El Malhivern, tan a prop i tan lluny

Ben a tocar de la Garriga, el seu valor naturalístic esdevé un territori de recolliment i fantasia per als habitants del municipi

Yvette Moya-Angeler (text i fotografies)

Els garriguencs se’l senten seu: és “el bosc” per antonomàsia de la Garriga, el més estimat i sol·licitat. Allà hi troben recer, distància per a les cabòries, aire per a l’ofec. També, tot sovint, el camí de tornada a l’esquívol present, l’aquí i ara esclaridor, en companyia d’ocells.
La Garriga té d’altres boscos, igual de propers i més feréstecs, també més costeruts, però el Malhivern n’és el més citat i de vegades fins i tot l’únic conegut. S’hi accedeix planerament des del final del Passeig, travessant la via del tren cap als conreus, i ofereix de seguida un entrellat de clarobscurs, amb illes fugisseres de llum sobre els camins de glans i el brancam punxós. Però d’on ve aquesta tirada cap a un alzinar escarransit, enclotat, força malmès, on la natura malda per esmortir l’escomesa de l’home?

Relíquia de boscos de grans alzinars
“El Malhivern està enganxat al poble”, explica l’Israel Molinero, veí de la Garriga, botànic i educador d’Aprèn Serveis Ambientals. La seva és una visió experta. Hi reconeix les flors baixes i oloroses de la rementerola, hi assenyala el galzeran, l’arítjol, l’esparreguera, però també l’estramoni tòxic, que el sorprèn en una ocupació ràpida, invasora, i la robínia americana, fora de lloc en la sobrietat de l’alzinar fosc, amb flors vistoses penjant com raïms curts. “És el que passa als boscos que creixen al voltant d’una població: estan molt desendreçats”.
Hi ha zones embardissades convivint amb clapes netes on ha desaparegut el sotabosc i hi aflora la roca. Hi manca la terra, exhaurida a tocar de l’antiga bòbila de can Font, on es van coure sense descans les rajoles, les teules i els maons amb què la Garriga es va anar aixecant. La xemeneia del forn, encara dempeus tot just abans que el camí que voreja el bosc s’enfili pel revolt del cargol, és ara un far visible des dels camins. Dona fe de l’esplendor constructiva d’un temps, però també de l’espoliació probable d’un alzinar argilós al qual robava la terra i la possibilitat de refer-se’n. La pressió humana intensa i constant, i els aiguats sobtats, quan la pluja cau forta i revifa els torrents, han acabat d’erosionar el sòl i de desenterrar moltes arrels que ara queden descobertes, nues sense a penes el suport d’un substrat.
Tanmateix, la netedat del Malhivern, ja sense matolls ni esbarzers en moltes zones, l’ha fet molt popular per als qui tenen una idea del bosc modelada per les fagedes europees que reprodueixen els contes i les pel·lícules, més que no pas pels alzinars densos i atapeïts propis del Mediterrani. El bosc ondulant amb clarianes encatifades de fulles ha esdevingut un escenari perfecte per a corredisses de nens, passejos amb gossos i altres activitats més o menys imaginatives, com els jocs de rol medievals.
Al capdavall, no li sap greu a l’Israel: permet que molts veïns i veïnes s’apropin a la natura i en gaudeixin. És una natura domèstica, sí, però valuosa tanmateix, ni que sigui com a alzinar resistent en un Vallès ara ja de pinars. És, en aquest sentit, una relíquia del passat, el vestigi d’un temps en què grans alzines centenàries, potser un bosc tan extens com tota la plana, cobrien el que després s’ha fet conreu i garric. El nom de la Garriga parla segurament d’aquests matolls sorgits del foc que van ajudar a pasturar els ramats.

Ressons humans al bosc
Fa uns cent anys, el frondós bosc de can Terrés, extensió natural del Malhivern, era tota una atracció. S’hi feia l’aplec de setembre, amb teies i llànties així que es ponia el sol, i danses i cerimònies religioses. Allà, també, els novells perdigonaven conills, a la zona que a partir d’aleshores va passar a dir-se la Xambonera, en honor a la preuada xamba del caçador. Durant un temps s’hi van celebrar, a més, les sonades Festes del Bosc i el Teatre de la Naturalesa, abans que arribés la guerra i la postguerra i que tallessin l’arbreda arran de terra. El Malhivern, cada vegada més constret pels conreus i les cases, esdevindria així l’últim reducte d’aquell gran bosc primigeni i festiu.
Aquest aire antic del Malhivern li ve també del nom, enigmàtic i que pren d’un torrent ja sec. Ningú no en sap l’origen cert i no apareix recollit a l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, però algunes veus apunten que la riera agafava el nom d’un mas, ja desaparegut el 1602, i aquest mas, alhora, d’un primer habitant, en Bernat Malhivern, casat amb la Simona. Cert o no, un no pot deixar d’imaginar-se aquell hivern que fa milers d’anys devia fer por, i del qual encara ens arriba el ressò.
Devia estremir com ara la revolada del tren quan passa a l’alçada del pas a nivell, tot just entrant al bosc. I, encara abans, quan el xiulet i la botzina l’anuncien, amb un advertiment de mort que és gairebé presagi. Un creua la via amb aquest temor antic d’ésser només humà i enfila tot seguit el camí polsegós demanant que la pau dels arbres romangui.
El Malhivern, tan a prop  i tan lluny

Imatge del bosc, tan proper a la Garriga que bona part dels vilatans se l’han fet seu.

Una imatge més embardissada del bosc de Malhivern.

Un caminoi entre les capçades d’alzina.

Imatge del bosc, tan proper a la Garriga que bona part dels vilatans se l’han fet seu.

Un detall del sol del bosc, amb arrels ben visibles de l’alzinar.

Bosc humil, predilecte

La petita vidal natural del Malhivern sembla ara garantida. L’amo del bosc, en Carles Nualart, se sap observat pels garriguencs i s’agafa amb neguit les tales de neteja. “Què diran?”, s’amoïna. Però més temor desperten operacions com les de Samalús Natura, que al límit del municipi de Cànoves, al pla de l’Artigassa, va obrir fa tres anys un polèmic espai de barbacoes amb accés per la pista que porta al Malhivern. La pressió popular de la plataforma SOS Malhivern va aconseguir aleshores que el projecte es modifiqués per fer-lo més sostenible però l’amenaça d’una nova empenta al bosc pot reaparèixer. Els qui sovintegen l’alzinar hi estaran atents. No renunciaran fàcilment al seu bosquet humil, modest, predilecte.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara