Anna Clariana

Quaranta anys il·lustrant per a les editorials del país

Eloi Falguera (text i fotografies)

“Quan era molt petita, no recordo exactament l’edat, però si que era molt petita, em van regalar un llibre italià, Picoletto, amb uns dibuixos fantàstics dels que em vaig enamorar”. Aquest amor a primera vista i el fet que a casa el Cavall Fort hi rondés sovint, van fer que l’Anna descobrís ben aviat què era per a ella tocar el cel: “Si pogués dibuixar a Cavall Fort, que feliç que seria!”
Doncs dit i fet: quaranta anys més tard, aquella nena que dibuixava i dibuixava en blocs que encara conserva, no només ha il·lustrat per a la històrica revista sinó també per a gairebé totes les editorials del país: Barcanova, Cruïlla, Bromera, Anaya, Teide, Pagès, Edelvives... La llista és llarga, tant, que ha perdut el compte de quants volums deu haver il·lustrat: “No ho sé, centenars. La majoria són llibres de text, que és on t’encomanen més feina. Però quan et surt il·lustrar un conte infantil o juvenil, llavors t’ho prens com un regal, perquè és un treball molt més creatiu”, explica aquesta terrassenca, nascuda el 1958, que ve de família d’artistes: mare ceramista, tiet pintor.
Va estudiar disseny gràfic, però de seguida es va decantar cap a la il·lustració, la seva veritable passió, que no ha deixat d’exercir en més quaranta anys de carrera. Ha il·lustrat centenars de llibres per a les principals editorials catalanes. Podeu veure els seus treballs a: www.annaclariana.wixsite.com, www.illustration-anna-clari–ana.webnode.es, www.annaclariana.blogspot.com.

Inspiració i eines
D’on surt la màgia? Com neix la inspiració? “La feina dels il·lustradors comença a partir d’un text d’una persona que no coneixes. Fas una primera lectura i et comencen a aparèixer imatges al cap. Llavors es tracta de posar-les en ordre, decidir la tècnica... És una barreja d’inspiració i de fer servir unes eines concretes.”
Però això que podria semblar molt mecànic i rutinari, per a l’Anna és just al contrari: “Intento ser molt crítica amb tot el que faig i anar avançant ni que sigui mínimament. Sempre m’estic dient: Això ho has de canviar, això no ha quedat prou bé... De fet, sovint em passa que només em sento satisfeta de la darrera feina que he fet”.
L’Anna, humil, sembla que es resti importància: “Sempre he pensat que jo no soc una artista-artista, com un pintor, que en els seus quadres expressa els seus sentiments. Jo entenc la il·lustració com alguna cosa més universal, on per damunt de tot hi ha l’estètica i la lògica. No busco treure coses personals cap enfora. Però, al cap i a la fi, és evident que els sentiments acaben traspuant. Quan repasses obres antigues t’adones que tenen un to o un altre, depenent del moment que vivies. D’entrada, però, no és la meva intenció”, confessa. L’Anna diu que cerca l’efecte contrari: que sigui l’espectador que, al veure l’obra, se li desperti una emoció.
Referents? De catalans, la Montse Tobella i el Sebastià Serra; d’estrangers, el Pascal Campion i la Rébecca Dautremer. Dos homes i dues dones. Em pregunto com viu l’Anna el seu món de la il·lustració. És gaire paritari?: “En el nostre camp hi ha moltes dones, com a mínim a Catalunya. Puc dir que no he patit cap discriminació senzillament perquè som la majoria. Em sento una persona com qualsevol altra.”

Cartellisme
Tants anys d’ofici fan que l’Anna hagi tocat moltes tecles, i mai més ben dit; ara es mou com peix en el cove amb l’ordinador. És el renovar-se o morir: “He tocat moltes tècniques. Vaig començar als vint anys amb les aquarel·les, les anilines, l’acrílic... He anat avançant amb els temps, com tots els meus companys, i ara treballo molt amb l’ordinador. És una altra eina amb la qual aconsegueixo treure força bé allò que tinc al cap; puc anar ajustant, canviant... és pràctic. Però també faig servir molt les textures. Vaig combinant.”
Però no només ha il·lustrat llibres, la seva llarga carrera també li ha permès tocar les tecles del cartellisme: pels espectacles de Rialles, pel famós Festival de Jazz de Terrassa o per al Consell Català de Literatura Infantil i Juvenil. Alguna incursió en la publicitat i ara, darrerament, també s’ha decidit a transmetre els seus coneixements: “Tot va començar quan l’editorial Bromera em va proposar d’anar per les escoles a parlar de llibres que jo havia il·lustrat. L’experiència va ser fantàstica: t’obres al públic, els parles de la teva feina. Actualment faig de 10 a 12 sortides cada any. Això es va ajuntar a una necessitat que tinc de transmetre tota l’experiència que he anat acumulant, de treure tot el que tinc a dins.” És així com ha començat a fer tallers d’il·lustració a Amics de les Arts de Terrassa o a exposar les seves obres en galeries amb més continuïtat: aquest passat mes de novembre va ser a la terrassenca Sala Paüls i des de finals del mateix mes també participa a l’exposició col·lectiva d’Amics de les Arts: “Si no ho mostres, la gent no sap el que fas.”
Transmetre l’experiència és, per a l’Anna Clariana, un aspecte fonamental i malauradament molt descuidat: “Quan era jove m’hauria agradat tenir gent que em traspassés els seus coneixements. Els il·lustradors estem treballant deu hores al dia, durant quaranta anys: ni que sigui l’experiència de tot aquest temps, ja val la pena de transmetre-la”.
Però, alerta, treballar d’allò que t’apassiona no vol pas dir viure en un llit de roses: “Jo treballo sola a casa, de cara a la paret, i de vegades passo dies sencers sense parlar amb ningú, sense obrir la boca.” La feina d’il·lustrador, a més, és molt intermitent: “Al mes de juny s’acaba la feina i no torna fins al novembre. La nostra vida és així; et passes mig any treballant com una boja, agafant fins a sis llibres per a il·lustrar a la vegada, i després et passes la resta de l’any sense gairebé res. Has de viure el dia a dia”. Tot i això, es considera una privilegiada: “He tingut més o menys feina, però no m’he aturat mai.” La clau: la persistència.
Anna Clariana

Anna Clariana, envoltada de dibuixos al seu estudi, a Terrassa.

La Mary Santpere de Terrassa. En aquest món tan apassionant, però a la vegada solitari, tancat i inestable, l’Anna necessitava una altra passió per evadir-se, i la va trobar: “La meva germana actuava al grup de teatre d’Amics de les Arts. Un dia va venir a casa i em va dir que necessitaven més gent. Hi vaig anar i, mira, encara hi soc.” D’això ja en fa 40 anys, tants com els que porta il·lustrant. A una obra com a mínim per any... feu el càlcul. Ha fet papers de tota mena; en obres clàssiques, drames o comèdies. “Sempre he fet del personatge que convenia, però si que és veritat que n’he fet més de còmics. Suposo que em van més bé”. Altre cop, la modèstia. “Per mi, el teatre és una porta oberta, una activitat que serveix per socialitzar. M’ho passo molt bé, però més aviat és un divertiment”. Un divertiment que li ha donat molta popularitat a la ciutat, sobretot per aquests papers còmics: “Recordo un amic que sempre em deia: Per nosaltres, a casa, ets la Mary Santpere de Terrassa.” L’Anna s’ha posat a la pell de personatges de Rusiñol (al cèlebre monòleg El prestigitador), de Gògol, de Karl Valentin o Labiche.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara