Evolució dels boscos al Vallès

Des del Neolític, els boscos han sofert grans transformacions produïdes tant per la seva pròpia dinàmica natural com per la intervenció humana

Josep M. Panareda Clopés (text)

Des de qualsevol punt panoràmic o des d’una avioneta, o només consultant les ortofotografies de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ens podem adonar que al Vallès hi ha dos grans tipus de paisatge. A la plana hi ha un mosaic molt divers d’espais construïts, de carreteres i vies de tren, de conreus i de boscos; els boscos solen constituir taques molt irregulars i estretes, i que el més sovint ressegueixen torrents i marges. En canvi, en els vessants de les serralades hi domina el bosc, només interromput per espais construïts o per conreus, aquests sobretot en els indrets més planers.
Si ens apropem al boscos observarem que són molt diversos, alguns espessos i alts, i altres més esclarissats. En alguns hi dominen els pins, en altres les alzines o els roures i en els indrets més enlairats i humits els faigs; a vegades són boscos purs, on només hi ha una espècie d’arbre, però el més sovint és la formació de boscos mixtos amb dues o més espècies ben presents.
Quan passegem pel bosc cadascú de nosaltres té una visió diferent segons els gustos personals relacionats amb els coneixements, la feina o les experiències anteriors. Sovint no ens plantegem res, simplement ens agrada gaudir de la tranquil·litat del bosc, o ens fixem només amb algun detall dels troncs, de les fulles o de les flors que ens sorprèn.

Intervencions al bosc, de sempre
Ara us convido a observar els boscos per a descobrir-hi la seva història. D’entrada ja us asseguro que els boscos actuals són molt diferents dels que hi haurien si els humans no hi haguéssim intervingut, fins i tot en els que considerem madurs i de gran interès ecològic i paisatgístic, com poden ser les fagedes del Montseny i alguns alzinars amb arbres grossos i vells. A més, molts indrets on hi ha els boscos més ben conservats segons el nostre parer, no es corresponen pas amb els que s’hi podrien desenvolupar els més esponerosos de manera natural.
Per entendre-ho cal submergir-nos en la història de com hem aprofitat els boscos i què hem fet allà on hi havia les terres amb els millors boscos. I també endinsar-nos-hi físicament per a observar els rastres que testimonien intervencions antigues i com ara evolucionen en relació amb els usos actuals.

Milers d’anys d’història
Des del Neolític els boscos han estat molt transformats. Inicialment era de manera molt extensiva, ara ací ara allà, però persistent. Les cremes eren constants per a facilitar les rompudes i obrir el bosc per a conreu, ni que sigui com una artiga que al cap de pocs anys s’abandonava i s’establia en un altre indret que fos fèrtil. A vegades, el foc s’escapava i l’incendi podia durar setmanes o mesos i cremar superfícies extenses. I així durant segles, de manera que els boscos es transformaven amb el predomini d’espècies de creixement ràpid i progressivament s’afavorien els arbres que més interessaven segons les necessitats de cada moment.
Ho simplificaré molt: en els dos darrers mil·lennis hi ha hagut tres fases principals de forta reducció de la superfície del bosc a causa de l’extensió dels conreus. A grans trets coincideixen amb períodes climàtics òptims per a la instal·lació humana. En aquest aspecte cal tenir present que les variacions climàtiques han estat sempre el que ha condicionat el desenvolupament humà afavorint-lo o dificultant-lo.
La primera va ser a l’època romana, durant la qual la plana del Vallès es va omplir de vil·les, i els boscos van sofrir uns aprofitaments i unes reduccions notables. Ja abans, les societats ibèriques havien ocupat i transformat molt territori dels turons de l’entorn. El resultat va ser la desaparició de molts boscos per fer-hi cases, conreus i pastures, i la transformació dels que van quedar. La selecció dels arbres ja va ser important i se’n plantaren d’altres procedents de terres llunyanes. El castanyer, el lledoner i el pi pinyer són d’aquesta època, o d’abans.
Després esdevingué un període fred, que més o menys va coincidir amb la desfeta de l’estructura de l’imperi romà. Els boscos es van refer parcialment, però els impactes ja eren notoris en la composició dels boscos i en la fertilitat dels sòls. Amb l’òptim climàtic medieval i amb una organització social renovada, l’ocupació territorial augmentà molt en tot el Vallès, tant a la plana com a la muntanya. Se’ns fa difícil imaginar fins on va arribar la disminució de la superfície del bosc durant l’edat mitjana, però no tinc cap dubte que va ser molt forta arreu i en tots els ambients, amb processos de degradació dels sòls molt importants i amb derivacions de la circulació de l’aigua arreu. Se sap que al final les lluites, les guerres i les pestes malmeteren molt la població, i part del territori es va abandonar temporalment i els aprofitaments forestals minvaren. Hi va haver moments durant els quals els boscos es van refer.
Posteriorment un altre període fred va provocar canvis socials i en el paisatge. Però en aquest cas el fred fou molt intens, tant que és conegut com la Petita Edat del Gel. És el moment dels nous aprofitaments del glaç i de la neu, amb la construcció de pous neu a les parts altes del Montseny, el que va provocarà la consolidació d’espais desforestats, i de pous de glaç a la muntanya baixa i a la plana. Amb l’augment posterior de la temperatura, el període vegetatiu dels conreus s’amplià i alguns boscos es van tornar a rompre per ampliar l’espai agrícola, en especial a muntanya. I ens situem a mitjan segle xix amb el màxim de la superfície cultivada i el mínim de l’extensió dels boscos. És a partir d’aquest moment quan cal analitzar especialment els grans canvis forestals fins al moment present, això sí, sense oblidar-nos de les transformacions heretades.
La segona meitat del segle xix no solament és el moment de grans rompudes per l’extensió de la vinya i d’altres conreus, també és el moment de grans canvis socioeconòmics, en concret del fort desenvolupament urbà i industrial entorn de Barcelona i al llarg dels rius i de la costa. Els nous centres urbans van necessitar més energia per escalfar i cuinar, i més aliments, sobretot verdures, carn i llet. I tot el Vallès es transformà, per un cantó amb l’expansió urbana i industrial, i per un altre per satisfer les demandes de la població urbana. Moltes masies, fins aleshores molt centrades en l’autosubsistència, es van convertir en productores de carn i llet, fet que comportà un cert augment de la superfície agrícola. Per un altre cantó, part de l’energia es concretava en el carbó vegetal, fet que va suposar una reactivació dels aprofitaments forestals, molt centrats en l’alzina, arbre que donava el millor carbó. L’alzina es va veure afavorida malgrat l’aprofitament sistemàtic, i els altres arbres com els roures van ser arrabassats. Alhora es van efectuar algunes repoblacions, sobretot de castanyers i sureres, arbres molt rendibles al segle xix i durant la primera meitat del segle xx.

Boscos extensos i continus
Un altre fet cabdal pels boscos vallesans va ser la plaga de la fil·loxera, que a partir de 1882 anorreà totes les vinyes. Si l’expansió de la vinya va ser una de les causes de la reducció del bosc, l’abandó de moltes afectades per la fil·loxera va provocar la regeneració del bosc, molt evident en les terres més magres, on el pagesos malvivien i trobaren feina en les noves indústries i obres públiques. Algunes antigues vinyes es van tornar a plantar amb nous ceps, però d’altres ho van ser amb pins, sureres i alzines, i als obacs amb castanyers. Als fondals s’hi van replantar pollancres, plàtans i robínies.
A partir de la dècada de 1950 un gran canvi socioeconòmic va implicar un fort i progressiu abandó de les activitats agrícoles, ramaderes i forestals tradicionals. Molts camps es van repoblar amb pins i d’altres es deixaren a la regeneració espontània. La caiguda constant de la demanda de productes forestals (llenya, carbó i fusta) va suposar una baixada forta dels preus i l’abandó dels aprofitaments, fet potenciat per l’atracció urbana. Els boscos van esdevenir més densos, extensos i continus. Aquestes condicions van afavorir els incendis forestals, que van augmentar en nombre i en superfície cremada i es van convertir en el principal factor de la dinàmica forestal.

Els boscos, avui
Feta aquest ràpida visió de l’evolució dels boscos cal incidir en alguns punts clau d’aquesta evolució i del resultat de la relació dinàmica natural i intervenció humana.
La pèrdua de sòl i de la capacitat de retenció d’aigua ha estat progressiva i molt gran al cap d’uns pocs mil·lennis, de manera que els boscos actuals no corresponen als naturals per més densitat d’arbres que hi hagi. Caldran molts segles per retornar a una situació de normalitat, tanmateix, no pas com abans, a causa de que el clima serà diferent, moltes estructures i funcionaments forestals s’hauran perdut i intervindran noves espècies.
S’han aprofitat més intensament els indrets plans i els solells, és a dir, s’han transformat més en conreus i pastures, ja que són més productius per rebre més radiació solar, mentre el obacs i els vessants inclinats s’han deixat per a bosc. Ara sembla que els obacs hostatgen els boscos millors possibles. Es tracta d’una inversió del paisatge, molt evident quan s’abandona un solell, ja que la regeneració una vegada començada és molt ràpida i mena cap a sistemes naturals molt productius amb boscos potencialment més exuberants i biodiversos.
Els boscos s’han tractat històricament per treure’n el profit màxim. Per això s’han gestionat de manera que s’ha afavorit l’arbre que més interessava, ja que si tots pertanyen a la mateixa espècie lluiten entre ells amb igualtat i assoleixen alçades considerables amb troncs més llargs i rectes. Aquests boscos monoespecífics es mantenen durant dècades i no poden considerar-se naturals ni madurs malgrat hi dominin arbres grossos i vells.
Els factors naturals afecten als boscos de manera diferent segons s’aprofitin d’una o altra manera o no tinguin cap utilitat. Això és detecta en les fases de ventada, d’onades de calor o de fred, de sequera, de pluges o de nevades intenses o de plagues.
Per acabar, reiterar que els boscos actuals resten lluny del que serien sense la intervenció secular humana. L’evolució en els processos de regeneració estarà molt condicionada per la manca de sòl, per les noves espècies i per les noves pertorbacions provocades pels usos directes i indirectes i la contaminació. Per això cal saber-ne la història. I mentre els sòls es regeneren i la successió dels boscos assoleix un cert nivell de maduresa, el clima seguirà canviant en direccions desconegudes, el que condicionarà els seu funcionament i estructura, com sempre ha succeït.
Evolució dels boscos al Vallès

Boscos de pi i d’alzina a la Serralada Litoral. Foto: Antonio Sánchez Tomás/Consorci del Parc de la Serralada Litoral.

Una imatge d’un grup de persones passajant per la Fageda del Samont, a Sant Pere de Vilamajor. Foto: Jordi Rodoreda.

Un alzinar a Sant Pere de Vilamajor. Fotos: Jordi Rodoreda.

Imatge d’uns homes traginant troncs en un bosc ben esclarissat de Cerdanyola, l’any 1905. Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara