En la nostra cultura, els bosc és la natura. Ho dic parlant històricament i sabent que la muntanya i el mar, tal com els entenem avui dia, són invencions força recents. En canvi, els espais boscans històricament s’han associat a l’aventura, a la descoberta, al no man land on tot estava per fer i tot era possible. Sobretot en el sentit negatiu: al fons del bosc hi havia una casa maleïda o hi creixia alguna cosa que representava un repte existencial.

Espai sense referències
Un espai on es perdien els referents i les persones quedaven a mans de les forces naturals o sobrehumanes. Un lloc propens a les emboscades, atacs a traïció. Els humans som éssers visuals i no veure-hi ens converteix en poca cosa, i ens imaginem coses darrere de les coses. El bosc era l’ambient hostil per excel·lència, allà on tot era possible. El recer de tots els mals.
La foscor d’un mont negre era encara més impracticable i traïdora. I com que la natura de la natura és de ser natural, la nostra cultura va poblar el bosc de tot allò que no es podia considerar una creació humana. Éssers sobrenaturals, arbres màgics, animals ferotges, éssers dissocials...
Potser justament per aquesta extraordinarietat que s’associava al bosc, justament al bosc és on es refugiaven totes les persones perseguides, a les que sovint s’anomenava “emboscats”. El bosc, com la boira, amaga tot allò que la nostra societat no vol veure o projecta fora d’ella. El bosc va amagar els qui no volien anar a la guerra, però també va ser el cau de bandolers i malfactors. Echarse al monte ha estat també una de les formes de resistència més arrelades a la nostra idiosincràsia.

Font de recursos
D’altra banda, el bosc ha estat la gran font de recursos durant segles i més segles. El bosc dona fruits que s’aprofiten en l’alimentació humana o animal. Dona el combustible bàsic que tota societat necessita, elements constructius que varen fer més humana la nostra existència sobre aquest planeta, una sensació d’acolliment davant dels espais oberts on altres predadors literalment se’ns cruspien. Del bosc varen sortir els aglans que varen permetre l’engreix dels porcs, la rama per alimentar les ovelles, la fusta per fer cases i la pega que va permetre que els vaixells catalans s’estenguessin arreu de la Mediterrània. I tantes, tantes herbes que vetllarien per la nostra salut. Aquell oli de ginebre que ho curava gairebé tot. Raïms, figues, pomes, cerves... tot són elements naturals triats per al nostre servei.
El bosc tradicionalment ens ha proporcionat l’energia necessària per poder sobreviure, des de la llenya seca que crema i amb la seva resplendor allunya les bèsties, fins a la calor que cal per sobreviure les nits i els dies glacials i per transformar els aliments. El foc va ser un dels quatre elements de la cultura clàssica, junt a l’aire, l’aigua i la terra. Es tracta d’un foc sovint natural, però que fins a un cert punt hem après a controlar i domesticar. El foc, alimentat pel bosc, va anar anorreant poc a poc el mateix bosc fins a fer aparèixer els grans espais de pastura i de conreu.

La gran paradoxa
En una mena de dansa biològica, el bosc ha crescut i s’ha retirat a mesura que anaven evolucionant les diferents societats. Antigament hi ha hagut moments en què el bosc s’ha reduït a la mínima expressió, i d’això no fa pas tant: només cal que recordem els “quatre pins, un bosc espès” de Pere Quart. Encara avui dia trobem dins dels nostres boscos antigues cabanes o barraques que ens indiquen aquell passat que a simple vista se’ns fa difícil d’imaginar.
El bosc ens mostra la gran paradoxa del nostre existir: el necessitem per poder seguir existint, però l’ús que en fem el degrada i el pot dur a desaparèixer. Ja fa anys que es parla del desenvolupament sostenible com a estratègia per poder sobreviure, tots plegats, el bosc i la societat humana. Però avui en dia aquest concepte resulta ja caducat simplement perquè ens hem passat de frenada: ja no hi ha estratègia que valgui perquè ja som en una situació d’emergència i sense retorn, a no ser que canviem profundament les estructures de les nostres societats. I és que vivim en un món d’incendis de quarta generació, que només es donen quan el bosc s’ha abandonat i el foc ha estat proscrit.

Natura natural
Tornar al bosc, anar a la muntanya a collir bolets potser no serà la solució. Segurament siguin sortides endavant per no veure que ens hem menjat el bosc–encara quesigui present com mai–, que l’hem desencantat i desflorat. L’hem arraconat al costat dels camins, pistes i carreteres. Que ja no tenim boscos, sinó selves impenetrables. Excepte per al foc, el gran afaiçonador de natures. De natures naturals, tal com manen els cànons, que com sempre s’han creat en la vida urbana.