Joan Vila Grau és membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, així com del Corpus Vitrearum Medii Aevi, òrgan des del qual ha projectat un ingent treball de recerca.
És un expert coneixedor de la basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona i de la catedral de Girona. Es poden trobar obres seves a diversos museus de Catalunya, entre ells el de Granollers, a banda de desenes de col·laboracions internacionals. També en espais com les Llars Mundet, Bellesguard, les caves Codorniu o la Caixa d’Estalvis de Sabadell, entre d’altres.

Vitralls per a Gaudí
En l’àmbit dels reconeixements de país, Joan Vila Grau és Creu de Sant de Jordi des de l’any 2010. Durant vint anys ha dirigit el difícil repte de posar la llum de Gaudí a la Sagrada Família, a través del seu llenguatge amb el vidre. Els vitralls de la basílica han marcat una vida, ja plena i calidoscòpica abans de plasmar el gran geni modernista. 
Alegre i acollidora, la Mercè ens rep a la casa original de Sarrìà. Un habitacle tresor de més de cent anys d’història que resisteix enmig del brogit actual d’aquesta part de la ciutat. En travessar el llindar i les sales contigües ja respirem que hi ha molta tela, en sentit tan simbòlic com literal. Quadres de totes mides, detalls a cada racó. Per l’aire es respira art pels quatre costats. Però d’embafador, gens. Al cap d’uns segons, un dels secrets: al fons de la casa, oblidat el brogit del carrer, el pati. Ple de verd i de mida i vegetació justes, gens fastuós. Al fons, l’estudi. Hi entrem amb sensació de temple. S’hi acumulen eines, obres i anhels de tres generacions. Joan Vila Grau, afable, elegant i disposat ens rep amb una cordialitat estudiada. La justa. Parlar de la feina és feina. Però com que aquesta és la seva vida, ben aviat la conversa comença a brillar amb els seus cromatismes i els ulls, escrutadors, també brillen. Com quan explica els inicis: des del batxillerat la història i literatura eren el seu fort i des de ben jove va pensar que, el seu camí havia de ser l’arquitectura. “Ho vaig provar però ho vaig deixar i fins i tot vaig intentar alguna altra fantasia perquè en aquella època tampoc veia clar continuar dedicant-me a pintar.” Aquí ens fa referència a l’herència familiar de les dues generacions, autores de molts dels quadres que hem vist a les parets. En certa manera sembla que es vulgui desempallegar de qualsevol connotació exclusivista i especial. Per això explica: “així com en una altra família es parla de futbol o de feina, a casa sempre hem parlat d’art, però per rutina només!”.
I és que un dels seus fills, qui avui ens acompanya, és il·lustrador, l’altre també vitraller. Antoni Vila Delclòs és qui ha pres el relleu al capdavant de les obres de la Sagrada Família i qui continua exhaustiva recerca sobre el món del vitrall. 

Un encàrrec sagrat
La Sagrada Família. Un treball que ha marcat dinou anys de la seva vida i que li va arribar en una etapa més aviat tardana. Un fet que no maleeix sinó més aviat al contrari. “ No podia dir que no i a la vegada em va arribar amb el bagatge i l’experiència d’haver provat, investigat, deslliurat d’algunes convencions”. Per a Vila Grau, sense dubte, “captar l’essència de Gaudí”, com diu ell, i transformar-la en petits relats de llum i color ha estat l’encàrrec de la seva vida, un premi gegant per tancar la seva pròpia història com a artista vitraller. Tot i això el repte és majúscul perquè el geni no ho va deixar tot escrit i calia interpretar i traduir l’ intangible sensació que causa el joc cromàtic del temple.
Vila Grau explica apassionat la dificultat en la gradació dels diversos tons d’un mateix color, un repte pel qual ha traspassat les ortodòxies de la tècnica i del qual no s’amaga estar-ne orgullós mentre ens mostra part d’una sèrie de gradació de color. Cada vitrall i la seva composició té un sentit, que aquest sí que traçava el mateix Gaudí, sempre lligat a la vida amb la natura com a font inspiradora. Com més amunt, més claror, més transparència en concordança amb la puresa, mentre que en el descens serà comú trobar més intensitat i voluptuositat en els colors, generalment més foscos. És un autèntic privilegi descobrir al detall el sentit d’aquests vitralls i l’esforç per aconseguir aquesta harmonia en un material que els forans concebem rígid i perillós. Potser perquè tal i com ens explica a ell li ha agradat “traspassar els coneixements tècnics, amb criteri propi i sense concessions al públic”. De manera que ha sabut llegir allò que Gaudí mai no va deixar escrit però que, posat davant dels nostres ulls, ens fa emocionar.

Tots els colors en un
El llegat vitraller segueix en el seu fill, però és evident que no es pot desprendre del gran encàrrec. Amb tot, i com a bon artista disciplinat estableix dues rutines sorprenents des de la retirada professional. Escriu contes, “per trencar l’academicisme”, diu, i dibuixa amb un sol color, el negre. Sense revelar-nos si així es desprèn de tots els colors creats.