Tant se val que ja als quatre anys una nena que es deia Carme Ballús Molina, nascuda al rovell de l’ou de Granollers l’any 1955, es fes uns tips de llegir incessants a la biblioteca que hi havia a tocar de casa seva, a la magnificent Sala Tarafa del carrer Corró, l’antic hospital de la ciutat, d’estructura gòtica. Tant se val que per aquella dèria primerenca que li va agreujar la miopia incipient fos la “típica nena repel·lent” que guanyava tots els concursos de redacció de la mateixa biblioteca i de l’escola. Tant se val tot això, potser, però potser sense tot això a la Carme tampoc no se li hauria desvetllat la passió per les lletres que la duria a llicenciar-se en Filologia catalana, en les primeres fornades a la fi del franquisme, i a treballar com a professora de llengua i literatura durant trenta-cinc anys a l’Institut de Granollers –l’actual Antoni Cumella– i a un llegir sense parar que la portaria finalment a escriure. Un pas que no va ser fàcil per a la professora atrafegada en les responsabilitats docents i familiars –mare d’un fill i d’una filla (i avui dos nets)– i, sobretot, perquè escriure li “feia molt de respecte”, després d’haver llegit i explicat tant els grans noms de la literatura catalana, amb una predilecció per Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Jesús Montcada, Caterina Albert, Joan Maragall, Joanot Martorell...
S’hi va posar tard, doncs. Quan en va fer cinquanta, en considerar que encetava la recta final de la seva feina apassionada com a mestra de batxillers, va decidir “auto-regalar-se” un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. I és així que, sota el mestratge del destacat contista Pep Albanell, es va posar a escriure contes i fins a presentar-los a premis literaris, animada per ell, “no tant per l’import econòmic com per la possibilitat de publicar obra”.
Amb els companys del curs i amb el pseudònim col·lectiu de Pep Campei, van resultar premiats amb la novel·la conjunta L’artefacte (Cossetània, 2010), guanyadora del premi Vila d’Ascó. I des d’aquell premi tan estimulant i d’uns cursos més de perfeccionament, l’autora, que fins llavors s’havia foguejat en l’edició de llibres escolars, articles d’opinió i crítiques de teatre a la premsa local, va iniciar una faceta de creació literària que la va dur a publicar els reculls de contes Portes endins (Marcòlic, 2013), Amor deixa’m dormir (Marcòlic, 2016) i la peça teatral La noia de l’Adoberia (Marcòlic, 2019), fruit d’un encàrrec municipal per a les visites museïtzades a l’adoberia medieval de Granollers. Entre molts d’altres premis, va guanyar el Vent de Port, de Tremp, ara mateix el més prestigiós en el món del conte en català.

Història d’exili
La seva darrera obra és la més ambiciosa de totes: la seva primera novel·la en solitari, En nom de les germanes (Editorial tres), apareguda l’estiu passat. Ambientada a l’exili del final de la Guerra Civil, entrecreua dues històries separades pel pas de setanta anys: la d’una dona que s’assabenta sobtadament que té una germana que va desaparèixer de petita a l’exili, per les terres del Rosselló, i que decideix anar a seguir-n’hi el rastre. El relat no podria tenir la força, la vivesa ni la precisió narrativa que té si no fos per l’alt coneixement que Ballús té de l’exili català del 39 i dels escenaris claus per on va passar. No hi és aliè el fet d’haver compartit durant anys una casa a la Vajol (Alt Empordà), molt a prop del Coll de Lli, per on va passar a França el president Companys, ni la coneixença dels paratges i la gent de l’altra banda del Pirineu, dels pintorescos pobles nord-catalans. És precisament a la Mina Canta de la Vajol, on el govern Negrín va amagar l’or de la República i obres d’art del Museu del Prado, el lloc en el qual dos germans carrabiners que el vigilaven hi arrenquen la novel·la. Una obra en què els personatges reuneixen trets de l’autora –el caràcter pacífic d’una germana, el to creatiu de l’altra i la voluntat conciliadora del germà que les fa trobar–, així com un nervi narratiu que, capítol a capítol –breus, gairebé com contes–, va tirant l’ham perquè es tinguin ganes de seguir llegint.

Escriure sense plans
Finalista al concurs de novel·la de l’editorial Gregal, que l’havia de publicar, el sobtat tancament de l’empresa, seguida per la maleïda pandèmia que tant ha espantat també el món editorial, la publicació s’hauria retardat ves a saber quan, fet pel qual l’autora va optar per promoure’n ella mateixa l’edició. “Ara no volia iniciar el periple d’haver de concursar a més premis o començar de nou, sabent que no és fàcil posar la poteta en el món literari”, confessa. Al capdavall, amb més o menys distribució i promoció, ara que el llibre ja és al carrer, ja està gaudint del retorn que li arriba dels lectors fidels, que és el que la mou a escriure, a “expressar-se en l’escriptura, sense l’afany d’una dedicació professional”.
“Vaig fent, sense plans; anar veient”, diu riallera, contenta del suport que ha anat tenint en el seu camí literari de “petits padrins que m’han ajudat a l’hora de fer un pròleg o una presentació... en tota una xarxa de complicitats”.
L’experiència també feliç de la Carme a les aules es va iniciar fins i tot abans d’exercir de professora i el cuquet per les classes va fer que un, cop jubilada, en reprengués de voluntariat per la llengua, al seu barri de Bellavista, de les Franqueses, on viu fa prop de quaranta anys. “A la Universitat m’ho vaig passar molt bé, amb grans professors com Joan Veny i Joan Solà, en un moment on tot bullia, i això que estudiava nocturn i anava morta”, rememora. Anava a classe després d’una “jornada intensament avorrida” al Registre de la Propietat de Granollers, on treballava des dels quinze anys. “Sortia una mica abans de la feina i ho recuperava els dissabtes al matí o sortint més tard al migdia; no sé com m’ho feia”, rebufa tot admetent que “els llicenciats de llavors vam tenir-ho molt fàcil per trobar feina a l’ensenyament”.
A la recerca d’una casa amb pati, la Carme i el seu home –el professor, músic i activista social Fidel Membrive– van anar a viure al barri franquesí enganxat a Granollers, fent vida entre les dues ciutats. I continua fent-ho ben activa ara, participant a la plataforma Les Franqueses Imagina, a l’Ateneu Popular la Tintorera, a la coral Xeremella o a la parròquia de Sant Francesc. I escrivint periòdicament a la revista literària Doll de tinta i també a Vallesos, sempre que vol.