Jaume Aulet

Un mestre amb mestratge, apassionat per la literatura

Laura Pinyol i Puig (text)

Jaume Aulet i Amela (Terrassa, 1959) és historiador de literatura, escriptor i professor universitari. Ha format centenars d’alumnes encomanant-los el misteri de la literatura, amb un entusiasme que explica des de la passió. Un professor convençut que no hi ha millor elogi que algú el reconegui com a mestre. Ha estat professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), impartint als estudis de Filologia Catalana com a expert en Literatura Contemporània Catalana.
La seva vocació com a professor és gairebé innata. Hi ha fet classes des de l’any 1982 fins que l’any passat es va jubilar; i ho va fer voluntàriament. Però, ja abans de començar la seva carrera acadèmica a l’Autònoma, Aulet havia denotat caràcter per a la docència. A la Tecnos, escola on va cursar el batxillerat, se’l van quedar just acabar-hi la seva escolarització. Durant cinc anys, va fer classes a les promocions que anaven sota seu. L’antic company de pati, davant de la pissarra.
Jaume Aulet defensa avui un estil que contradiu els temps que vivim, en què les universitats faciliten el seguiment de matèries a distància i amb eines telemàtiques. Amb part és culpa de la COVID-19, aquesta pandèmia que marcarà una època i canviarà definitivament el món tal com l’havíem conegut, però també és una negació d’un estil d’ensenyament basat únicament en el temari i en la repetició presencial de conceptes ja escrits. És partidari de les lliçons magistrals, estrictament entès com “la lliçó del mestre”, una exigència que obliga el professor a preparar-se les classes a consciència per enlluernar els alumnes, i n’espera la interacció, no es limita a un discurs unidireccional. Una mena de posada en escena en una aula on el mestre –amb les virtuts del mestratge que li dona l’ofici– observa l’actitud dels seus alumnes, els interpel·la, els sedueix amb allò que els explica i, si parlem de poesia, els commou i els rebel·la el rerefons de les paraules. No és un power-point, replica, qui ve a classe ha de gaudir-ne i, els qui no, no podran recuperar-ho tan sols llegint els apunts. En aquest joc de miralls, la victòria és trobar un alumne que no només escolta, sinó que entén i aprèn, i deixa de banda l’escriptura precipitada i gargotejada de prendre apunts a classe i posa al centre, el text literari.
Afirma que se sent content si mai un antic alumne li diu “entenc Ferrater perquè l’Aulet ens el va explicar!” i confessa enyorar els alumnes. Però, a la vida, hi ha un temps per cada cosa i, ara, en Jaume, enretirat al seu estudi, dedica el temps a estudiar, aprendre i llegir. Un cercle que un acadèmic no tanca mai.

Noucentisme i contemporanis
El seu camp d’estudi s’ha centrat, sobretot, en el noucentisme i la poesia catalana contemporània, temes sobre els quals ha publicat llibres com L’obra de Josep Carner (1991) i Josep Carner i els orígens del Noucentisme (1992). És autor també de l’Antologia de la poesia noucentista (1997).
Josep Carner (1884-1970), com a màxim exponent del Noucentisme, és el gran poeta de la literatura catalana. Aulet ha sustentat bona part d’aquesta teoria i ha estudiat a fons la seva obra. Conegut com “el príncep dels poetes”, Aulet l’entronitza perquè Carner va ser qui va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, amb saviesa i buidant el català d’artificis de llengua culta i, sovint, artificial. Carner forma part de l’entramat ideològic del Noucentisme, un moviment que no s’entendria sense la idea prèvia del Modernisme, que estableix les bases del projecte de la Catalunya moderna, amb uns fonaments sòlids i plens d’intencionalitat política. El Noucentisme imagina una Catalunya país, que s’emmiralla a l’Europa moderna i contemporània, i pensa com ha de ser. Els seus intel·lectuals són orgànics, ho són al servei d’una causa comuna, que vertebra el país amb projectes tan cabdals com la Mancomunitat de Prat de la Riba, l’Institut d’Estudis Catalans, el model d’escola catalana o un mapa d’infraestructures per interconnectar el territori que, en alguns casos, avui encara son d’imperiosa necessitat.
La raó, l’ordre, la mesura, el gust pel classicisme, són alguns dels trets que defineixen aquest moviment que es contraposa amb l’exageració i exaltació del modernisme, on els artistes tenen un paper més individualista, més de genialitat. Però, retornant a Carner i a la poesia, Aulet reconeix que un dels dèficits del nostre sistema educatiu és el poc que s’aprèn –i s’ensenya– de literatura a l’etapa de secundària. Decebut, posa d’exemple la dificultat que tenen molts joves per contestar la pregunta “què és la Renaixença”.
A un antòleg, preguntar-li pels noms principals i imprescindibles de la nostra literatura ha de ser més fàcil, si es mira enrere, i respon pràcticament sense vacil·lar: en poesia, Verdaguer, Maragall, Carner, Pere Quart i Gabriel Ferrater; uns i altres, marquen la tradició. I, en novel·la? Francesc Trabal, Víctor Català, Pere Calders, Mercè Rodoreda i Quim Monzó. Ja tenim un enfilall de Top10 per refrescar, lectors!
Ara bé, mullar-se amb autors contemporanis, sempre és més arriscat. Però, Aulet, no afluixa. És un historiador de la literatura, té criteri propi i gust: Josep Pedrals, Marc Rovira, Gemma Gorga, Jaume Coll Mariné i Antoni Clapés. I, afegeix: Anna Gual, Mireia Calafell, Blanca Llum Vidal i Lluís Calvo. A banda dels grans, és clar, Feliu Formosa, Enric Casasses i Lluís Solà. És paraula d’Aulet, correu si no n’heu llegit res, abans no siguin clàssics!
Jaume Aulet

Jaume Aulet durant un acte de suport a les preses i presos polítics al Centre Cultural de Terrassa.

Amic de les Arts terrassenc. A més de ser un erudit lletraferit, en Jaume és també altres coses. Pare del Roger i l’Anna i avi de l’Arnau, per exemple. És membre del Grup Literari d’Amics de les Arts de Terrassa, que organitza clubs de lectura i conferències. Algunes teatralitzades, on no s’arrauleix i se’l pot veure fent de Vinyoli o de Joan Capri. I, encara que sota l’abillament d’època costa més de reconèixer-lo, el podeu trobar amb facilitat ballant lindy hop a la plaça de la Torre del Palau. Aquest tipus de música swing nascut als anys 20 i 30 a Nova York coincideix amb el temps amb el nostre Noucentisme. Però il·lustra bé el xoc entre el seny i la rauxa que sempre ho acompanya tot. Un posat murri que també traspuen els seus garrotuits. Petits versets, sovint propagats per twitter, en què Aulet analitza i caricaturitza l’actualitat, que ha fet escola. Busqueu sinó l’etiqueta #garrotuit. N’hi ha de tant clarividents com epitafis: “Monarquia, monarquia: no eres tan parlamentària? Però els Borbons cada dia la fan més estrafolària. —Tot i no matar elefants ni cardar pels descosits, no és millor aquest que el d’abans. Han de ser destituïts.”

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara