La saviesa d’herbes remeieres de les Albes de Can Pèlacs

Les masoveres –mare i filla– del mas de Matadepera transmeten la coneixença i els usos de les plantes medicinals rebuda de les àvies

Josep Alavedra (text) , Rafel Uyà i Puignartí (fotografies)

“Passes pels llocs i les plantes et criden”, ens comenta l’Alba Escalona, de la masoveria de Can Pèlacs, situada al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, entre els 700 i 800 metres d’alçada, al municipi de Matadepera. Can Pèlacs –avui una finca privada de seixanta-tres hectàrees, amb una pairalia i masoveria que daten dels anys trenta del segle xx– configura juntament amb Can Bufí, Can Garrigosa, Can Robert i Can Marcet el sector nord-est de l’eix format per la riera de les Arenes, a ponent del massís de Sant Llorenç.
L’Alba Escalona (Rubí, 1969), a més de la masoveria, té cura de l’explotació agrícola i ramadera de la finca, en un ofici per al qual va rebre una formació molt valuosa a la granja-escola Torre Marimon de Caldes de Montbui. Juntament amb la seva mare, l’Alba Bertran –nascuda a Barcelona el 1935, però criada en un Rubí encara rural–, hi viuen tot l’any. I, tanmateix, ambdues són transmissores de la cultura de les herbes remeieres, perquè recollir i utilitzar plantes per a fins medicinals ha estat una tradició llarga a la seva família.
En calaixos de fusta, les Albes guarden marialluïsa, hipèric, til·la, flor de saüc, boixac, farigola, fonoll, blauet i marduix, entre moltes d’altres plantes remeieres. Totes tenen unes propietats determinades i han estat recollides a la finca de Can Pèlacs. Algunes són verinoses, com l’estramoni i la cicuta, la qual és fàcil de confondre amb el julivert. Són plantes guaridores i utilitzades també a la cuina, que creixen prop de la casa, a les vores dels camins i als marges dels camps i que formen part d’una saviesa mil·lenària, transmesa de forma oral.
Les Albes constaten que “les herbes es poden prendre amb infusió, menjar crues amb amanides, barrejades amb aliments i utilitzar per fer conserves i per fer ungüents, tònics”. Asseguren també que “enganxades amb mel al paladar, serveixen per guarir animals”.

Una planta, diferents usos
Saben bé que una mateixa planta té diferents usos. Així, per exemple, l’hipèric –també conegut com a pericó o herba de Sant Joan– com a infusió va bé per la tristesa, mentre que barrejada amb ínula i calèndula s’utilitza com a oli de cop.
Al voltant de les herbes hi ha moltes creences: es diu que la farigola collida en Dijous Sant, abans que surti el sol, té efectes sanadors –perquè el camp on van crucificar Jesús estava ple de farigola– i que en Divendres Sant té efectes protectors.
Com sabem, abans de la industrialització, a pagès, tot aquest coneixement formava part de la quotidianitat. En no poder anar al metge ni al veterinari –ni a d’altres serveis–, les àvies i mares eren les que aplicaven i conservaven aquests coneixements, que passaven a fills i nets. Un coneixement pràctic, el qual molts relacionaven i relacionen –de forma equivocada– amb la bruixeria.
Per a les Albes, una bruixa seria una dona sàvia. “En el passat s’acusava de bruixes totes les dones a qui per diverses raons es volia marginar, menystenir o desheretar”. Expliquen que el famós ungüent de bruixa –fet amb set plantes–, en realitat és un depilatori: “te’l poses a les cames i et fa caure el pel, però no surts volant! A l’hora de la veritat les coses tenien i tenen un ús racional. Tot és més senzill”, argumenten.
“De la mateixa manera que les herbes et guareixen, també t’avisen, et criden” –insisteix l’àvia Alba, amb la seva veterania de vuitanta-cinc anys. Una abundància de determinada planta avisa de la possibilitat d’una determinada malaltia, i llavors en cullen més. “Si tenim la malaltia tenim el remei; i si tenim el remei, el bosc ens està avisant de la malaltia. Hi ha una retroacció”.
L’Alba Bertran explica que, de petita, l’àvia li deia: “ves en compte, no trepitgis aquesta planta que és bona per això o per allò”. I és que va créixer “en un ambient de respecte a les plantes” i assegura que “al bosc la lliçó era diària”. Això és el mateix que ella ha fet amb la seva filla. I ara la neta –que també es diu Alba– ha introduït a la família nous conceptes com el de malbaratament o de decreixement. Tot i això, afegeix, “a pagès sempre s’ha collit només el que es necessita, com ens han ensenyat els avis; no s’agafa res per agafar”.
La saviesa d’herbes remeieres de les Albes de Can Pèlacs

A l’esquerra, Alba Escalona, amb la seva mare, Alba Bertran, a Can Pèlacs.

Les tres Albes, tres generacions de dones que expliquen la lliçó diària del bosc.

Una patrimoni rural i un saber immaterial

Des del segle XI es troben referencies de les terres anomenades mas Busqueta, que formen la finca de Can Pèlacs, coneguda amb aquest nom a partir del segle XVI. Una propietat envoltada de muntanyes: a l’est s’alça la carena del Pagès, d’on baixen diverses cingleres, com la Roca Petanta, i canals, com la canal del Pi Tort o la de l’Abella. Al nord de la finca s’hi troba el turó de les Rovires (828 m) i el puig Conill (903 m); al sud els plans de Can Garrigosa; i a l’oest, la riera de les Arenes i els vessants llevantins del Castellsapera (940 m) i la Roca del Corb (877 m).
Des de final del segle passat les Albes –mare i filla– tenen cura de la masoveria i en particular l’Alba Escalona continua conreant les terres amb una explotació de caràcter ecològic i impulsant la ramaderia extensiva d’ovelles i cabres. D’aquesta manera, es transmet un coneixement que es basa en la conservació de la biodiversitat, la utilització de recursos propis i la seva sostenibilitat.
Les activitats de la masoveria i la cultura de les herbes remeieres mantenen un patrimoni rural important de Matadepera que és hereu d’una manera d’entendre la vida i d’un saber immaterial de generacions que segueix ben viu.

Les tres Albes, tres generacions de dones que expliquen la lliçó diària del bosc.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara