Josep Planas

“El bosc era un formiguer de gent i s’aprofitava tot”

Des de can Besa estant, al poble del Montseny, Josep Planas ha viscut els canvis que han anat modelant, de mica en mica, els boscos del massís. Aferrat a la terra i als boscos, en Josep va passar els seus primers vint-i-cinc anys visquent d’una economia tradicional, que s’esfilagarsava, fins que la força del petroli va endur-se, torrentada avall, segles de carboneig i d’hegemonia forestal. Tot va canviar de cop, però els boscos, amb força disiciplent, han continuat eixamplant-se i ocupant espais abandonats pel món agrícola, en total reculada al Montseny. En Josep, aquest procés el va viure com a propietari forestal i també com a guarda forestal, cos en el qual hi ha estat quaranta anys. La seva generació, homes i dones valents, va haver de ballar pel ball que toquen i, a més, salvaguardar la memòria d’una manera de veure la vida. I de viure-la.

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Com era el bosc, quan éreu jove i s’hi feia carbó?
Recordo molt bé aquella època. El petroli va fer desaparèixer tota aquella gent que omplia el bosc de vida, fent carbó: era un formiguer i s’aprofitava tot, del bosc, en aquells moments tot tenia un servei... Ara s’aprofita, i ben just, la llenya! Fa anys els matxos baixaven per camins estrets, carregats a bast amb les alforges plenes de carbó i avall va. I si els traginers eren valents portaven dos animals cadascú fins a descarregar, a peu del camió. A cada casa n’hi havia, de carboners: era gent d’aquí que coneixien la manera de fer carbó als boscos i, a més, hi havia fins i tot una certa rivalitat sobre qui en sabia més. Com que cada pila fumejava, des d’un tros lluny es comptaven les piles enceses i la gent deia: “mira, aquell, deu piles, mira, mira… aquell altre, vint, marededeusenyor!, fotrà calers aquell!”, deia la pagesia segons les piles enceses que es comptaven al bosc. Era molt bonic de veure tota la muntanya fumant… i mai cap incendi, mai! Feien foc a tothora i tot temps, i mai hi havia hagut cap incendi. Bé, sí que n’he vist d’incendis, al cim el Matagalls, quan ho cremaven expressament per fer pastures i llavors el foc cremava tranquil·lament una setmana i no passava res.

Com es feia el carbó?
A l’hivern es tallava la llenya. El carbó el coïen de cara a la primavera i l’estiu, que la llenya s’hagués amorosit una mica. De quan parlo jo, tot era fet a mà i es tallava la llenya a mida. Recordo que a casa hi venia gent de fora a treballar el carbó i alguns dormien a la pallissa. El meu pare va arribar a fer una cabanya per allà dalt el bosc perquè s’hi poguessin estar i n’hi havia alguns altres que, a bosc, vivien en una barraca. Del meu record, hi va néixer una criatura i tot.

Una criatura?
Sí, un d’aquells homes va demanar permís per portar la família al bosc. I la seva dona, que es deia Paca, es va posar de part i hi va tenir un fill. El meu pare els va donar una cabra perquè els donés llet i, a més, aquella cabra, que la van pujar al bosc tot just quan era una cabrida, s’havia fet molt a aquella família i entenia que la seva responsabilitat era vigilar el nen, de manera que quan el sentia plorar, si la dona era ajudant l’home a la carbonera o estava fent el menjar o el que fos, la cabra cridava ben fort perquè els pares vinguessin a veure el nen. Em sap greu que aquestes barraques que hi havia al bosc, algú les va cremar. Al cap de vint anys la Paca, el seu marit carboner i el fill van venir a veure el pare i aquell vailet ja era enginyer de ponts i camins. Els va fer gràcia venir a veure on havia nascut el nano i on havien viscut perquè el meu pare els havia fet baixar a casa i van viure allà amb nosaltres. Al meu pare li queien les llàgrimes.

Com eren les barraques?
Les barraques es feien amb ginestell perquè així, quan plovia, escopia l’aigua. Pujaven un tros de paret tot al voltant a una alçada que s’hi pogués estar a dins. Llavors es feia tot un vessant amb pals de faig o castanyer i s’hi posava ginestell i, a sobre, terra. En el temps de la guerra en aquestes muntanyes hi havia hagut refugiats i feien servir aquestes barraques dels carboners per viure-hi perquè si s’estaven a casa els venien a buscar i malament rai. A la nit baixaven del bosc a buscar tiberi i de dia estaven emboscats. Hi havia emboscats gent de la casa i familiars i amics de fora: de Granollers o de Vic venien a emboscar-se a les barraques de carboner que es feien, normalment, en indrets que es veiés la casa i des de la barraca veien si hi arribava un cotxe, la Guàrdia Civil o el que fos. Fins i tot alguns emboscats, si la casa tenia ramat a dalt el cims, se’n cuidaven.

“Reduir la distància entre producte i client final és a la base de qualsevol possible negoci relacionat amb el bosc .”


Maremeva, quina diferència d’ara, oi?
La meva família, de sempre, havia treballat el bosc fins a l’arribada del petroli i tot el que va suposar. Va ser un autèntic daltabaix. Vam haver de començar a fer carreteres per aprofitar la llenya i tot plegat va significar un canvi de vida i d’economia. De fet, en aquestes cases, quan casava un fill o hi havia un bateig es feia una tallada més important de llenya d’algun tros que ja s’anava guardant per aquestes ocasions: uns castanyers o uns freixes que feia anys que ja es vigilaven per fer-los créixer per donar una empenta econòmica quan calgués. El bosc era la guardiola, diguem. I és que el bosc es tenia com un valor. De fet, si un any no es necessitaven tants diners, es feia una campanya (en dèiem així al treball al bosc) més petita. Es feien estalvis amb els béns que tenies a la vista, del tot a la vista! Ara, no fa gaire, van venir els tècnics del Centre de la Propietat Forestal, i obligatori com és, vam haver fer un pla de gestió de la finca: que si aquest any faré això, o l’any que ve tallaré allò altre… Hi va haver una revolució perquè la gent del tros els deia “què sé jo què faré d’aquí a deu anys, si faré aquell tros o l’altre? Ja ho veurem!”. Aquí no s’entenia massa perquè sempre s’ha gestionat de manera que la riquesa del bosc no s’estronqui. Jo ja entenc que aquelles explotacions que es gestionen des d’un despatx ho hagin de fer, però la gent que viu a la finca, que la veu cada dia i que en vol treure rèdits ja sap què farà, ja!

Els boscos els anava generant cada propietari, oi?
Sí, sí. Mira les avetoses de davant de casa les va plantar el meu pare perquè uns quants propietaris que havien voltat món, entre els quals en Garolera d’Arbúcies o en Masferrer d’Espinelves, havien vist que aquesta mena d’avets Douglas creixien bé i eren bons, i van portar la tendència de plantar-ne. El meu pare en va plantar deu mil. Molta gent, com el meu pare, en va plantar en els camps i llavors, a l’època de la postguerra, es feien artigatges a la muntanya i van omplir-se d’avets Douglas. De fet, els boscos que tenim ara han estat moldejats per la gent que els ha anat gestionant durant generacions. Cada propietari tenia el seu bosc al cap i anava fent i desfent segons les necessitats.

És que ara s’entén el bosc com un bé de la societat, diguem.
El bosc és de tothom, sí, però té propietari. Jo entenc que a les ciutats on la gent viu com en ruscos és ben normal que quan surten se’ls obrin els ulls i, evidentment, gaudeixen molt del bosc. I si hi ha canalla, encara més. Però hi ha el sentit de responsabilitat que ha de portar a generar un respecte. Aquest any, amb el confinament i tot plegat ha estat apoteòsic de gent: cotxes per tot arreu… Els dius que tot allò té un propietari i que han de vigilar no fer malbé res i alguns et dieun “demostra-m’ho que és teu!”. Fan enfadar. Aquest cap de setmana passat pujant cap a les Muntades, que és una finca de la meva dona, a sota a la carretera ja no es podia passar i potser hi havia vint o vint-i-cinc cotxes. Més amunt trenta o quaranta més i, en els primers camps que conrea un noi que també hi té cabres, gent enmig dels camps com si fos un jardí de gespa per ajeure-s’hi. Jo els dic, “mira, si vols seure, fes-ho al marge, no al mig del camp, home. No et privaré pas que passegis pel bosc però home, al mig del camp...” Arribo a la casa i en Jordi, el masover em diu que està avorrit, que se li posen al corral i tot. Tot això dura fins la primera setmana de desembre que comença el Nadal i la gent canvia de destí. Això si no neva al Turó de l’Home. A l’octubre i novembre i si hi ha bolets… no hi ha res a fer. O se t’enduen les castanyes perquè “com que són a terra i no les cull ningú…”. Home clar que les agafa algú, si n’hi ha; si te l’endús tu no n’hi haurà pas. En una castanyereda no passa res si algú n’agafa de terra, perquè no són castanyes de fruit. Però en un castanyer d’aquests centenaris, que tres o quatre propietaris encara tenen i que les cullen i comercialitzen, han de fer guàrdia des de les sis del matí.

Hem anat enrera, en això?
Mira jo, durant tots els anys que vaig fer de forestal anava veient amb esperança que la gent anava guanyant responsabilitat quan entrava al bosc però, ara mateix, em sembla que tot plegat ha sortit una mica de mare i costarà molt tornar a on érem.

Vàreu ser-ne molts anys, de forestal?
Jo, de fet, sóc un propietari mitjà que va veure com l’economia tradicional s’enfonsava i vaig decidir anar a fer de forestal. Estava en contacte amb el bosc i la gent del tros era el que m’agradava i haig de dir que hi he gaudit molt. Ara els forestals que hi ha em donen mil voltes en moltes coses, tenen estudis... però enmig del tros, la veritat és que jo m’hi sentia molt bé perquè m’ho coneixia, coneixia la gent i en sabia totes les necessitats i vivències. Això no es pot perdre, cal tenir frec amb la gent. Els primers cinc forestals del parc del Montseny érem tots d’aquí i això no era pas dolent, crec: coneixíem el tarannà de la gent, d’on venien i cap a on anàvem. A vegades havíem d’anar a veure el rematant (que és qui compra i talla la fusta al propietari d’un bosc) per si no feia un preu just en un tracte fet després d’un incendi, o tantes altres coses... Cal estar al costat de la gent perquè només així la nostra feina té sentit i, de fet, el millor vigilant de la muntanya és qui hi viu. Hi he treballat quaranta anys al Parc del Montseny i sempre deia als més joves que el que és ara el Parc l’ha anat fent tota la gent que durant generacions hi ha viscut i n’ha viscut.

N’heu vist de tots colors.
Sí. I potser el canvi més important és que a tot el parc han desaparegut al voltant de mil cases, amb tot el que això comporta d’abandonament del mas, però també de camps i de boscos. Ara mateix el bosc no és pas una font de riquesa. I, a sobre, si s’abandonen els camps, bosc segur.

I quina pot ser la solució.
Mira, no te la sé pas dir, però si que puc dir que a casa els meus fills ja no van estar per la feina del bosc. Però tinc l’esperança que potser algun net s’hi agafi quan pugui ser. I si arriba a ser el cas, em sembla que, en general a hores d’ara, si s’ha de passar pel rematant, malament rai. No n’hi ha per a tothom! Això passa amb tot, reduir la distància entre producte i client final és a la base del possible negoci. Si no, no s’hi pot ni pensar.
Josep Planas

Josep Planas a la plaça del poble del Montseny.

Josep Planas, amb els boscos de can Besa de fons.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara