A Sant Feliu de Codines quan érem petits, els boscos propers a la vila eren els nostres camps de joc, especialment durant l'estiu i en èpoques de vacances. Allà trobàvem molts dels materials necessaris per les nostres fantasies: escorça de pi per a fer-ne vaixells, branques tendres per arcs, fletxes, espases, llances... Els boscos eren nets i sovint hi havia amuntegats aquí i allà troncs a punt de càrrega, feixos empilats... Els troncs ens fornien de bones barricades per a les batalles, els feixos ens feien de barraques i les pinyes de projectils. Ens havíem emportat més d'una escridassada, sense tenir gaire consciència de perquè la rebíem, per haver desmanegat algun feix o desendreçat els troncs.
Era habitual veure davant els forns de pa un carro o camió descarregant els feixos de pi. També ho era anar a comprar a can Dominguet una senalla de carbó o bé fer-se'l portar a casa pel Mariano de can Barres. A la tardor, passat Sant Martí, et podies trobar amb la colla d'en Pou Garriga que amb el sac i el ganxo s'encaminaven al bosc a cercar pinyes. Temps abans la quitxalla, com ens explicava en Quim Viñas, abans d'anar a escola, anaven al bosc a fer un feix de llenya per la llar de la casa.
Ja de més grandets, quan pujàvem a Sant Sadurní el dia de l'aplec, era una parada obligada fer-se la fotografia al voltant d'una barraca de bosc feta de troncs i branques. Més tard vam saber que era l'última que s'havia construït l'Albert Bertran per carbonar en aquella zona.
A principis dels anys 80 del passat segle, recordant la nostra infantesa, ens vam adonar que el bosc havia estat viu i que tots aquells elements que ens havien servit de joguines eren el fruit del treball de moltes persones que s'hi havien guanyat la vida. Fou llavors quan ens vam adonar que molts d'aquests oficis havien desaparegut i calia recuperar la seva memòria. A partir d'aquell moment vam començar a posar fil a l'agulla contactant amb talladors i carboners que encara hi treballaven.
Vam iniciar la recerca a Sant Feliu de Codines, on gràcies a l'amistat que ens unia amb en Jaume Vilardell, tractant de boscos i tallador, vàrem poder conviure amb la seva colla formada per en Pere Carlos, capatàs, l'Àngel Reche, en Quel del Molí, en Joan Matildo i ell mateix. Això ens va donar peu a conèixer altres bosquerols d'oficis desapareguts.

La feina al bosc
L'aprofitament del bosc s'iniciava amb els tractes on s'especificava què s'havia de treure, amb quines condicions i a quin preu.
En els cassos de tala calia que el guardabosc, juntament amb l'amo, supervisés els arbres que es podien tallar i els que s'havien de deixar. En Ramon Guimerà que durant molts anys va ser guardabosc al Vallès, ens instruí sobre el terreny, en els criteris de tala:“El millor per un bosc és anar-lo aclarint, tallant els arbres quan han acabat la creixença o estan a punt d'acabar-la, de manera que els que quedin tinguin l'espai suficient per poder créixer bé. S'han de tallar els arbres renocats, esqueixats, mal llucats, i, en general, de mala creixença, siguin joves o vells. Cal treure sempre els arbres morts.”
En un esquema ideal la primera feina a fer era netejar el bosc, és a dir, esmatassar el sotabosc per fer-ne gavella, tenint en compte de no malmetre els brots d'arbres nous. De tot aquest terrer se'n feien feixos de diferents mides i continguts segons els seu destí: gavella pels forns de calç i d'obra, feixina per les teuleries o formigons per adobar els camps… Si no hi havia una demanda específica, s'aprofitava per a llenya o carbonet.
L'Antòni Francès, que havia fet molts jornals de bosc, ens explicava: “Quan estàvem netejant un bosc, si trobàvem una bona zona amb brucs poals, valia la pena deixar de netejar i dedicar-hi un parell de jornals per treure'n les soques, que calia polir i enterrar fins que venien a buscar-les. D'aquestes soques se'n feien pipes. El mateix feien si trobaven un clap amb bruc d'escombra”.
L'escorça de pi blanc era molt apreciada per les adoberies. Es treia a pi dret, procurant no manllevar la pell de l'arbre. Per arribar a la part alta del pi, lligaven un tronc amb una corda i s'hi enfilàvem per poder treballar més còmodament. S’escorçaven els pins marcats abans de tallar. Generalment treballaven a preu fet, a tant el sac. En Joan Sancho ens parlava així de la mida dels sacs: “Alguna fàbrica, la de les Franqueses, donava els vint sacs cargolats i lligats i eren de la més diversa mida i procedència. En obrir una ensacada podia sortir mascle o femella, pijama o coixinera, és a dir gran o petit. Quan sortia un pijama, hi havia qui en tallava un tros i l’afegia amb l’escorça, per tal de fer-ne més via. Les fàbriques tenien unes cosidores que reparaven i apedaçaven els sacs, aquestes, ja que cobraven poc, els era més pràctic i ràpid tallar un tros de sac i cosir recte que apedaçar-lo. Això feia que un pijama, al cap d’un quant temps quedés transformat en una coixinera.”
Amb el bosc net ja podien entrar els talladors a fer la seva feina que consistia en abatre els arbres, esbrancar-los i si no havien estat escorçat, pelar-los. En aquesta feia es tenia molt en compte la lluna per tal que la fusta arribés en les millors condicions segons el seu destí.
Arbre que perd la fulla
talla'l amb lluna vella
Arbre que la conserva
talla’l amb lluna tendra.
La bona fusta per obrar,
Pel setembre l’has de tallar:
Per la lluna nova, talla la soca,
Per la lluna vella, talla l’estella.

S’aprofitava tot
Era molt important tallar l’arbre el més arran de terra que es pogués per aprofitar al màxim la part més gruixuda del tronc. En Pere Vila ens comentava que “si havia passat una bona colla de talladors, a vint passes no es veia que hi hagués hagut cap arbre, de tan arranats que els havien tallat. A vegades els arbres es tallaven al bar. Sempre se’n tallaven més del compte, al cafè es fa molta feina.”
Els arrossegadors amb les seves mules portaven els troncs fins a peu de càrrega i de les capçades i la brancada del pi un cop tallat se'n feien costals pels forns de pa. L'alzina o roure s'aprofitava majoritàriament per fer-ne carbó. Tot i que una part es podia utilitzar com a llenya per ús domèstic. Però tant la llenya com el carbó tenia un preu. Molta gent de pocs recursos s'escalfava i cuinava amb la llenya que podia recollir al bosc... si en trobaven.

Pinyons, boix, suro...
El Vallès és una comarca amb molt pi pinyer. L'anar a busca pinyes era tot un ofici. La temporada començava per Sant Martí: Per Sant Martí la pinya cau del pi. Aquesta feina durava tota la tardor. Les pinyes, un cop recollides, es portaven a l'era on es tapaven amb brancada fins l'estiu. Aleshores començava el procés d'extracció del pinyons. Algunes masies disposaven d'uns forns específics on s'escalfaven les pinyes. Amb aquest procés les pinyes s'obrien. Quan les treien del forn les esculassaven i les esteien a l'era. Només remenant-les ja queien els pinyons. Si no es disposava de forn es feia una gran foguera amb molta flama i de poca durada, que també les obria.
A més a més hi havia qui anava a bosc a recollir boix per a fer-ne culleres o altres estris. Els esclopaires triaven la fusta de pi rajolet per fer uns bons esclops que iniciaven al mateix bosc i l'acabaven a l'obrador. Els carreters anaven a triar els diferents tipus de fusta per a cada part del carro, o bons troncs per a fer-ne mànecs. De les soques dels pins tallats se n'extreia la pega i també se'n treien les teies que s'utilitaven a les cases per encendre el foc.
Tot i que les comarques de l’Empordà i la Selva son les més sureres de Catalunya, de la zona de Sant Celoni també se n’extreu. En general, la gent que treballava al bosc, o hi vivia a prop, recollien maduixes, aranyons, cireres d'arboç o de pastor, glans, bolets, tòfones, ginebró, plantes remeieres... segons l’època o la zona on s’estaven. Molts d’ells ho feien pel consum propi però sempre hi havia qui se’n feia un petit sobresou.

Viure al bosc
Al bosc cal aprofitar totes les hores de sol, i especialment a l'hivern quan els dies són més curts. Si treballaven prop de casa anaven i venien cada dia. Portaven el sac del fato amb el menjar i les eines. Era costum que la colla es trobés abans no es fes clar, al bar o la taverna per fer la barreja i marxar plegats. Arribats a lloc encenien un foc i es feien la torrada amb un trago de vi. Com que la feina era dura cada cinc quarts, més o menys, feien una parada, menjaven un mos per fer revenir el cos i esmolaven les eines. A migdia, a l'hivern, parada per dinar. A l'estiu, que el dia era més llarg, es feia migdiada. Ja de fosc tornaven a casa.
Si la feina era lluny de casa marxaven per una setmana i com a molt feien quinzena. En aquest cas calia preveure les vitualles i tot el necessari per sobreviure el temps que eren fora. En Joan Sancho ens explicava què portava dins el sac:“Al sac del fato hi portava: les eines, els càntir de llauna, una olla de ferro, cullera i forquilla de fusta, el plat d'alumini, una paella, una manta, el carretell, setrilleres, saler de canya, el paraigües i el tec per la setmana. El dinar del primer dia ja el portàvem fet de casa”.
L'Eulàlia Picanyol preparava el menjar que el seu pare s'havia d'endur per passar la setmana a fora. Explica que “Al sac del fato li podia posar: cansalada, mongetes, botifarra negra, costella fregida, bacallà sec, alls i cebes, llard, sal, vi, arròs, fideus, cigrons, patates, 30 cèntims de gallina per l'escudella, arengada, guixes, orenga, pebre vermell i safrà. El pa el compraven a la masia. Ho preparava el diumenge havent dinat, i li deixava tot a punt ja que marxava el dilluns de matinada.” Arribats a lloc s'instal·laven a la masia per la que treballaven o al bosc aprofitant una cabana o qualsevol refugi.

Carboners
La feina del carboner era molt més complexa i de llarga temporada, tallaven l'alzina i la carbonaven al bosc. L’Albert Bertran explicava que “abans de res deixar el fato i donar un cop d’ull. Cal saber a quin bosc es va a fer llenya. Cal mirar el pendent del terreny, la distribució de les alzines, els corriols, camins... en fi, cal fer un reconeixement del terreny i així podrem saber on situar les places i la barraca.” La barraca havia d’estar ben situada, el més equidistant possible de les places, orientada a migdia, que hi toqués el sol i sobretot, que tingués aigua a prop.
Els materials emprats eren els que tenien més a l’abast, troncs, branques, pedres i fang. Un cop les places localitzades i la barraca a punt amb tot el necessari per a fer-hi una bona estada, els pilers es posaven a la feina de tallar que duraria fins a la primavera. Tallaven sempre les alzines més grosses o treien una o dues alzines d’una soca on n’hi havia tres. Deixaven les soques perquè rebrotessin. Calia deixar el bosc sembrat.
Quan s’entrava al mes de març es preparaven les places o sitials que s’havien triat a principis de temporada. En molts llocs s’aprofitava la terra que havia estat cuita, es recollia tota, posant-la al voltant de la plaça i es protegia amb branca d’alzina tendra, que després faria d’emborrim, no fos cas que s’assequés massa. Perquè estigués al punt i anés bé, havia de tenir un cert grau d’humitat.
Els troncs que havien quedat apilats en diferents llocs es portaven fins les places. El piler els agrupava i ordenava segons el gruix per facilitar la posterior construcció de la pila.
S'empilaven els troncs, es cobrien amb l'emborrim prèviament premsat i tot plegat es colgava amb la terra. La feina del piler consistia en tenir cura de la pila: controlar la cocció mitjançant l'entrada d'aire i alimentar-la afegint llenya quan calia. Trigava en fer-se entre quinze dies i tres setmanes segons la mida, tot aquest temps el piler havia d'estar nit i dia al peu del canó.
Un cop fet el carbó calia rescaldar, és a dir, treure la terra, desterrossar-la i tornar-la posar per evitar que hi entrés aire. Calia esperar dos o tres dies a que es refredés el carbó per poder-lo treure.
Tret el carbó s’estenia a la plaça perquè s’acabés de refredar. Un cop fred, s'ensarriava, es pesava i es portava a punt de carga.
Els carboners passaven llargues temporades al bosc. En molts cassos anaven acompanyats de llurs famílies. Homes, dones i nens tenien les seves tasques específiques. Els homes es dedicaven a llur ofici, les dones, a més d’ocupar-se dels quefers domèstics, participaven en les feines dels homes. Els nens ajudaven en el que podien.
Aquestes famílies es construïen una barraca i l’organitzaven al seu gust amb les dependències que els eren necessàries, ja que moltes d'elles es portaven l'aviram, els conills, el gos i fins la cabra si hi havia criatures petites; tot això necessitava un lloc. La Carmen Pallarès, com a mestressa de casa, ens explicava com quedava distribuïda la barraca per dins i per fora: “A la part de l’entrada fèiem el foc a terra tocant a la paret de pedra. Davant de la llar, hi posàvem dos troncs gruixuts sobreposats, que feien de banc. Una part molt important era el jaç, fet de troncs prims brancam i palla. Dormíem amb el cap al fons de la barraca. Hi havíem de passar de vuit a deu mesos l’any. De fet era la nostra casa i a la casa del poble hi anàvem a passar l’estiu. L’entorn de la barraca també havia d’estar ben organitzat. Quin goig que feia veure al seu voltant el tancat per les gallines, la barraqueta del gos... El diumenge a la tarda fèiem la bugada i les altres feines de “la casa”, endreçar la barraca, sargir roba... i els homes a la feina! De menjar acostumaven a fer el que es feia arreu a pagès: plat únic de farda i una mica de tall, llegum amb “tossino”, arròs amb bacallà, patates amb cansalada, escudella i carn d’olla... Aprofitàvem també tot el que ens oferia el bosc: bolets, cargols, bestioles que podíem caçar...”
Si hi havia canalla, generalment, feien vida a la masia per la qual treballaven. Anaven a estudi al poble més proper juntament amb els fills de la casa. En alguns casos però, podia ser que en algun mas proper hi hagués una persona instruïda que els impartís classes.