Resulta ben evident que quan l’humà avança, la natura retrocedeix. i a la inversa: quan la humanitat s’arronsa, la natura, esponerosa, inunda els espais alliberats. I és així perquè tota la humanitat pren l’energia i l’espai d’on n’hi ha. Aquesta relació desaforada forma part de la història humana i, com veurem al llarg d’aquesta extensa Carpeta que us presentem, la relació entre humanitat i l’expressió genuïna de la natura, que són els boscos, ha tingut i té frecs de diferent caire: o bé la intensificació dels usos del bosc o bé l’abandonament comporten una relació paradoxal, una autèntic i complex desafiament.
Si repassem una mica les imatges que tenim de boscos d’inici de segle ens adonem com n’eren de diferents dels actuals. Així, a principis del segle xx l’ús intensiu dels recursos dels nostres boscos havien fet reduir la capçada dels arbres –i l’existència de grans masses forestals– a uns límits que a hores d’ara ens els farien irreconeixibles. A tothom li ha passat d’admirar-se de les feixes i les parets de pedra seca que encara ara podem trobar al mig de la boscúria més ufanosa. I és que el paisatge boscós de fa un segle era molt més escarransit, si ho comparem amb les masses de bosc continu que a hores d’ara ocupen bona part del país.
Això ens ho expliquen ben a fons en un article fet a la menuda per Josep Cots i Antoni Domingo: quan els boscos eren un formiguer de gent treballant-hi fent llenya, però també recollint l’escorça, fent carbó, anant a collir pinyes, o boix o suro, etc. Tot tenia una utilitat i un sentit que feien del bosc un gran recurs pels seus propietaris.

De recurs a gairebé destorb
Josep M. Panareda explica, en el seu article sobre l’evolucio dels boscos, els canvis radicals produïts en els boscos durant la història. Així, la proliferació exagerada de l’ús del petroli i els seus derivats per generar energia o produir materials van produir una gradual ensorrada de les feines del bosquerol tradicional i, alhora, va reduir dràs­­ticament el valor de la majoria dels productes que s’exteien del bosc. També va provocar una pèrdua en l’imaginari col·lectiu de conceptes com el de l’emborrim, els costals o les gavelles; i d’oficis sencers com fer de piler o carbonejar, amb tot el que suposa d’embadaliment cultural. Tota una manera de veure la vida i de viure-la es va eliminar per la ferotgia de la modernor energètica acabada d’estrenar.

A la Carpeta que esteu a punt de llegir s’explica, amb testimonis com el de Josep Planas o Toni Barata, el canvi substancial produït en els nostres boscos i, alhora, es pot anar entrellucant la necessitat de gestionar correctament la nova modalitat de bosc que va comportar aquest deteriorament del que havia estat una gran font de riquesa i de recursos. Ara, doncs, després del gradual abandonament d’aquells boscos, el seu creixement sense mida esdevé un problema pel polvorí en què, en molts casos, s’han convertit. I el polvorí es converteix en un foc insaciable que no té acabament quan es troben les circumstàncies climàtiques i les imprudències humanes.
Tot i això, però, el bosc continua sent una referència essencial pels humans. Així, a banda dels valors intrínsecs d’aquests ecosistemes, el pes patrimonial i etnogràfic dels boscos proporcionen tota mena de beneficis pel que fa a la salut i el benestar humà, com ho explica també Josep Gordi en l’article en què parla dels valors immaterials del bosc. Són boscos enyorats, com el de Can Feu a Sabadell o empetitits, com el del Malhivern a la Garriga, però també són espais de lleure per passejar o anar a buscar bolets però, tanmanteix, com diu Francesc Roma, són “boscos arraconats”.

Gestió del bosc
I per explicar la complexitat cal art, però també és necessària la ciència. La ciència que explica la fauna als nostres boscos, com ho fa Jordi Ruiz-Olmo i també ciència per reflexionar sobre la pervivència i futur dels nostres boscos com ho fan Jordi Vayreda, del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions (CREAF) i Jordi Camprodon, del Centre de Tècnica i Tecnologia Forestal (CTFC).
Tot plegat, i molt més, en una Carpeta que esdevé una aproximació a uns espais que aquest any, tot i la pandèmia, també han celebrat la seva Setmana del Bosc a Sant Celoni que aquesta tardor ha arribat a la sisena edició i que aplega diferents activitats al llarg de la setmana i que culmina amb la celebració de la Fira del Bosc, un espai de trobada per a moltes persones que es dediquen a diverses activitats relacionades amb el bosc. A més, atorga el premi Bosquerola de l’Any, que va recaure en Carme Rosell, doctora en biologia.
El bosc és vida i el desafiament per mantenir-lo viu, colossal.