Fauna vallesana: en essència forestal
Els senglars i els cabirols tornen a campar en boscos on en temps recòndits van habitar-hi el linx, l’os de les cavernes, l’os bru, el cérvol o el llop
Jordi Ruiz-Olmo
(text)
El Vallès abasta una superfície de més de 1.300 quilòmetres quadrats i inclou una gran varietat d’ambients, ja que presenta el major rang altitudinal d’entre totes les comarques catalanes no pirinenques, des d’uns 18 metres –pràcticament al nivell del mar– fins als 1.712 metres del punt més alt del Montseny. A més, hi trobem dos rius amb una certa entitat –el Besós i la Tordera. A cavall entre l’Europa eurosiberiana i la mediterrània, presenta des d’ambients més propis dels Alps o del Centre d’Europa, fins a ecosistemes mediterranis, típics de zones més meridionals i eixutes.
Al llarg del temps, per efecte dels canvis climàtics i de les glaciacions, aquests ecosistemes han anat canviant, amb moments més freds o més càlids, més humits o més secs. Avetoses, pinedes, fagedes, rouredes, bedollars, avellanoses, boscos de ribera, alzinars i moltes altres formacions forestals s’han anat alternant, al llarg del temps i de l’espai. El registre palinològic (el pol·len), paleontològic i històric ens aporten informació que demostra que les terres vallesanes eren eminentment forestals. I des de les darreres glaciacions fins a temps històrics aquestes dades també demostren la dominància de la fauna forestal, una part de la qual avui en dia ha desaparegut, com és el cas d’animals com el linx, l’os de les cavernes, l’os bru o el cérvol. A més, hem d’afegir altra fauna d’hàbits més generalistes, també extinta, que es trobava tant al bosc com a zones completament desforestades, com és el cas del llop.
Al llarg dels temps també s’hi van trobar espècies més pròpies d’espais oberts o de zones en mosaic. Entre aquestes el mamut, el rinoceront llanut o el ren, fins fa uns 12.000-14.000 anys abans del present –tot i que també hi havia rens de bosc o de zones mixtes–, l’isard o la cabra salvatge, ambdós desapareguts en temps més recents). Els incendis naturals, els canvis de paisatge per l’efecte climàtic (tundra i estepes), els aiguats i altres agents modeladors van proporcionar espai també a aquestes altres espècies. La fauna vallesana, però, ha estat eminentment forestal durant molt de temps.
Fauna desapareguda
Avui en dia sabem que, fora d’aquesta megafauna desapareguda fa uns milers d’anys, molts dels animals que no van arribar als nostres dies van desaparèixer del Vallès en temps relativament recents: per exemple, el linx ibèric i el cérvol (als segles xviii-xix), el linx boreal (desaparegut anteriorment), l’os bru (a l’edat mitjana), el cabirol (als segles xvi-xvii) i el llop (al segle xix). Sens dubte, la persecució hi va jugar un paper important, però, com veurem més endavant, la transformació del paisatge va tenir-hi un paper encara més important.
Malgrat que els ecosistemes forestals són climacis –és a dir, que sense cap intervenció ocuparien pràcticament tot el territori–, la intensa acció humana –a través de l’agricultura, ramaderia, carboneig, explotació forestal i indústria– els va anar arraconant a partir de l’època medieval i van esdevenir molt rars i apartats en zones de difícil accés ja entre els segles xviii i xxi. Disposem d’unes dades molt interessants que ens permeten una quantificació i valoració de la fauna i dels seus hàbitats al nostre entorn cap al segle xix. El 1845, l’estudiós i polític Pascual Madoz va publicar el seu Diccionario histórico-geográfico, basat en una enquesta escrita realitzada a tots els municipis, un a un. L’enquesta va incloure referències a les espècies que hi havia, especialment les que tenien un interès econòmic o humà important, o per la producció, la caça i la pesca, o pels perjudicis ocasionats. Per tant, no es tracta en realitat d’un catàleg detallat sobre la seva fauna, però sí de dades sobre espècies clau concretes, que ens ajuden a inferir quina era aquesta presència i quin era el paisatge dominant al voltant de cada poble.
Al Vallès disposem de la resposta de 87 pobles diferents, dels quals 49 van aportar informació amb cert detall. El 98 per cent dels que ho van fer ressenyaven la presència i dominància d’espècies pròpies d’espais oberts o en mosaic, de conreus (vinyes, oliverars, ametllers, horts, ...) i de pastures. La perdiu roja va ser reportada en el 98% dels pobles, el conill en el 94 per cent i la llebre comuna en el 73 per cent. Per contra, les espècies forestals o de zones amb presència d’arbres, van ser molt poc esmentades, i fins i tot testimonials. Els tudons i coloms només van ser comunicats pel sis per cent dels pobles enquestats, igual com el porc senglar. Sorprèn el fet que fins i tot el llop (reportat pel dotze per cent dels pobles), espècie menys depenent del bosc, doblava el senglar.
El senglar, el llop i la guineu van ser ressenyades únicament al Montseny (Tagamanent, Cànoves, Samalús, la Castanya) i a les serralades que s’estenen fins a Sant Llorenç de Munt (Gallifa, Palau-solità, Castellar del Vallès). A la veïna Santa Coloma de Farners (La Selva), en l’àmbit del gran massís del Montseny, es va comunicar la presència dels darrers cérvols, que molt probablement haurien desaparegut del vessant vallesà unes dècades o algun segle abans. A diferència d’altres llocs de Catalunya, no s’esmentava el gat salvatge. El cabirol i la cabra salvatge ja s’havien extingit en segles anteriors.
Al diari dels viatges fets a Catalunya, publicat pel viatger Francisco de Zamora a finals del segle xviii, es proporcionava la darrera cita coneguda de linx, a Matadepera. Ens és fàcil d’entendre la situació d’aquells moments, amb una gran pressió humana, una fauna típica d’ambients agraris oberts i una extinció o rarificació en massa de la gran fauna i de la fauna forestal.
Vertebrats extingits
David Camps i qui signa el present escrit, en un treball recent sobre l’evolució temporal de la fauna al Vallès Oriental, també assenyalàvem la possible extinció del gall fer i del trencalòs, entre d’altres, abans del segle xix, en algun moment indeterminat. A aquestes hi afegíem 51 espècies més de vertebrats extingides entre els segles xix i xx, incloses la llúdriga, el turó, l’àliga daurada, l’àliga calçada, el picot negre o la tortuga mediterrània. No totes són espècies forestals (per exemple, tampoc la cigonya, el milà reial, l’esparver cendrós o el xoriguer petit), però n’hi havia una bona representació. A més, caldria afegir altres espècies d’invertebrats, en nombre desconegut, algunes de les quals potser mai sabrem ni que van existir.
Totes aquestes dades demostren que, si més no, entre els segle xvii i la primera meitat del segle xx, el bosc i les formacions arbustives van patir una gran reculada, i que la fauna dels espais oberts es va empoderar del Vallès. Però a la natura els processos gairebé mai són estables, ni per sempre. Els profunds canvis experimentats en el poblament humà durant els darrers cinquanta anys (més urbà, menys agro-ramader, més industrial, més àvid d’espais per l’oci i d’espais naturals, la lluita contra els incendis forestals, etc) han determinat també profunds canvis en el paisatge i els ecosistemes.
El bosc i els arbustos han anat recuperant espai ràpidament –i això malgrat que el nombre d’humans i la superfície que ocupen s’ha multiplicat–, la seva actitud general ha estat més respectuosa en aturar-se la persecució de la fauna, i l’aprofitament dels recursos ha inclòs conceptes de “sostenibilitat”. Les masses de bosc són grans i tornen a ser contínues. A més s’hi han reintroduït espècies, que van recuperant el seu espai a poc a poc, i el retorn del bosc ha permès també, al seu torn, el retorn espontani i progressiu d’altres espècies que s’havien extingit. Són espècies que no poblaven els nostres boscos des de feia segles. Al treball abans esmentat, s’hi ressenya que, al segle xxi, entre els grans mamífers s’ha observat un increment del 33 per cent d’espècies autòctones (recuperades) i d’un 20 per cent en el cas de les aus.
De la llúdriga al gat salvatge
Entre les espècies recuperades a les quals afavoreix el bosc hi trobem la llúdriga, el gat salvatge, l’àliga calçada, dos picots –el negre i el garser petit–, o espècies que necessiten els arbres per dormir –el bernat pescaire o el corb marí gros. La llúdriga ocupa la major part del Vallès (Besòs, Tordera, Congost, Ripoll, Tenes, Mogent), mentre que del gat salvatge ja hi ha evidència de la seva presència permanent al massís del Montseny, fins arribar al Tagamanent.
Molts ratpenats, ocells passeriformes, alguns rapinyaires nocturns (el gamarús, per exemple) o invertebrats estrictament forestals han estat afavorits també per aquesta recuperació de la coberta d’arbres i arbustos. Aquests són just exemples de molts altres processos de canvi que s’han produït, i que no sempre són tan evidents o fàcils de conèixer. I a més, encara no s’han aturat.
Esperant cérvols, cabres salvatges i isards
Atesa la seva dinàmica de recuperació actual al conjunt del país, podem esperar el retorn d’algunes espècies boscanes més, algunes de les quals no sospitaven ni que hi havien viscut al Vallès en temps més o menys recents: el cérvol per exemple, que es troba a la meitat nord d’Osona, la cabra salvatge, a la muntanya de Montserrat i amb alguns individus a tocar del Vallès Occidental, l’isard o la marta, que també viuen en nombre molt petit al nord d’Osona i, en el primer cas, també a Montserrat.
Finament però, al marge de la bona notícia del retorn d’aquestes espècies, cal recordar que no tot resulta positiu. Així, algunes espècies forestals s’han extingit per sempre i no podran tornar mai i hi ha vàries espècies en perill d’extinció imminent, com per exemple el tritó del Montseny (única espècie de vertebrat exclusiva de Catalunya), alguns ocells o diversos invertebrats. Paradoxalment, entre les espècies amb més problemes de conservació, ara hi trobem les espècies dels espais oberts, com l’àliga cuabarrada i el llangardaix ocel·lat. Entre les espècies noves també hi han aparegut diverses espècies invasores, i altres són ben a prop. I, finalment, el retorn d’algunes de les espècies ha comportat molèsties als humans, accidents de trànsit o perjudicis a l’agricultura, entre d’altres. Els ecosistemes evolucionen i recuperen peces, però no necessàriament es troben en equilibri. Aquestes són assignatures importants a aprovar en els anys que tenim per davant.
Carpeta Boscos i bosquerols
