Alfons Borrell, el pintor que volia ser pintura

L’artista abstracte sabadellenc, deixeble d’Anglada Camarasa i integrant del Grup Gallot, deixa obra a la ciutat i algun encàrrec no materialitzat

El pintor sabadellenc Alfons Borrell s’ha mort. Sense avisar, sense fer soroll, sense fer-se veure, tal com va viure. Un matí –el del 6 d’octubre passat–, bo i assegut observant el jardí de casa, va dir adeu, probablement de la millor manera que ho podia fer. Enrere, deixa una obra que aquell mateix dia començava a créixer, tot un cosmos coherent i singular, fruit d’una personalitat tímida i juvenil que es delia per observar la natura a cada moment i que vivia amb l’angoixa de comunicar-se mitjançant la creació. Un artista amb majúscules, un dels pintors abstractes catalans més reconeguts a l’estranger i que a casa nostra potser no té el lloc que li correspon perquè altres pintors molt celebrats han ocupat tot l’espai.
Tres dies abans de morir va desmuntar la darrera exposició, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Una mostra de tot just set quadres mitjans triats per ell mateix, acompanyada de visites guiades a la seva última creació: la Capella blava, el condicionament pictòric d’un espai destinat al culte en un monestir de Sabadell fundat als anys 1960. Una capella funerària que amb l’aportació de l’art abstracte de Borrell manté un diàleg entre la vida i la mort després que ell la pintés de blau d’ultramar i de carbassa –dos dels seus colors–, que combinen amb el blanc de la paret i el gris del terra. Convé destacar l’encert dels Drapaires d’Emaús –actuals propietaris de la casa–, que li van proposar aquest encàrrec. Una obra que el temps segurament confirmarà que combina el vell i el nou com a punt de contemplació i de meditació. Una aportació pictòrica reeixida en un espai, com ho hauria pogut ser la pèrgola –o porxo– d’ombra, llum i color que Borrell va dissenyar per al Passeig sabadellenc per encàrrec municipal, però que no s’ha arribat a materialitzar.
Borrell és un pintor sense una formació artística acadèmica i sense gaire preparació intel·lectual, però és un creador de cap a peus, que ressegueix un camí de recerca personal no sense dramatisme i que aconsegueix crear una magnífica obra equilibrada, gràcies a la sensible emoció que hi posava i a l’extraordinària intuïció que tenia. “M’agrada posar-me dins de la pintura, respirar-la”, deia. I afegia: “La pintura són impulsos personals i d’estat d’ànim”.

La simplificació de la forma i del color
Alfons Borrell va néixer el 3 de juny de 1931 a la Barceloneta, però quan tenia 9 anys la família es va establir a Sabadell, d’on ja no en va marxar. Deixeble d’Anglada Camarasa, el 1950 va evolucionar de la figuració fins a l’expressionisme abstracte i a la simplificació de la forma i del color. El 1969 va formar part del Grup Gallot, el qual va fer algunes accions pictòriques al carrer, a Sabadell i a Barcelona. L’any 1975 va començar a teixir una amistat fecunda amb el poeta Joan Brossa, a casa del qual va sopar regularment durant uns quants anys. El 1978 va exposar a París i més endavant ho va fer també a França, Alemanya, els Estats Units i el Japó. El 1988 es va morir la seva dona, Rosa Sastre, i la seva pintura va evolucionar cap a un radicalisme formal, assenyalen els entesos. La sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va reformar l'any 2010 i per a la inauguració Borrell va fer donació d’una obra de grans dimensions, 17 de novembre de 2010, un mural compost de dues teles que es va instal·lar i des d’aleshores presideix el vestíbul de la Sala Oriol Bohigas.

“La pintura són sentiments, són emocions”
Borrell pintava quan podia. Perquè, de fet, es guanyava la vida venent rellotges i joies, fent horari comercial. I va tenir tres fills. Pintava, doncs, esgarrapant estones d’oci. I ho feia perquè tenia una profunda necessitat d’entendre el món i d’entendre’s a si mateix, i alhora de comunicar-se mitjançant el llenguatge que tenia més a mà, la pintura. “La pintura són sentiments, són emocions; jo vull pintar l’olor, les punxes de la rosa, el que jo soc i el que jo penso, i les pors també, la soledat. És una cosa de consciència. Amb la pintura m’explico sensacions”, confessava.

Un enamorat de la natura
L’altra gran passió de Borrell era la natura. Es passava hores contemplant el jardí de casa i observant amb detall els canvis que flors, plantes i animals experimentaven cada dia. Fruïa observant els moviments dels peixos que tenia dins l’estany. Per això en qualsevol moment de la conversa podia parlar de com podar una alzina o del moviment que faria alguna de les bestioles que convivien amb ell. Com l’estimat gos que apareix a Reconèixer Borrell, un fabulós documental que aprofundeix en la figura de l’artista. Allà afirmava: “A mi m’agradaria més ser pintura que no pas ser pintor. Semblo orgullós dient això, però soc humil. Si tu ets pintura és que estàs dins de la pintura, barrejat dins el bosc, dins el verd, dins del blau... M’agradaria tirar-me al mar i sortir-ne blau”.
I és que l’obra de Borrell es reconeix per alguns colors que la fan particular. El taronja, per exemple, està relacionat amb la llum de l’alba, que dona sentit a tot el que neix i transmet l’esperança de la vida. “El color és una massa de pigment que queda allà. Si el color té ganes de ser lliure, de fugir de la taca, com ho has de fer perquè surti?”, es preguntava.
El rellotger Alfons Borrell volia ser pintura i ara potser ha aconseguit ser-ho. El que sí que s’intueix és que la pintura –el món relacionat amb aquest art– en reconeixerà la singularitat artística i el posarà, amb el temps, al lloc que li pertoca.