Qui és la Juliana Canet?
És una noia de vint anys de Cardedeu, monitora d’esplai i moltes altres coses, que ara mateix està treballant als mitjans de comunicació.

Se’t defineix com a bloguer, instagramer, influencer, mediàtica... Et quedes amb alguna d’aquestes etiquetes o simplement et consideres comunicadora?
Totes aquestes terminologies em semblen terribles i em provoquen moltíssim rebuig, però és innegable: una persona que penja vídeos a Youtube és youtuber; una persona que penja contingut a Instagram suposo que és instagramer. Per tant, em toca callar i acceptar. Si hagués d’escollir jo com m’agrada que em diguin, però, seria comunicadora. És una paraula que crec que engloba tot el que faig, que ja no és només el Youtube i l’Instagram sinó altres coses, perquè estic a la tele i a la ràdio. Xerraire també és una paraula que m’agrada molt per posar nom a la meva professió.

Explica’ns com has forjat tot aquest món de seguidors que ja supera els 70.000. Com va començar tot, de Cardedeu estant? Per què vas començar a fer vídeos?
Sempre em fan aquesta pregunta i no sé què respondre. A casa meva sempre m’han gravat des de petita; sempre m’ha agradat ser la protagonista, l’estrella del rock. Quan vaig tenir per primer cop un mòbil vaig començar-me a gravar a mi mateixa. Ho feia per als meus amics: quan l’Snapchat existia, hi penjava molts vídeos, i quan va deixar d’existir, un amic que també penjava vídeos per als nostres pocs amics de Snapchat va començar-ne a penjar a Instagram. I el vaig copiar, més que res perquè volia compartir els meus vídeos amb els meus amics; era divertit, ens feia riure. Fins que de cop i volta un dia et trobes que la gent et vol fitxar. És que Catalunya té una cosa terrible: que hi ha tan poca gent que faci coses a Internet que, quan fas un vídeo i té cent visites, els mitjans diuen: “et volem”. Suposo que ja no es tracta de voler, sinó que pots i per tant ho has d’assumir i ho fas.

“A Instagram sempre he procurat ser més curosa, a Twitter soc més ‘gamberra’."

Què és el que et movia i et mou a fer comentaris, a voler explicar coses, a fer saber les teves opinions?
No sé ben bé el perquè. A mi sempre m’ha agradat molt explicar coses i que la gent m’escolti. I suposo que és una inquietud més, de la mateixa manera que hi ha gent a qui li surt de dins cantar o dibuixar, a mi sempre m’ha agradat explicar històries de qualsevol manera, sigui escrivint, parlant o amb imatges. Sempre m’ha apassionat parlar. Ja als catorze anys m’encantava fer presentacions orals, i que la gent m’escolti i debatre sempre m’ha agradat moltíssim.

Et podies imaginar tot aquest boom?
Gens, gens, gens. Encara ara, quan ho miro amb perspectiva, em costa de creure. Han passat moltes coses noves en un temps bastant reduït –en tres o quatre anys– i tot ha passat tan de pressa que no he tingut temps de processar-ho. De vegades em trobo a mi mateixa vivint una vida completament surrealista on surto a la ràdio, tinc un programa al Super3 i tot de coses que no tenen cap sentit. I quan tinc un moment de reflexió se’m fa gegant, perquè m’adono que no només mai m’hauria imaginat que tot això pogués passar, sinó que encara ara se’m fa tot molt estrany.

Tot plegat t’ha portat de les xarxes als mitjans convencionals. On et trobes millor?
Les xarxes m’agraden molt i crec que per a mi és molt important tenir un espai de màxima llibertat on poder dir i fer el que em vingui absolutament de gust, sense cap tipus de censura. No em censuren a la ràdio ni a la tele, hi puc dir el que vulgui, però és veritat que no és el mateix espai de creació que les xarxes. Per això crec que també és molt important cuidar aquest espai, sobretot de cara al futur. Les xarxes són casa meva. Si fos pintora, els vídeos que penjo a les xarxes serien els quadres que faig i guardo per a mi i regalo als meus amics. Són els vídeos que potser faig amb més carinyo, els que més em surten de dins. Els mitjans convencionals també m’agraden moltíssim, sobretot m’apassiona la ràdio. També m’agrada fer programes infantils, perquè fer continguts per a infants és molt maco i molt agraït.

Ets una comunicadora per a joves, doncs? Quin creus que és el teu públic?
Clar, és que què vol dir comunicadora per a joves? Jo soc comunicadora, i suposo que com que sóc jove arribo a les persones joves. Seria molt raro que el que jo digués, de cop i volta, fos molt relatable només per a les persones de vuitanta anys; alguna cosa no estaria funcionant. Jo sóc comunicadora. Ara, arribo als joves perquè sóc jove. D’aquí vint anys espero poder arribar a la gent que en tingui quaranta. També és veritat que cada vegada tinc un públic més ampli. Abans sí que era molt adolescent i molt més limitat, però ara m’estic professionalitzant en altres àmbits i tinc públics més diversos. Per exemple, el Super3 el miren infants i, en canvi, el Tot es mou el miren persones de seixanta-cinc anys. Crec que tinc registres per donar i per vendre i que no només puc dir coses als joves, malgrat que normalment sigui el meu públic més usual perquè jo soc jove.

Aquesta publicació, Vallesos, té un públic molt diferent del teu habitual. Què penses, de les generacions més grans, de la dels teus pares; de l’intercanvi generacional? Entenen tot el que dius?
Crec que sí que ens entenem. Òbviament cada generació de joves té un argot particular i una sèrie de llenguatges que potser se’ls escapen a altres generacions més grans. Però són paraules i és la terminologia, el que canvia, perquè els missatges sempre són els mateixos. Jo parlo del mateix de què parlaven els personatges de la sèrie que ells miraven quan eren joves. Per molt que el vocabulari canviï, els temes són universals. Mai ningú diu res de nou, vaja.

“Expliqui el que expliqui, parlo des de la meva perspectiva feminista, de consciència de classe, catalanista....”

I tu, encara et consideres adolescent? Fins quan creus que dura, l’adolescència? Et sents boomer, de vegades, a ‘Adolescents iCat’, parlant de modernitats poc adolescents?
Jo soc una senyora, completament. Me n’adono ara, quan els nois de setze anys que hem fitxat a Adolescents iCat m’expliquen coses que no entenc. No crec que sigui adolescent, jo; des de fa bastants anys no ho soc. A més a més, amb tot el que m’ha passat ja fa quatre anys que estic independitzada i m’ho pago tot jo. Les meves inquietuds ja no són les mateixes de quan tenia setze anys i era adolescent de veritat, però que no sigui adolescent no vol dir que no pugui fer contingut per a adolescents.

El teu canvi de nom a Instagram, d’@animalliure a @julianacanet, significa una mica el pas de l’adolescència a la vida adulta?
Sí, segurament, però va ser completament inconscient. No només va ser l’impàs de deixar de ser aquest personatge més adolescent o infantil per ser una cosa més seriosa, sinó que a més a més va suposar una professionalització. Va arribar un moment en què @animalliure–el nom que em vaig posar quan em vaig fer el compte d’Instagram per penjar-hi vídeos per als meus tres amics– va deixar de tenir sentit. M’estaven trucant de la ràdio i m’introduïen al programa de la tarda com a ‘ànima lliure’ i no podia ser. Havia de ser la Juliana Canet, per un tema professional més que per cap altra cosa. Però sí que és veritat que va significar un trencament amb una etapa de la meva carrera a Internet més infantil que va deixar pas a una etapa potser més adulta. També va coincidir amb el moment en què vaig anar a viure a Barcelona i vaig entrar als mitjans convencionals. Sí, va ser un trencament.

Vas començar a Instagram però et podem trobar a Twitter, a Youtube… i en tots hi ha una Juliana una mica diferent. Com et presentes i divideixes el contingut a cada xarxa social?
Varia molt i depèn molt de l’època de la meva vida. Potser a Twitter intento ensenyar una Juliana més reivindicativa, tot i que potser fa més de dos anys que no penjo un tuit reivindicant alguna cosa de valor i no sé si té cap sentit. Però fa poc m’ho van preguntar i em vaig inventar que a Instagram era més familyfriendly i a Twitter era una mica més gamberra. Però vaja, no és tant per la plataforma, sinó perquè hi ha coses que fan vergonya de dir en veu alta. Parlar del noi que m’agrada en veu alta als instastories seria molt estrany, però en canvi en un tuit ho puc fer. Sí que és veritat, també, que a Instagram sempre he intentat ser més curosa, per exemple amb el vocabulari. Intento cuidar-lo més i no dir paraulotes. A Twitter tot això m’ho salto i sí, diguem-ho alt i clar, soc més gamberra.

“A Cardedeu som un dels pobles més ‘pijos’ del Vallès, però és un ‘pijo’ que va de ‘progre’."

Tens temes preferits que et facin especial il·lusió de compartir?
Aquí hi ha dues coses importants a tenir en compte. La primera és la base ideològica que tenim totes. Cada cop que explico alguna cosa, que obro la boca, encara que sigui només per presentar- me, ho faig des d’una perspectiva i des d’una sèrie de valors i ideologia a la qual no puc renunciar. Expliqui el que expliqui estaré transmetent una sèrie de valors i estaré parlant des de la meva perspectiva feminista, de consciència de classe, catalanista... Crec que, com que això és intrínsec, sempre hi ha hagut temes que s’han mantingut al llarg de la meva trajectòria a les xarxes. I després hi ha els temes que m’han anat obsessionant més o menys, per èpoques. Vaig tenir una època de parlar molt d’amor i de com lligar amb els nois que m’agradaven. Ara estic especialment interessada en la literatura i m’està agradant molt, per exemple, intentar d’alguna manera poder enfocar-me a una temàtica més cultural, sense deixar de ser la Juliana Canet, és clar. Al final tot el que dic a les xarxes, les temàtiques de les quals parlo, és el que faig a la vida real amb les meves amigues. Podríem estar fent una cervesa i jo, de cop i volta, podria esmentar l’autor del llibre que estic llegint. Ara mateix els temes culturals i la literatura m’obsessionen bastant. I també la idea de fer contingut de qualitat, d’alguna manera, sobre literatura. Potser només passant-hi per sobre perquè tampoc crec que tingui, de fet, ni la capacitat ni la formació per fer contingut de qualitat sobre literatura.

A les xarxes ets normalitzadora del català, una mica, i a la universitat estudies Filologia catalana. Vols ser filòloga per salvar una llengua a la deriva? Et preocupa la situació del català?
Sí, estudio Filologia catalana online. La situació del català em preocupa molt i fa poc que em preocupa; i que faci poc que em preocupa també em preocupa, perquè vol dir que molta gent no és conscient d’aquest problema. Si a mi, estant a les xarxes en català, m’ha costat tant adonar-me que hi havia un conflicte, imagina’t. I, a més a més, sóc molt pessimista. No ho pintaré de rosa: crec realment que tenim un problema molt greu que és bastant probable que no es pugui solucionar i que d’aquí dues o tres generacions el català ja no es parli. Estic molt desanimada, francament, però encara no ho estic prou com per renunciar a fer coses i intentar ajudar d’alguna manera, amb iniciatives com el Canal Malaia, per exemple. Però vaja, ho veig molt negre, tot i que suposo que el rebombori que hi està havent amb la qüestió lingüística també és un símptoma que ens estem adonant que hi ha un problema molt real que s’ha de solucionar ja. Suposo que el fet que ressoni tant d’alguna manera també és un bon senyal que potser les coses canviaran, però ja ho veurem.

Si mai s’apaga la foguerada de les xarxes i la comunicació, a què t’agradaria dedicar-te? Et preocupa, el futur, personalment i generacionalment?
Home, sí, el futur em preocupa molt, i amb la crisi de la Covid encara més, perquè realment penso que serà devastadora. A nivell generacional, crec que si ja som una generació que ho hem tingut tot bastant complicat ara serà encara més terrorífic, tot plegat. A títol individual estic tranquil·la, almenys vocacionalment. Sento que no em preocupa desaparèixer de les xarxes o que se’m faci fora dels mitjans i quedar-me sense res a fer. Estic estudiant una carrera perquè tinc les coses molt clares: vull ser filòloga. A partir d’aquí ja veurem si em dedico a les xarxes fins als quaranta, cinquanta o seixanta anys; si segueixo o no al món de la comunicació o què faig amb aquesta carrera, però de moment l’acabaré. Sempre havia volgut fer el màster de docència, després, i últimament també m’estic plantejant el món editorial. No em tanco cap porta dins de la filologia catalana ni dins del món de la comunicació. No descarto estar fins als seixanta-cinc mil anys a la ràdio i a la tele, si se’m deixa i si em ve de gust, ni tampoc descarto no ser-hi a partir de l’any que ve i fins mai més. Jo què sé: el futur és incert. Però la carrera l’acabaré, i sé que em dediqui al que em dediqui m’agradarà si és dins de l’àmbit de la filologia catalana.

Parla’ns de Cardedeu; tu sempre dius que és un poble pijo-progre... Per què? Sou, doncs, un món a part, les cardedeuenques i cardedeuencs?
No som un món a part, les cardedeuenques. Jo sóc el prototip de cardedeuenca estàndard, que segons uns estudis molt profunds que he fet jo mateixa, és el de les persones amb pares de Barcelona, generalment –o de Granollers o de ciutats ja més importants– que volen que els seus fills es criïn en un ambient rural i van a viure a Cardedeu pensant-se que estan anant a viure en un poble dels Pirineus, quan en realitat és una ciutat de divuit mil habitants. I et porten allà i vas al cole allà i estan super contents perquè amb els teus amics t’has criat fent cabanes en comptes de jugant a la play. Aquest és el prototip de família cardedeuenca, almenys en l’ambient on jo m’he mogut. Òbviament hi ha molts ambients, dins de Cardedeu, però és cert que si ens caracteritzem per alguna cosa –i més dins del Vallès– és perquè som un dels pobles més pijos. Però és un pijo diferent al pijo convencional: és un pijo que va de progre i porta pantalons bombatxos d’una paradeta de Cadaqués. Respectem aquest tipus de pijo. Jo sóc aquesta pija i no passa res. El primer pas és admetre-ho. Vaja, som neorurals, de tota la vida.

Què t’identifica amb el poble? Hi fas vida?
Considero que és molt important ser fidel a les nostres arrels. Per a mi, la meva identitat ha estat construïda i és la que és gràcies a Cardedeu, el lloc on m’he criat i on he viscut fins als divuit anys. Per això és tan important, per a mi, seguir-hi tenint vincle, per no desvincular-me del tot del que jo soc. És complicat, en general, mantenir i ser fidel a l’espai de naixement, a l’espai on has crescut. Si a sobre, de cop i volta, et trobes vivint a Barcelona i tenint una vida molt diferent de la que se suposava que havies de tenir, t’has d’esforçar molt per seguir tenint el teu ambient dins del poble. Jo m’hi he esforçat molt i ho he cuidat moltíssim. Si procuro baixar-hi cada setmana i hi segueixo fent activitats, a Cardedeu, com ser monitora de l’esplai, és per no perdre el contacte amb l’espai que m’ha fet i construït. Perquè si ens allunyem de l’espai que ens ha vist créixer, estem renunciant a la nostra identitat.

“Tinc tan endins que soc del Baix Montseny que no he tingut la possibilitat de sentir-me del Vallès.”

I de vallesana, te’n sents?
No tocaria i em sap greu dir això a la revista Vallesos, però jo no em sento del Vallès. No tinc identitat de vallesana, potser perquè no soc veritablement del Vallès perquè els meus pares són barcelonins o potser perquè el meu ambient a Cardedeu ha estat un ambient anti-vallesà –occidental i oriental. Perquè nosaltres som els més guais i sempre hem de ser els més especials i anem reivindicant que som del Baix Montseny. I jo ja ni m’ho crec, però ho tinc tan endins que no he tingut la possibilitat de sentir-me del Vallès. Quan durant el confinament anàvem saltant de fases i ho reivindicàvem a Twitter no ho fèiem per entrar a la zona 1 i poder anar als restaurants. Reivindicàvem que Cardedeu formava part del Baix Montseny perquè ens ho hem cregut tantíssim que no ens ho poden treure. És per un tema d’orgull, ja, ni que sigui. Però si s’ha de ser del Vallès, se serà del Vallès, cap problema.

I ara, a Barcelona, com t’hi trobes? Com és viure en un pis d’estudiants i fer-hi vida de dilluns a divendres?
El que m’és realment dramàtic de Barcelona és que a mesura que han passat els anys l’hi he anat agafant afecte, i això és el que és realment dolorós. Perquè quan només em feia fàstic en marxava, arribava a Cardedeu, hi estava molt a gust, plorava una mica i me’n tornava cap a Barcelona. Però ara visc a cavall de dos mons que m’agraden. I alhora tots dos mons em desagraden, perquè quan estic a Cardedeu no estic a Barcelona i quan estic a Barcelona no estic a Cardedeu, i vull estar als dos llocs. És molt difícil trobar l’equilibri entre els dos espais, no només per l’espai físic sinó també per tot el que signifiquen. Però també per l’espai físic, perquè al final Barcelona em dona unes coses –ara amb la Covid menys, però els esdeveniments culturals i tot el que significa viure en una ciutat tan gran és molt– i Cardedeu me’n dona unes altres, com llevar-me al costat dels camps i fer un passeig envoltada de vaques. Això, a Barcelona, no ho podré tenir mai.

Sembles tenir respostes per a tot. Hi dediques el teu temps i hi penges opinions i coses de la teva vida personal, de la teva intimitat. Què no sabem de tu? Què guardes per a tu?
Justament en parlava amb una amiga i pensava que quan en el que vens o t’ha donat a conèixer és la teva vida, costa molt de separar el personatge de tu, perquè el personatge no és un personatge, ets tu portat potser a un extrem o ensenyant-ne només una part concreta, però ets tu. Trobar i diferenciar els espais és extremadament complicat, i reservar i pensar què reserves per la teva vida privada i què no, també es fa molt confús. Hi ha hagut moments en què ho he compartit tot, crec que fins a uns extrems que potser no tocaven. He ensenyat molt la meva família, he exposat molt els meus amics… I després, com a mesura contrària, també he estat un temps sense ensenyar gairebé res de la meva vida amb ells, potser convertint les meves xarxes en alguna cosa potser molt menys personal. I això tampoc té cap sentit, perquè el que m’ha donat a conèixer ha estat la meva vida personal. Si penjo un vídeo parlant d’una teoria de no sé què, el vídeo té deu mil visites. Si en penjo un de jo anant a comprar verdures al mercat, en té vint mil. El que ven de mi és la meva vida personal, i per tant costa moltíssim escollir, destriar i diferenciar. La Juliana de les xarxes és la Juliana de la vida real, perquè tot és veritat. Però és només una part d’aquesta Juliana. La Juliana de casa té una sèrie de matisos i una sèrie de grisos que no ensenyo a les xarxes. I, a més a més, encara que volgués, no podria exposar tot el que soc ni podria explicar tota la meva identitat només amb les xarxes. Per tant, he renunciat a intentar-ho, i aquesta part és la que reservo a la gent del meu voltant.

Com veus el futur de Catalunya, en aquest context de pandèmia, per una banda, i amb el procés polític mogut que ens ha tocat viure? Com a generació fruit de l’1-O i de la sentència d’ara tot just fa un any, creus que el jovent estem més polititzats que fa uns anys? Ets optimista amb la independència de Catalunya?
Jo crec que sí que estem més polititzats. Personalment, estic molt desanimada. I tot i que no vull ser molt destructiva, penso que hauria de passar algo molt heavy perquè es tornessin a produir unes mobilitzacions tan potents a favor del canvi a Catalunya. I no crec que faci pinta que s’hagin de produir, o almenys a mi ningú me n’ha informat. Però vaja, no ho sé, potser també és la situació actual i d’aquí a uns anys tot això revifa... També he de dir que ha arribat un punt en què soc tan frívola i cínica que ja m’és igual. Ha estat tan desesperant i ha estat tan cansat, tot aquest procés, per a mi i per a moltes, que ja no tinc ganes de res. I és terrorífic, eh, perquè no hi ha res pitjor que renunciar al canvi i assumir que no hi ha res a fer. Però crec que és una cosa que ens ha passat a moltes, perquè som filles d’un procés que no ha anat enlloc. Hem vist i crescut el procés amb els nostres propis ulls i ha estat terriblement depriment. I amb el context de pandèmia vull morir-me; la meva màxima ambició és berenar xocolata. No puc tenir cap més ambició, el sistema no em deixa. I no només el sistema de repressió espanyol, és que ara, a més a més, hi ha una pandèmia que s’hi ha sumat. Tot és terrorífic.

Podríem acabar, si et sembla, amb la teva frase feta preferida.
A mi m’agrada molt “qui dia passa, any empeny”. Potser així acabem amb una mica d’optimisme. Tot i que també soc molt de “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”, perquè això és així.