Tot trescant pel bosc del Montseny
El guiatge expert de dones del massís permet descobrir els tresors que amaga: font d’aliment, treball, combustible, remeis, llegendes...
Vicenç Relats
(text)
, Júlia Pujol (fotografies)
El bosc, a tot temps, però especialment a la tardor, presenta una gran varietat de fruits que serveixen d’aliment hivernal –glans, fages, castanyes... – per als animals salvatges que hi viuen. És doncs, un gran rebost i moltes altres coses, com un món de colors, de vida, de llegendes, on les capçades dels arbres s’apuntalen les unes amb les altres constituint una gran nau, com una catedral.
Un recorregut pels boscos del Montseny ho evidencia i encara més si és guiat per veus expertes que ajuden a reconèixer-ne els fruits, a identificar el cant del pit roig –que arriba a la tardor del nord d’Europa– i del gaig; o que conviden a descobrir curiositats dels arbres, les flors i les fulles, com ara els pigments naturals que es poden elaborar per fer una petita obra d’art, escriure un poema o unes notes inspirades amb ploma i tinta natural. Unes tintes de tons diversos, extretes de nous verdes, del saüc –l’arbre medicinal per excel·lència– o de qualsevol altre vegetal. Tot això es pot fer i també asseure’s una estona en una clariana per escoltar una llegenda de dones d’aigua, com la d’algun gorg negre dels rius del Montseny, que deixa ben embruixat.
Són només alguns dels tastets que es poden assaborir en les diverses rutes que es fan pel Montseny, molt majoritàriament guiades per dones, com la Carme Clopés i la Cinta Riera, que estan al capdavant de l’empresa de serveis ambientals ADEMC Itineraris Pedagògics pel Montseny. Una iniciativa que agrupa persones expertes d’àmbits diferents com ara la biologia, el dibuix naturalístic i la il·lustració.
Aquesta varietat d’orígens professionals i l’ampli coneixement que tenen del Parc Natural del Montseny els permet crear els propis projectes, relacionats amb la natura i amb tot el que l’envolta, que concreten en itineraris, tallers i altres activitats adreçades tant a les escoles –en dies feiners i per a diferents nivells educatius– com al públic familiar i general, en caps de setmana i dies festius, en coordinació amb les activitats que ofereix el Parc Natural. I en aquest any de la pandèmia de la covid-19, les han continuat fent quan ha estat possible, tot i haver de limitar el nombre de persones participants, ben abillades amb mascareta i seguint les prevencions sanitàries.
A l’ADEMC tenen més de vint-i-cinc anys d’experiència en el món de l’educació ambiental i porten més de quinze anys informant sobre aquest massís tan mític i tan real alhora, que és declarat Reserva de la Biosfera per la Unesco. Els il·lusionen els projectes nous i estan compromeses amb el territori i amb la gent que hi viu, adherides també a la Carta Europea del Turisme Sostenible.
Dona rural
En commemoració del dia de la dona rural, establert el 15 d’octubre, l’ADEMC va organitzar una jornada per explicar el coneixement que secularment les dones del Montseny han tingut del bosc. En una reivindicació més basada en la memòria popular que en l’actualitat de la dona rural montsenyenca, ho van fer al llarg d’una passejada tranquil·la per descobrir allò que el bosc ha representat per a la seva gent: aliment, combustible, remei, lloc de treball i font de mil històries i llegendes.
La Carme, biòloga i filla del poble del Montseny, i la Cinta, educadora ambiental i il·lustradora que hi viu des de fa vint-i-quatre anys, feien el guiatge –en dos grups– per un poble que va veure com als anys cinquanta del segle passat els va arribar la carretera que porta fins a Coll Formic i comunica amb Osona. Una via que va obrir tantes possibilitats i que al mateix temps va facilitar també l’emigració de bona part d’uns veïns que fins llavors vivien en un món a part, en masies escampades i sovint aïllades. Es comunicaven per caminois i camins d’abast –que avui han estat base per als senyalitzats senders muntanyencs–, als quals s’anava freqüentment amb animals per traginar tot el que calia cap a la plana.
Els homes treballaven al bosc fent carbó o obtenint altres productes forestals i, a l’estiu, es llogaven als pobles de la plana a segar el blat i els altres cereals, mentre que les dones es quedaven als masos duent tot el pes de la casa, de la família –la mainada i els avis, que hi vivien aplegats–, de l’hort i dels animals, en una economia pràcticament autosuficient.
Llavors la gent coneixia els topònims de la muntanya, com es feien les carboneres, quines eren les plantes medicinals, les paraules relacionades amb cada ofici...
L'any 1977 es va aprovar el pla Especial del Parc Natural del Montseny per la Diputació de Barcelona i el 1978 per la de Girona. Aquell mateix any va ser declarat Reserva de la Biosfera per la Unesco. Amb tot, encara que la majoria dels visitants del Parc puguin pensar que tot el territori és públic, un 85 per cent del terrenys del parc –majoritàriament forestal– és de propietat privada. "Als inicis la gent d'aquí no veia bé que es creés el parc. Es veia com una imposició que limitaria les seves activitats sobre el terreny. Passat el temps i amb els canvis en les activitats econòmiques que s'han produït a la muntanya, la visió ja és diferent", explica Carme Clopés.
Gestionar el treball del bosc –per fusta, per llenya, per pèl.let...– no és fàcil, però actualment els propietaris tenen plans de gestió per fer els aprofitaments forestals a les seves finques de manera continuada i correcta: on tallar, quins camins arreglar...
El bosc que sempre creix
Conscients que “si les feixes no es conreen, acaben sent ocupades per bosc”, des de l’ADEMC alerten que aquesta progressió no és pas bona ni per a la prevenció d’incendis ni per a la biodiversitat. “Al Pla de la Calma no s’hi farien orquídies si s’hi enfilés el bosc”, exemplifica la Carme, que es desmarca dels qui, sota pretextos suposadament naturalistes, alcen el crit al cel cada vegada que es talla un sol arbre.
Expliquen que quan es talla l'alzinar, no es fa arreu, sinó que es fa una tallada selectiva i que les soques a la primavera següent rebroten, una capacitat que no tenen els pins una vegada tallats. I que les fagedes necessiten humitat i, si no n’hi ha, malament rai. Al Montseny hi ha fagedes gràcies al vent de la marinada que s’hi enfila a les tardes d’estiu, quan la insolació és màxima, es condensa i causa la humitat que necessiten els faigs.
Assenyalant els troncs grisos i despullats de fulles d’alguns castanyers malalts, mostren els efectes greus de la plaga que pateix aquesta espècie tan associada al Montseny, que se suposa que hi és forània, tot i que, de fet, ja hi porta dos mil·lennis. És de tota la nostra era, doncs, que els castanyers es van començar a introduir a les obagues del massís, on ja hi havia el roure.
A més de castanyes ben saboroses, els castanyers tenen una fusta de gran qualitat per a la construcció. “Si quan són joves van sent tallats, la perxada que en surt serveix com cap altra cosa per fer les bigues de les cases”, explica la Carme.
Carpeta Boscos i bosquerols
