A mig camí entre la ruralitat terrosa i la insidiosa cadència del món industrial, el Vallès és una paradoxa, una barreja essencial. I justament és enmig d’aquesta fusió de mons que Sandra Bautista ha anat elaborant un trajecte musical ben d’acord amb aquesta realitat, tan diversa.
Nascuda a Martorelles, doncs, la Sandra és una noia amb talent que, quan era petita, tancava la porta de l’habitació per cantar i anava guardant les cançons que componia, ben amagades, en un calaix, de vergonya que li feia. Poc a poc, però, va anar prenent consciència de la necessitat vital d’expressar-se musicalment. Creativament.

L’empenta del Sona9
Tot va començar sense massa previsions. “Vaig anar a l’estudi d’en Marc Ferrando perquè tenia fetes unes cançons que volia guardar i les volia tenir ben enregistrades, ni que fos per poder-les escoltar si un dia tenia fills, amb ells”, diu enriolada. La qüestió és que el mateix Marc la va animar a fer-ne un disc. Amb una mica de vertígen, perquè ella no s’ho havia plantejat mai, va acabar editant el que havia de ser el seu primer disc, La casa de les mil olors. Es tractava d’un disc fet amb pocs recursos que, de fet, la va animar a presentar-se al concurs Sona9 que anualment convoquen la revista Enderrock i Catalunya Ràdio. Era l’any 2018 i la Sandra poc es pensava que n’acabaria sent la guanyadora absoluta. “Em vaig inscriure amb tres cançons. De mica en mica vaig passant fases... ja fa dos anys i sembla que hagin passat en un no res: el que és molt bonic és el camí, la gent que coneixes, els llocs on vas a tocar, els festivals, el fet d’anar superant proves. Per exemple ens van fer musicar un poema i jo vaig escollir un poema d’Estel Soler, ‘La caverna’, que ara forma part del meu nou disc, Trapezista”, explica, amb emoció. Com sempre, el mateix trajecte va anar generant el camí i donant-li empenta per fer-lo.

Construir i deconstruir
Sandra Bautista, cantautora essencial, crea unes cançons que expliquen qüestions inspirades en la vida mateixa, sense filtres. “A mi m’inspira qualsevol cosa que em passi a la vida: algun text que he llegit o una imatge que veig, però sobretot les persones. M’agrada dedicar cançons a la gent perquè té un sentit molt més directe: a la meva mare, a la Lola, a l’activista brasileny Sydney Possuelo...”. Així, aquestes cançons esdevenen un model per parlar de temes generals perquè, de fet, “el que jo pugui pensar o el que sento quan parlo de la meva mare possiblement genera uns sentiments semblants als que ha viscut una altra persona. Hi ha matisos, però al final sempre hi ha unes quantes forces que ens mouen: l’amor, la mort, la salut…”, confirma. És aquesta connexió que impregna la vivència humana d’uns colors semblants. “El que canvia”, diu, “és la manera d’explicar-ho: sempre hi ha petites variacions. La gràcia és com ho reinterpretes. Tot està fet i estem construint-ho i deconstruint-ho a cada moment”.
Entre els seus referents musicals, sobretot, Jorge Drexler i la seva proximitat afectuosa, però també El Kanka, o tants d’altres. “Amb la música passa el mateix que amb la vida: consells o converses que ni recordes que havies tingut, de cop i volta es fan molt presents”, explica, fent un paral·lelisme que inclou una altra faceta central de la seva vida: la feina a l’Escola el Martinet de Ripollet. Així, la creació musical –com el procés d’aprendre– s’explica com a resultat de les experiències tingudes o compartides, que afloren en moments concrets. “A l’escola tinc l’oportunitat de viure al costat de petits artistes que són meravellosos. Els faig tocar l’ukelele, fem tallers de poesia... i sempre em sorprenen, sembla que hagin viscut una altra vida pel que diuen i escriuen, tan espontàniament profund”, diu, entendrida.
Per això, aquesta exquisida orfebreria que és la feina de crear cançons necessita uns fonaments ben ferms, “No m’empasso coses que no siguin de veritat: accepto que hi hagi productes que siguin fets exclusivament per vendre però no és el camí que vull recórrer”, confirma amb fermesa. I accepta el risc d’enfangar-se de vida i emoció, “és que les persones aprenem des de l’emoció, sense emoció no hi ha aprenentatge en la vida ni en res”, confirma.

Connectar amb la gent
L’obra de Sandra Bautista té aquest tel de veritat que l’aproxima a la gent que va a escoltar-la i “quan s’aconsegueix connectar és molt molt especial. En els concerts ho veus de seguida: a vegades hi ha aquesta mena de paret entre qui canta i qui escolta i, de sobte, passa alguna cosa, no sé, que entri un gat a l’escenari o qualsevol cosa que fa que tothom digui, calla, que no som tan lluny”. El ritme, les lletres i la melodia són la base d’aquesta comunicació, tan desitjada. Perquè la Sandra no fa música per un public concret sinó que, “m’agradaria que Trapezista fos un disc per a tothom, tot i que les estadístiques em diuen que arribo a gent jove”. I és que la seva música va del swing als ritmes més llatinoamericans passant pel pop o el rock.
Potser el seu recent viatge a Madeira, l’ha marcat prou com per dir que “tinc moltes ganes de samba i de música brasilenya”, però, no hi ha dubte que Trapezista és, potser, un disc més madur. És un treball que conserva la proximitat que emanava del seu primer treball però que ara, explica, “potser ja no soc tan positiva com la meva música i ara en aquest disc ja no miro de fer-me teràpia amb la música, diguem”. Perquè, com diu a la canço que dona títol al disc, deu ser que la vida és “caminar sobre la imprevista dimensió que es belluga, el cor batent al centre i la vista al punt de fuga”. I no parar mai.