El bosc de Can Feu, enyorat
La història d’un bosc sabadellenc mitificat durant el primer terç del segle XX, que va desaparèixer tallat de soca-rel just acabada la Guerra Civil
Cesc Prat Fernàndez
(text)
La de Can Feu és la història d'un bosc mític que va desaparèixer just després de la Guerra Civil per deixar pas al ciment i a l’asfalt. Conegut com el paradís del Vallès per la seva bellesa i singularitat, segurament va ser l'indret més cèlebre de Sabadell –tant dins com fora de Catalunya– durant el primer terç del segle xx. Ocupava unes 40 hectàrees a l'oest de la ciutat, on avui hi ha part dels barris dels Merinals, de Can Feu i de Can Gambús. Un bosc humanitzat, un espai d'esbarjo popular que tothom se sentia seu malgrat tenir un propietari, on s’havien congregat milers de persones en actes ben diversos. Per als escolars, fer-hi cap era la sortida predilecta i molts hi celebraven el Dijous Gras, però era apreciat també pels fotògrafs –que n’han deixat imatges espectaculars– i pels joves pintors –que hi plantaven el cavallet per aprendre l’ofici–. Si s’hagués conservat, avui podria ser un pulmó verd dins la ciutat, però es va acabar convertint en sòl urbà.
Vegem què en deien alguns escriptors. Segons el terrassenc Ferran Canyameres, el bosc de Can Feu “era allò que se’n diu tot un senyor bosc, un parc natural de pins i alzines, amb ombrius de catedrals, camins idíl·lics, brolla i plantes en disbauxa d’aromes, la font, clarianes i aquell Pla de l’Amor, on sovintejaven els aplecs”. Josep Rosell va deixar escrit que “és el parc natural de Sabadell i el lloc predilecte dels ciutadans“ i “la bellesa d’aquest bosc és una cosa encisadora”. A parer de Josep Torrella, era “bellíssim i grandiós... conegut i admirat per tot Catalunya”. I Joan Montllor i Pujal assenyalava que es tractava d’”una meravella forestal” i que reunia “condicions excepcionals i inclou esplèndides i encisadores formosors per a un parc natural de bellesa incomparable”.
Al bosc hi havia plans esclarissats –antics camps de conreu–, com el pla de la Font i el pla dels Esperantistes. Era travessat per dos torrents: el de l'Escà i el de Can Feu, que provenien de Can Rull i s'unien just abans del Castell per desembocar a la Riereta. També s’hi trobaven mines i tres salts d’aigua, com la font de Can Feu. La vegetació, ben gemada, constava de pi pinyoner, pi blanc, roures, alzines, àlbers i un munt d’espècies vegetals, entre les quals diverses menes de bolets. En un racó s’alçaven diversos roures enfaixats, fruit dels rituals que la nit de Sant Joan es feien als nens trencats –herniats–, els quals havien de passar tres vegades per dins d’un roure tallat tot resant un parenostre si volien curar-se. Però l’indret més conegut i estimat era indiscutiblement el pla de l'Amor, on a l’estiu es respirava la frescor gràcies a una colla de pins centenaris.
Dins el bosc, un castell d’aires medievals fruit d’una juguesca
El bosc formava part de la hisenda coneguda com la Torre d’en Feu. L’any 1879, el propietari, Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret, va contractar el jove arquitecte August Font –autor de la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona i de la plaça de les Arenes– perquè convertís l’edifici en un castell de caire medieval en el marc d’una juguesca. Els altres participants eren: Josep Maria de Pallejà –que feu obres a la Saleta del Mas de Sant Hilari Sacalm i va guanyar l’aposta– i Francesc de Puig –que va modificar Can Bori de Samalús. Al costat de la construcció hi van dissenyar uns jardins semblants als dels palaus francesos, avui desapareguts. L’edifici és ara una construcció majestuosa i sorprenent quan s’arriba a Sabadell per ponent, amb tren o per carretera.
Olzina era molt gelós de l’edificació i foren comptats els visitants que hi va deixar entrar. En canvi, se sentia còmode permetent que tothom s’arribés al bosc i en pogués gaudir. Gent d’edats, ideologies i classes socials diverses hi anava a esbargir-se. I s’hi van començar a fer activitats. El bosc de Can Feu es va convertir, entre el 1904 i el 1936, en un gran parc a tocar de la ciutat, en un autèntic espai que acollia esdeveniments diversos. “El lloc de trobada col·lectiva i comunitària, de vibració anímica i unitària dels sabadellencs”, segons J. Farràs i J. Rofes.
Una desaparició confusa, dolorosa i silenciada
Però ja diuen que no tot dura per sempre i el bosc va acabar rebent els cops de destral que l’havien de fer desaparèixer de soca-rel. I després, un silenci escruixidor ha provocat que encara avui costi d’esbrinar per quin motiu els arbres es van talar definitivament. La guerra i la postguerra no van ajudar gens a deixar-ne constància i el silenci posterior de la població, els primers anys d’aquella dictadura, tampoc.
Tot va començar el 1924 amb la mort de Josep d’Olzina, ja que el nou propietari, Guillem de Pallejà –el quart marquès de Monsolís–, tot i que era nebot de la dona d’Olzina, no tenia la mateixa sensibilitat envers aquesta hisenda, com ho mostra l’abandonament que va començar a patir la Torre d’en Feu a partir de llavors. El 1927 Pallejà va voler vendre el bosc a l’Ajuntament a un preu probablement desorbitat i va propiciar-hi una tala de pins per pressionar el consistori a fi que li comprés el terreny. Tanmateix, els ajuntaments de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, amb l’ajuda d’entitats culturals, polítiques, econòmiques, sindicals i religioses dels dos municipis i d’altres poblacions del país, van demanar al Govern central que declarés Can Feu Parc Nacional, sol·licitud que no va ser admesa perquè no reunia les condicions necessàries. Sí que va tenir, però, protecció dins el pla d’Espais Lliures entre 1929 i 1931.
Ofegats per l’especulació
Durant la República, quan la corporació municipal tenia el milió de pessetes necessari per comprar el bosc, es va decantar per adquirir els terrenys per fer el camp d’aviació, que es va oferir a l’exèrcit. Més endavant, durant la Guerra, amb el marquès vivint per voluntat pròpia en terreny franquista, l’Ajuntament va expropiar Can Feu. Va ser durant la contesa bèl·lica que van desaparèixer el trenta per cent dels arbres del bosc, els uns de mans de l’administració, amb l’objectiu de sanejar-lo, i els altres de mans de ciutadans que es resguardaven del fred d’aquells anys decapitant arbres de Can Feu i d’altres boscos del rodal per fer-ne llenya. I, per desgràcia, gent no professional va tallar a cops de destral els pins de l’emblemàtic pla de l’Amor, fet que segurament va començar a ensorrar el mite del paratge.
Si durant la Guerra el bosc havia quedat malmès, va ser just després que es va destruir en molt bona part. Quan Guillem de Pallejà va recuperar la finca, va aprofitar una disposició governamental per demanar permís a Madrid per talar el que quedava de bosc amb l’objectiu de convertir-lo en camps de conreu. El propietari va pactar amb un empresari local de la fusta perquè en sacrifiqués la major part els arbres que quedaven. D’aquí a vendre’s els terrenys per edificar-hi –en un temps de forta immigració–, ja només faltava un pas. I el 1955 l’Ajuntament va comprar una part del terreny per construir-hi pisos de protecció oficial –el polígon Arraona– i la Caixa de Sabadell va adquirir-ne una altra on va bastir part del barri de Can Feu. L’alcalde del moment, Josep M. Marcet, ho afirmava clarament en les seves memòries: “La ciudad ha de devorar a la naturaleza, si no quiere, a cambio, ahogarse a sí misma”. El propietari, Guillem de Pallejà, i l’Ajuntament franquista són els autèntics culpables d’aquesta pèrdua, en un moment en què ni les entitats ni els ciutadans no es van poder queixar perquè s’havia instaurat la dictadura.
Al gener del 2015, el primer que la sabadellenca Teresa Rebull va pronunciar a Banyuls de la Marenda quan se li va fer l’última entrevista en vida –publicada al número 10 de Vallesos– va ser: “Jo enyoro molt Sabadell. I el bosc de Can Feu...”. I és que en les seves memòries, publicades el 1999, confessava: “El bosc del meu poble, tan estimat pels records de la memòria col·lectiva, avui encara el ploro. Quan se’l va assassinar, vaig perdre part de les traces de la meva identitat”.
Avui del bosc de Can Feu només en resten un munt de fotografies precioses i el record per als més vells. I el Castell –l’antiga Torre d’en Feu– ara és de propietat municipal i està força malmès –no hi deu ajudar la qualitat dels materials que es van emprar per construir-lo. El temps dirà si resisteix o bé si desapareix com ho va fer el mític bosc que tenia a tocar. Caldrà molta imaginació –i diners a dojo– si es decideix recuperar-lo, sencer o en part. El que segur que Sabadell no es pot permetre és que el rodal visqui una altra pèrdua com la del bosc de Can Feu.
Carpeta Boscos i bosquerols
