d’incendis. Alhora, es perden hàbitats oberts, antròpics, que són d’interès per la biodiversitat i la prevenció d’incendis. A petita escala els efectes ecològics no són terribles, al contrari. Es crema un petit bosc, es forma un espai obert, com els que devia haver-hi abans de la revolució neolítica per un incendi de llamp, que és habitat per flora i fauna pròpia d’aquests espais, fins que torna a regenerar-se el bosc. El drama és a escala humana. I sobretot perquè l’abandonament és la tendència general. I en grans extensions sense gestió, acumulant biomassa, i amb infraestructures humanes travessant boscos i muntanyes i gent corrent i caminant amunt i avall pels espais naturals, i en el context de canvi climàtic, on estius secs seran més freqüents, es pot d’anar la combinació de tempesta perfecta perquè s’encengui un gran incendi natural que vagi de punta a punta del Vallès i més enllà.
Per tant, s’ha d’invertir en el bosc en recursos humans i econòmics si volem que això no passi. S’ha d’intentar que els interessos dels propietaris, de l’administració, de la indústria i les iniciatives empresarials, de les entitats ambientalistes i de la comunitat científica conflueixin. No és tant difícil si es baixa del burro i un es posa a la pell de l’altre. Invertir recursos no només vol dir subvencions. Aquestes no han de ser a canvi de res sinó que l’atorgant i el beneficiari han d’arribar a un compromís de respecte mutu , de les lleis i de la natura, que de fet hauria de ser una cosa de sentit comú. I més enllà de les subvencions, siguem imaginatius i intentem que el sector primari no depengui només de les subvencions. Per exemple, el sector industrial forestal a Catalunya està desestructurat, amb falta de diversificació. Som punters en fer palets, però seriem també capaços de fer fusta de major valor afegit i que requerís de boscos amb arbres més ufanosos.
I, per repte, el canvi climàtic.
I tant! hem de tenir molt en compte que això del canvi climàtic va seriosament. Ja s’estan notant els efectes en la migració, reproducció i distribució d’espècies. Heu notat que les cigonyes ja no migren? Els escenaris de projecció al futur de puja de les temperatures senyalen que espècies d’arbres que formen boscos, com el pi roig, poden quedar relegats als Pirineus, i altres, com el pi blanc avançar cap a cotes més altes. El més sensat és revertir aquesta situació en la mesura de l’impossible: no fer servir el cotxe o l’avió si no és estrictament necessari i si ho fem que sigui elèctric o anem en tren, consumim energia neta i productes de proximitat i a poder ser ecològics, des de la fusta al que mengem. No cal menjar tomàquets i pomes tot l’any a canvi de que vinguin de Sudàfrica o Xile. Mentre fem això, avancem-nos als canvis. Gestionem els boscos de manera que s’adaptin millor als canvis que estan succeint. Per exemple, els boscos mixtos poden permetre una millor adaptació, al tenir una diversificació d’espècies, que doni alternatives davant els canvis i faci els boscos més resistents i resilients als incendis. Recuperem els espais oberts i la vegetació de ribera i les frondoses en els boscos de pins. Ens protegiran dels grans incendis forestals. I dotem als bombers de mitjans necessaris per ampliar les actuacions preventives. Hem de dotar d’ajuts als propietaris perquè puguin portar a terme una millora adaptativa dels seus boscos.
Com es pot rendibilitzar el risc i fer-ho compatible amb el lleure de la gent?.
Avui en dia els boscos estan massificats i encara més els de l’àrea metropolitana, amb els dos Vallès inclosos, com s’ha pogut comprovar més que mai en aquests temps de pandèmia. La idea de que al bosc s’hi pot fer de tot és equivocada. Tothom ha de tenir el dret d’anar a la natura i gaudir dels espais naturals, però cal cert ordre. Una xarxa de camins ben delimitada, sense sortir-ne, no obrir més senders dels estrictament autoritzats, accés motoritzat molt restringit, aparcant només en zones permeses, fora motos fora de les pistes, i regulem d’una vegada la recol·lecció de bolets.
Però no entenguem aquesta regulació cm una prohibició perquè si. Es tracta de poder accedir al bosc dins la seva capacitat d’acollida. No més enllà. Si no, prolifera el risc d’incendis, l’erosió del sòl, els danys a la vegetació, les molèsties a la fauna i el propietari emprenyat. Entendem-ho també com a una oportunitat per oferir un servei al conjunt de la comunitat humana, un servei que pot retribuir en la propietat i en el mateix bosc, si es fa de forma prou atractiva perquè l’usuari estigui disposat a pagar pel servei. El bosc és una escola del a natura immillorable i forma gent responsable en el que pot passar si no pren determinades actituds. Aprofitem per formar a la gent en els valors ecològics i culturals del bosc
Carpeta Boscos i bosquerols
