Boscos i lletres del Vallès
Els boscos vallesans han suggerit obres literàries de tota mena que remarquen la diversitat d’aquestes masses forestals
Josep Gordi Serrat
(text i fotografies)
El bosc i els arbres sempre han estat font d’inspiració per als lletraferits, poetes, literats de totes les àrees. Aquesta és una relació tant antiga com la història de la humanitat. Per dir-ne només una i remetent-nos al món antic, poetes tan notables com Horaci i Virgili van glossar amb sensibilitat i mestria les bondats del món natural, el goig per la vida tranquil·la en l’endemig de camps i boscos.
Ells inicien un llarg camí que arrela, amb més o menys força en un gran nombre d’autors al llarg de centúries. Pensem en Petrarca, Rousseau, Nietzsche i tants d’altres. Apropem-nos al món més actual, al Romanticisme un moment en el qual els boscos reprenen un paper protagonista viatjant en paral·lel als sentiments dels autors. A casa nostra, amb la Renaixença, lligada a l’ideari romàntic, el bosc i la muntanya es converteixen en un refugi de la puresa, en contraposició a la deixadesa de les noves viles industrials. Tenim documentat que aquest fet va portar aquests entusiastes amants de la natura a passejar-se pels boscos vallesans.
Podem fer una fugaç mirada de la petjada que les forests del Vallès han deixat en algunes produccions literàries de l’època. Ara bé, també trobem alguns poetes que han glosat el paisatge de la plana vallesana, encara que la majoria han cercat la inspiració a les muntanyes de la serralada prelitoral, com el massís de sant Llorenç del Munt, els cingles de Bertí i, per damunt de tot, el Montseny, on producte de la major alçada i orientació apareixen els boscos gòtics, és a dir, la barreja dels avets i els faigs.
La plana vallesana
El paisatge entre muntanyes de la plana vallesana, solcat per turons i rius, va ser meravellosament descrit pel geògraf i pedagog Pau Vila en el seu assaig geogràfic sobre el Vallès, escrit als anys trenta: “L’esguard resta sempre sorprès i encantat de la varietat de paisatges que el Vallès presenta d’un cap a l’altre”.
Segur que el sabadellenc Joan Oliver, conegut com a Pere Quart, el va llegir i en el seu famós poema: “Corrandes d’exili”, publicat el 1947 a Santiago de Xile, ens deixa uns versos que tot vallesà coneix:
“En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res"
Un bon amic de Joan Oliver, Josep Carner, ja havia escrit un poema sobre el Vallès al llibre Bona terra bona gent (1918) titulat justament“Com el Vallès no hi ha res”:
“Travessa l’horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins”
Muntanyes amunt
Endinsem-nos per les muntanyes. Al damunt de Terrassa i Sabadell s’aixequen la serra de l’Obac i Sant Llorenç del Munt. Molts poetes i literats han passejat pels seus camins, com Agustí Bartra, Anna Murià, Ferran Canyameres, Joan Oliver, Vicenç Villatoro o Miquel Desclot. Fins i tot Joan Maragall va caminar-hi el 1904 i per aquest motiu en el coll d’Eres es va aixecar un monòlit. De Miquel Desclot n’esmentem aquests encantadors versos:
“El bosc m’aguaita.
Tot són fresses furtives
en jo endinsar-m’hi.
Camino com un lladre
que s’estimés la casa”
Tot seguit convé aturar-se als cingles de Bertí, on Raimon Caselles va inspirar-se per escriure Els sots feréstecs que publica el 1901 i que explica les històries de les persones que vivien entre els cingles i el riu Congost. Tenen com un element omnipresent d’aquest paisatge l’ermita de Puiggraciós: “Així com a trenc d’alba era l’ermita el punt d’aplec dels esbarriats feligresos d’aquells sots, que anaven a missa primera quan n’hi deia de cent en quaranta algun capella dels encontorns, cap al migdia i a la tarda desvia de cau als briscaires i jugadors de truc”
I en darrer lloc arribem al Montseny, per on van passar els grans poetes de finals del xix i principis del xx, com Guerau de Liost, Verdaguer, Maragall, Carner, Eugeni d’Ors, Sagarra, Victor Balaguer, Marià Manent o Guimerà. El Montseny és una muntanya que s’enfila fins al mil-set-cents metres i aquest fet permet el creixement de boscos més humits, com les fagedes i les avetoses. També és un massís per on davallen moltes rieres que van ésser la font d’inspiració d’Eugeni d’Ors per escriure a Gualba la de mil veus, “Eren mil veus. Era un himne generós d’orgue magnífic (...) Les aigües del Montseny prenen en descendint els camins més sobtats. Clars camins entre les pedres nues, o celats entre les tofes de les arbredes; camins de torrent, camins de xaragall, camins de gorja i de cascada. Les venes es destrien, serpegen, es separen, tornen a ajuntar-se, rompen o s’esmunyen, s’adormen o bullen i es precipiten furients. Les més variades caixes i conques fan a aquestes líquides cordes de ressonador o recullen el buf d’aquesta aspiració en tubs de planyívola o serena música, o triomfal. Ara llencen un mugit formidable, ara canten, ara parlen, ara parlotegen, ara ploren en lent degotall, ara, ascondides, eleven un tenuíssim sospir. Mil veus, mil veus i una sola”.
Guerau de Liost, el poeta del Montseny
Guerau de Liost, pseudònim que emprà Jaume Bofill i Mates (1878-1933) va estimar el Montseny resultat d’un coneixement progressiu, constant i reiterat de la muntanya. Liost contemplava els boscos i cimals del Montseny com una esplèndida realitat en ella mateixa, una realitat que no necessita imitar l’art, ella és Art. Aquesta Naturalesa individualitzada , personalitzada, complexa i en la seva complexitat complementària i total, acompleix per obra i gràcia de la màgia del poeta, una funció que ultrapassa el simple decorativisme paisatgístic, la pura recreació estètica, té una funció laboral –no podia ser d’altra manera si tenim present l’intens procés de creació de la Catalunya ideal dels noucentistes– un treball bell i harmònic que la dignifica encara més. Un clar exemple és el seu conegut poema: “Avets i faigs”.
“Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.
Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.
Son les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes”
Carpeta Boscos i bosquerols
