Les medalles commemoratives: un missatge al futur

Són peces originades al segle XV per deixar constància d’un fet i perpetuar-ne la memòria, sovint encarregades a artistes de renom

Miquel Crusafont i Sabater (text) , Vicenç Relats (fotografies)

Les monedes es varen inventar fa 2.700 anys. Les medalles, només en fa 600. Explicació? Les monedes les va inventar l’Estat per a obtenir més fàcilment els ingressos fiscals i aviat van tenir aplicació per als intercanvis, és a dir, per als negocis. Les medalles, en canvi, només serveixen per deixar constància d’un fet important, per donar glòria a algú, per fer propaganda, en definitiva.
A mitjan segle xv l’emperador de Bizanci va visitar Roma. Era un esdeveniment important i a algú se li va ocórrer que allò s’havia de solemnitzar, donar-ho a conèixer, fer arribar a la gent la seva imatge, deixar-ne constància, en una paraula. Això va fer que el famós gravador i pintor Antoni Pisano, dit Pisanello (1397-1455), es posés a gravar uns motlles que després, per fusió, feren eixir unes grosses peces de bronze. Van ser les primeres medalles.
Avui quan parlem de medalles, tot seguit pensem en les de caràcter religiós, de les militars o de les esportives, però, de fet, les primeres medalles eren, en realitat, peces de tipus commemoratiu. La medalla commemorativa era, doncs, com un missatge al futur. Volia deixar constància d’un fet i perpetuar-ne la memòria. Com que la medalla, a diferència de la moneda, no tenia valor propi, es va voler enaltir fent-la fer per artistes de renom, de manera que la gent les apreciés i les guardés. Així aquell missatge perdurava.

Des d’Alfons el Magnànim
L’invent va agradar al nostre sobirà Alfons el Magnànim (1416-1456) que, com sabem, va conquerir per a la corona catalano-aragonesa el regne de Nàpols, on s’hi va passar la resta de la seva vida. Pisano mateix li va fer medalles amb el seu bust i missatges adients al seu poder i a la seva magnanimitat. També n’hi van fer altres artistes com Pau de Ragusa (segle xv), com la que podem veure en la imatge Admirador del món clàssic, Alfons s’hi feia sovint representar com un emperador romà.
La medalla commemorativa va tenir un gran èxit i aviat monarques i altres personatges se’n van fer fabricar. El rei absolut Lluís XIV de França va cercar els millors gravadors per fer-ne a cabassos, amb el seu bust a una cara i qualsevol de les seves consecucions, batalles guanyades, o fins i tot fets inventats, a l’altra cara. Així, per exemple, en va fer batre una per la presa de Barcelona a l’anomenada Guerra de Successió (de fet, una guerra contra l’absolutisme) l’any 1713, quan, com sabem, aquesta no es va produir fins l’Onze de Setembre del 1714. Si aneu a La Monnaie de Paris, encara us en vendran una reproducció actual sense cap mena de vergonya.
A les nostres terres la medalla va tardar a arribar. Mancats de sobirà propi, sí que hi havia argenters competents, però per a les medalles es precisaven gravadors que, a més, sabessin fer uns encunys dibuixats de forma inversa perquè en encunyar o fondre, la medalla donés el dibuix del dret. No va ser fins el 1775 que es va fundar a Barcelona una escola de gravadors i és finalment al segle xix quan comencen a aparèixer en abundància les nostres medalles commemoratives. Però el segle xix va ser també el de la nostra Renaixença, un embat que va somoure i aixecar el país no només en els aspectes patriòtics i culturals sinó també en els econòmics i socials.
Hi havia encara una majoria de peces fetes en honor dels grans personatges i els reis, però aviat varen anar apareixent en les medalles altres realitzacions més pròpies del país, com ara la del tren de Mataró del 1848 o les de les grans exposicions de Barcelona del 1888 i del 1929.
Un moment especialment brillant per a la nostra medallística va ser l’etapa del Modernisme, on a finals del segle xix i primers anys del segle xx, artistes com Eusebi Arnau (1863-1933), Miquel Blay (1866-1936), Pau Gargallo (1881-1934), Josep Llimona (1864-1934) o Antoni Parera (1868-1946), entre d’altres, van obrar magnífiques medalles, que no tenen res a envejar a les dels millors artistes internacionals dels països de llarga tradició com França, Bèlgica, Àustria o Itàlia. A la imatge hi podem veure una medalla modernista vallesana, la que va gravar Antoni Parera per a l’argenter sabadellenc Joan Vilarrúbia (1871-1925).

La popularització amb l’esport
La medalla, com a instrument de cultura que era, es va gravar al principi en llatí i no fou fins a finals del segle xviii que es van anar introduint les llengües de cada país, les quals, però no es generalitzaren fins al segle xix. Les circumstàncies colonials de les terres de parla catalana no ajudaren pas a que el català aflorés inicialment, però si que es pot dir que just abans de la Guerra contra el Feixisme (1936-1939) ja eren majoria. No cal dir que el resultat de la guerra esborrà novament el català, que no ha retrobat el seu lloc fins passat un llarg període de recuperació i de lluita.
El pas del llatí a les llengües pròpies es va veure afavorit, també, pel canvi social: les medalles ja no foren fetes només per reis i alts dignataris sinó per institucions, associacions i fins per persones privades. Aquest fet també va ser ajudat per les millores tècniques que en van rebaixar radicalment els costos. Un dels fets específicament catalans en la medalla del segle xix és la incorporació d’una temàtica nova: l’esport. Els clubs i les federacions esportives, la major part nascudes a Catalunya i les terres catalanes, aviat van precisar medalles per commemorar campionats o triomfs importants, a més de poder-ne donar als guanyadors individuals o col·lectius.
S’ha de dir, però, que aquestes facilitats tècniques també van provocar que la medalla es vagi acostar més a la vida quotidiana, però que perdés solemnitat. Sovint ja no eren peces úniques sinó medalles estandarditzades gravades després amb burí al revers per a explicitar l’efemèride. I finalment, avui podem dir que ja s’han fins trivialitzat en veure que en una cursa de bicicletes del poble més petit, per exemple, en donen una a cada participant. Ens són, potser més properes, però ja no responen a fets de relleu.

La de la Salut, el 1882
Pel que fa al Vallès, coneixem molt poques medalles amb un cert gruix temporal. La més antiga i datada que hem trobat és la que commemora, a Sabadell, la inauguració del temple de la Salut l’any 1882, que reproduïm a la imatge. Les medalles, des del segle XV fins a la Guerra contra el Feixisme (1936-1939) han estat recollides, amb ànim d’exhaustivitat en el nostre llibre Medalles Commemoratives dels Països Catalans i de la Corona Catalano-Aragonesa (Institut d’Estudis Catalans, 2006) i en ell veiem que només s’han descrit vuit medalles anteriors a la guerra esmentada, sis de Sabadell o Terrassa i només quatre amb la data. Les altres són de datació aproximada, com ara un distintiu de Mollet del Vallès, que podria ésser de cap el 1880, però que no ho sabem amb seguretat.
La immensa majoria de les medalles vallesanes que coneixem són, doncs, de la postguerra, un sector cronològic que, pel que fa a la medalla, no ha estat pas estudiat. En una col·lecció de postguerra, que conté mil medalles de les terres catalanes, hi hem pogut detectar 323 peces vallesanes, però cal precisar que 225 d’aquestes corresponen a Sabadell o a Terrassa. És, doncs, per ara impossible de saber quantes medalles s’han arribat a fer i quines ciutats i pobles hi quedarien representats. Tot i així ens ha semblat que podria ser d’interès de veure’n una petita mostra, a l’espera que aparegui algun dia un recull més sistemàtic de la immensa medallística de la postguerra, on abunden, certament, medalles de mèrit o de significació, però en les que hi ha una majoria aclaparadora de medalles esportives guanyades individualment, unes peces, doncs, que s’acosten més als trofeus que a les medalles que, més pròpiament puguem anomenar commemoratives.
A la nostra tria hi veurem, però, peces importants com la dels 400 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell, la del centenari de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, la de l’exposició ramadera de Granollers del 1958, la de Palau i Plegamans commemorant el centenari del naixement de Josep Maria Folch i Torres, o la que commemora el subcampionat estatal de hockey assolit pel club de Cerdanyola. En el fons que hem examinat hi hem trobat també medalles de Cardedeu; Figaró, El; Fogars de Montclús; la Garriga; Gualba; Matadepera; Mollet; Montcada i Reixac; Parets del Vallès, Polinyà; Rellinars, Ripollet, Sant Celoni: Sant Cugat del Vallès; Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç Savall; Sant Pere de Vilamajor; Sant Quirze del Vallès; Santa Eulàlia de Ronçana; Santa Perpètua de Mogoda; Vacarisses, Vallromanes, Viladecavalls, Vilamajor i Vilanova del Vallès. Estem segurs, però, que n’hi ha d’haver de molts altres pobles vallesans.
Són medalles sovint de factura senzilla, d’altres de gravades només amb burí, però que ens donen el pols de la nostra història més propera.
Les medalles commemoratives:  un missatge al futur

A la imatge, anvers de la medalla d’Alfons el Magnànim feta per Pau de Ragussa al segle XV.

Revers de la medalla d’Alfons el Magnànim feta per Pau de Ragussa al segle XV.

La medalla que commemora, a Sabadell, la inauguració del temple de la Salut l’any 1882.

Ullastrell, 1991. Agermanament amb el poble d’Estagell, a la Catalunya Nord. Llautó. Diàmetre 40 mm.

Bigues i Riells, 1977. VII Rally (automòbils). Argentada. Diàmetre: 35 mm.

Barberà del Vallès, 1936. Festa de l’arbre. Alumini. Diàmetre: 30 mm.

L’Ametlla del Vallès. 1987, 24 hores de tennis. Aram. Diàmetre: 50 mm.

Medalla modernista vallesana, la que va gravar Antoni Parera per a l’argenter sabadellenc Joan Vilarrúbia (1871-1925).

Castellar del Vallès, 1987. III Exposició Numismàtica. Argent. Diàmetre: 40 mm.

Palau-solità i Plegamans, 1980. Centenari del naixement de J. Mª Folch i Torres. Aram. Diàmetre: 50 mm.

Cerdanyola del Vallès, 1944. L’ajuntament als subcampions estatals de hockey sobre patins. Daurada. Diàmetre 29 mm.

Granollers, 1958. Exposició Provincial Ramadera. Daurada. Gravador Antoni Parera. Diàmetre: 50 mm.

Sabadell, 1959. Quatre-cents anys del Gremi de Fabricants. AE. Gravador Camil Fàbregues. Aram. Diàmetre 68 mm.

Caldes de Montbui, 1977. IX Concurs Literari. Homenatge a Joan Salvat Papasseit. Argentada. Diàmetre: 50 mm.

Rubí, 1977. Cinquentenari de l’Esbart Dansaire. Argentada. Diàmetre: 40 mm.

Terrassa, 1977.Centenari de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. Aram. Diàmetre: 65 mm.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara