Ressò titellaire de Sant Llorenç Savall

El poble va reunir pioners festivals de teatre de titelles entre els anys 1996 i 2009, sota l’impuls del grup Trac-trac

Jaume Valls i Droguet (text)

Amagat enmig del parc natural de Sant Llorenç del Munt, Sant Llorenç Savall va viure entre els anys 1996 i 2009 un esclat de les arts escèniques, amb la presència de titelles i marionetes procedents d’arreu de Catalunya i del món. Van ser uns caps de setmana estiuencs, al juliol, d’una atapeïda programació d’espectacles. Se celebraven en una gran varietat de locals tancats, però també omplien la plaça i raconades adients, com a l’exterior de l’edifici de l’ajuntament, en un cobejat espai ombrívol.
Res de tota aquella bullida titellaire no hauria estat possible si als anys setanta del segle passat no s’hagués produït una refundació de les arts escèniques en relació amb les titelles. Perquè es va voler donar la volta a la concepció estreta que veia en aquella expressió artística un entreteniment exclusiu per a la mainada.
Des de l’Institut del Teatre de Barcelona es va crear una preparació acadèmica que va formar noves fornades de professionals i es van crear xarxes que els van donar feina. Així, el 1972 havia nascut Rialles a Terrassa, amb el suport de la delegació local d’Òmnium Cultural, que li era padrí i paraigües, com una llavor dels Cicles de Teatre Cavall Fort del teatre Romea de Barcelona dels anys seixanta. Amb Rialles va néixer una programació seguida per nois i noies que aviat es va estendre per tot el país. Les titelles n’eren una part cabdal.
El 1975 també a Terrassa es va crear el cicle Pedagogia de l’Espectacle, que oferia muntatges per a les escoles, mentre a Barcelona es programaven sessions de titelles per a adults, on companyies estrangeres oferien les seves primícies. Algunes companyies es feien dir “Teatre d’objectes” per a allunyar-se del nom popular massa vinculat a la canalla.

Àngels Valero i Jordi Regot
Fruit d’aquesta autèntica moguda, als anys vuitanta van aparèixer a Sant Llorenç Savall els titellaires Àngels Valero i Jordi Regot i és aquí on van fundar el grup titellaire Trac-trac, també conegut com a Centre de Titelles del Vallès. Com van fer tantes parelles engrescades amb les arts escèniques, van buscar una població fora de la gran ciutat de Barcelona. Hi volien viure i fer-ne el centre de creació per anar, des d’allà, on els demanessin. Amb tota l’empenta jove van buscar casa al poble i es van instal·lar a cal Ponis del carrer Sant Feliu. Inicialment hi van ser mirats com a gent estranya. A Sant Llorenç Savall llavors encara s’hi sentia dia i nit el traquetreig dels telers. Eren anys de molta feina.
El primer espectacle dels Trac-Trac, titulat La increïble historia del cavaller Joanot Bambalines, va tenir lloc l’any 1991 al Festival de Teatre de Tàrrega. Van seguir amb Detritus tremens, el 1993; El llibre de la selva, el 1993, El Taller de Geppeto, el 1994, esdevingut més tard Taller de somnis.
Amb els anys la parella va anar adequant un antic pub del poble tancat per fer-hi el seu taller de construcció de titelles i decorats, que va esdevenir un centre que rebia visites escolars. Tenia una petita sala amb seients i un escenari per presentar-hi les seves creacions. Li van donar el nom de les seves filles: Teatre de la Mar i de la Lluna.
I amb aquesta progressió creativa, el 1996 va arribar el Primer Festival de Teatre de Titelles de Sant Llorenç Savall, que va anar creixent al llarg dels anys. En la vuitena edició del festival, l’any 2003, hi va causar impacte la companyia Chemins de terre, que hi va presentar el muntatge Polichineur de tirois, que avui resultaria d’una gran actualitat. A l’obra, el professor Olaf Stevenson va treure un tros de cartolina blava. La movia suaument acompanyant-la d’un so amb la boca i es va convertir en un mar. Hi va afegir un vaixell menut de paper que hi navegava feliç. Una ploma blanca agitada acompanyada del crit corresponent la va convertir en una gavina, que es va col·locar a la butxaca de dalt de la seva jaqueta. Però de cop i volta va aparèixer una ampolleta fosca que en destapar-se va abocar un líquid brut i ho va empastifar tot. Es va sentir clarament de boca d’algun infant: “Txapapote!” L’artista, que no havia viscut de primera mà la tragèdia gallega, va continuar dient: “Polution”. Després es va ficar uns guants de làtex i va doblegar de mala manera aquell mar merdós, la barqueta, la gavina, els va introduir en una bossa d’escombraries negra i va llançar-la al públic dient: “Nois, aquí teniu el món. Una historia, una lliçó de filosofia, tant se val”.
L’alcalde del moment, Ricard Torralba comentaria més endavant que es va sorprendre veient uns argentins que representaven la història de Hansel i Gretel. Hi va quedar enganxat i no se’n va moure fins que la van acabar. Aquella tarda es van guanyar un adult. El gran cavall de batalla era demostrar que les sessions de titelles no són només per als infants –una simple manera de distreure’ls–, ja que la qualitat del treball dels professionals també és susceptible d’encaterinar les persones adultes, amb espectacles que hi són expressament adreçats, per la seva complexitat argumental o per la temàtica.
L’any 2009, l’alcalde Ricard Torralba presentava l’edició d’aquell any i donava com a ben consolidat el Festival de Titelles. Però malauradament aquella seria la darrera edició; es va estroncar aquell mateix any. Parlant-ne recentment amb ell i rememorant les possibles raons del daltabaix recordava la sagnia econòmica que resultava per l’ajuntament i unes certes desavinences entre la parella fundadora. Un fet clau va ser que la Fundació de Caixa Sabadell es va negar a seguir-hi col·laborant econòmicament, que s’afegia a la poca o nul.la il·lusió de la Generalitat i la Diputació, que mai no hi van apostar decididament. Tampoc hi van contribuir gaire els barrufets rondinaires, llorençans i llorençanes que no s’ho sentien seu per sentiments partidistes o d’antipaties personals... Comptat i debatut, érem molts els espectadors però encara pocs per les dimensions dels festival.


El ferro forjat, el més valuós
Els darrers anys la col·lecció s’ha engruixit exclusivament amb trucadors de ferro forjat, que són els més valuosos i que Salavert, en una classificació molt personal, considera “de primera divisió”. Totes són peces de forja considerades veritables obres d'art, no signades per l'autor. A més d’una setantena d’aquestes peces de ferro forjat, la col·lecció en té un centenar més d’aquest mateix material, però no tan elaborades, que són més petites i simples de fabricació i que, segons Salavert, “no es poden considerar obres d'art”.
Bona part dels picaportes aplegats han estat fruit de donacions; algunes de tant curioses com les que li van fer uns amics armenis, que li van fer arribar una peça de primers de segle passat que duia incrustada una bala dels enfrontaments armats de la Revolució Russa de 1917. Així mateix, algun constructor fins i tot li ha cedit les claus d’alguna casa a punt de demolir, perquè en pogués treure els trucadors abans d’anar terra.
Amb tot, al llarg dels anys el col·leccionista vallesà ha comprat moltes de les peces de la seva col·lecció, confegida a base de visitar brocanters i fires d’antiquaris i de participar en les subhastes per Internet on es mouen els enderiats per aquestes peces. Traçut de mena, ell mateix s’ha adequat pacientment la sala on les peces són penjades en grans plafons corredissos, moguts sobre guies. Unes de les peces que li fan més il·lusió integren un conjunt de tres picaportes de ferro forjat d’estil modernista, obra del mestre forjador barceloní Àngel Rull, datades entre el 1910 i el 1920. Les té exhibides al mateix mostrari de fusta amb què Rull les ensenyava als seus clients. La col·lecció està avui guardada en un local i no està exposada al públic.
Ressò titellaire  de Sant Llorenç Savall

Una imatge del programa del festival de l’any 2000.

El programa del festival de l’any 2007.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara